Confinament pedagògic

Des que estem confinats la literatura envers el què passarà i les anàlisis que es fan de la situació és ben diversa i fins i tot contradictòria. Aquest escenari tan divers posa nerviós fins al més tranquil. El cas és que l’altre dia vaig llegir aquest article. Llig sovint aquesta revista digital perquè sol incloure publicacions ben interessants i amb una mirada cap a l’escola amb la qual coincidisc la majoria de les vegades. En aquest últim article he de reconéixer que em vaig deixar portar un poc pel titular. Tornar a la pedagogia del segle XIX. Sense voler em van vindre al cap taules separades, docents extremadament severs, tot i que potser hi hauria de tot, eren altres temps i la tendència era a unificar formes d’ensenyar

No oblidem el context de l’època. «Les aportacions de Kant a la pedagogia anaven dirigides a: disciplina, civilització, moralització. Més tard les aportacions de la pedagogia positivista també van ser una gran tindre influència en el món educatiu ja que amb fonaments d’August Comte s’arriba a la conclusió que el mètode positiu possibilita una transformació efectiva de la natura i de les societats. És el triomf de la raó independent. Comte visqué anys d’inestabilitat social. La política havia fracassat en l’ objectiu de trobar un ordre social. Solament si tractem els fets socials des d’un punt de vista científic, podrà construir una societat sense conflicte» (INFO EXTRETA de https://sites.google.com/…/pen…/la-pedagogia-en-el-siglo-xix)

Desconec què passarà en uns mesos. Tinc la sensació que aquesta situació deixarà una empremta en l’educació tant a nivell curricular com emocional. Citant l’article que us he pegat:

«L’acompanyament emocional requereix persones madures i que es trobin emocionalment en calma i disponibles».Com que els docents no som de plàstic ni de ferro doncs alguns ho portem millor que altres. El context creat durant el confinament no ajuda massa, ni als docents ni a cap persona, òbviament. A mi sincerament no m’’agradaria que m’operara un cirugià alterat, ni que em venguera un pollastre una carnissera embogida. Tots volem ser rebuts correctament i tots intentem donar el millor de nosaltres.

Tot açò ve per la possibilitat que l’educació es torne més kantiana o que per contra fregue els fonaments de la pedagogia positivista., tot tenint en compte que abans del confinament la realitat a les aules començava a albirar la inclussivitat, la tolerància, l’empatia: l’educació emocional en definitiva.

Serà tot açò un pas enrere en el nostre camí a les pedagogies del s.XXI? Serà un parèntesi? Què penseu?

https://diarieducacio.cat/amb-la-covid19-tornem-a-la-pedag…/

ABRAÇAR LA IRA

Fa uns anys que a la societat se l'està conscienciant de moltes coses: la privacitat, les dades personals, la inclusivitat, la tolerància, l'empatia, perspectiva de gènere... En uns àmbits més que en altres això començava a tindre efecte i semblava que les nostres accions i la nostra mentalitat anava ja adquirint aquests matisos. Tothom hem hagut de fer un esforç personal per a que aquests valors estiguen presents en les nostres vides. I ha sigut un esforç que ens ha servit moltíssim ja que amb tot açò sembla que ajudes a fer un món millor i aportes el teu gra d'arena a fer la vida fàcil a una altra persona.

Des de dijous o divendres, almenys jo, estic vivint un malson. Observe com la vida és una contradicció. Me n'adone que som titelles d'un teatre amb argument pervers. Em pregunte si aquests valors eren una farsa, em plantege si ha sigut tot un somni.

No puc evitar sentir por, tinc un conflicte intern important, perquè estic en un procés de negació que em produeix una inestabilitat incòmoda i difícil de gestionar. Em venen al cap milers de preguntes, m'imagine escenaris diferents. Tanque els ulls, intente ser positiva, faig per desprendre confiança però em resulta complicat. No escriuré la paraula maleïda. Vull pensar que estic en un malson i que quan arribe al moment acabarà. Mentrestant, hauré d'acceptar moltes coses i intentaré no jutjar-les. No sempre podré tindre aquest regal i gaudir dels meus tant de temps. Abracem també la inseguretat, la por, la ira. Eixirem reforçats. Estic segura.

BLAU DE MARÇ

Si hi ha una cosa bonica en el mes de març és el color del cel. El blau del cel del tercer mes de l'any és, per al meu gust, apassionant. Possiblement el fet de vindre de mesos amb poca llum i en els quals es fa nit tan prompte, ajuda a valorar aquesta tonalitat de blau. El mes de març té una harmonia i un equilibri entre fred i calor. Tens dies que estaries al sol fent qualsevol activitat i també pots tindre altres freds i gelats que et fan recordar que la roba d'abric encara serà utilitzada.
Els romans iniciaven l'any a març, un any que inicialment tenia 10 mesos i que anys després aniria incrementant fins als 12 actuals. I tot això en part té el seu sentit. L'arribada de les primeres flors, dels brots que van apareixent en arbres, arbustos i plantes, ens transmeten que els cicles comencen. La natura, com sempre, és la gran mestra i ens fa veure sovint o sempre que, de manera natural i sense massa intervencions dels humans, tot acaba ordenant-se i posant-se al lloc. Poden vindre tempestes, poden vindre pluges intenses, vents potentíssims que ens preocupen, ens remouen, ens fan pensar en solucions precipitades. I finalment arriba la calma, arriba de nou la vida i el creixement.
A tots aquells i aquelles qui m'esteu ajudant aquest cap de setmana en la tempesta que m'ha vingut i que he provocat, sols puc que agraïr-vos,m'he sentit molt acompanyada. Sabeu que no és gens fàcil aquesta situació però cal valorar moltes variables i tindre pau. I això és el que he triat: tindre pau. I triaré l'opció que egoistament més pau m'aporte.

EL POAL DE TARONGES BLAU

Els qui tenim la gran sort de tindre un pare que estima la terra estem acostumats a veure en algun lloc de casa els estris per anar al camp. La roba sequiera, els llegons, les aixades, els "basquets" de taronges, els productes per arruixar, la motxilla i com no, els poals blaus que s'utilitzen per posar la collita de verdura o de fruita que es recol·lecta.

Cada família té el lloc destinat a guardar tot açò: armaris, alguna habitació, la cambra, la cotxera...sol estar en un lloc fàcil de localitzar i accessible perquè anar al camp no es fa esporàdicament. Requereix una constància important, una dedicació d'hores, una voluntat de matinar, de bregar, de lluitar per traure una collita, per suportar que et furten allò que has estat regant, podant i esperant durant un temps.

No es viuen temps senzills per als camp. És una tasca que si no tens prop i no la vius no entens. Els preus ridículs, la competència de preus, els entrebancs i dificultats burocràtiques fan que hui en dia dedicar-se al camp siga una utopia. I si per a un llaurador que té poca terra, pocs camps és depriment no em vull ni imaginar per a aquells que tenen més camps. Em puc imaginar la quantitat de coses que se'ls passen pel cap desesperats de veure que allò cada dia va pitjor.

A casa regalar taronges és una costum. No es regala taronges a qualsevol, sol ser una persona estimada, a qui aprecies molt i a la que li ofereixes els fruits del teu esforç. Molts saben que si venen casa, se'n van carregats: o de taronges, o d'algun menjar que fa ma mare. Veritablement tinc un pare i una mare que són molt hospitalaris i generosos. Qui els coneix sap de què parle.

I tot açò ve perquè l'altre dia mon pare em va portar taronges "acabades de collir". Això sol ser un plus en un poal de taronges. El fet que estiga collit de fa poc li ofereix a la taronja un encant especial. I no pel sabor, jo no acabe de diferenciar, però saber que te les porten i han anat per tu, és un senyal inequívoc d'estima. I buides el poal, i sempre queda alguna rameta seca, alguna fulla i ahí és quan el poal adquireix el màxim valor. Es revaloritza perquè vol dir que les taronges ara estan en ta casa i que cada dia que les veus et vindrà a la memòria ta casa, ta mare i ton pare. I el poal roman a un cantó esperant a que la mare te'l reclame perquè els poals són com les recapteres on et posa la paella. Els poals a casa estan contats i localitzats i si no el tornes, el reclamen com el bé més valuós. Al remat el poal blau és el transmissor, és l'instrument per oferir i regalar. I això justifica perfectament que el dia següent o eixa mateixa vesprada vages a tornar-lo i amb sort tornes amb un altre poal ple.

REFLEXIONS SOBRE RODES

Al llarg de la nostra vida es presenten molts moments per pensar, organitzar, valorar. El nostre cervell és una màquina que no para mai. La seua activitat varia segons la situació en la que ens trobem i fins i tot quan pensem que no treballa, està en plena activitat. De nit, de dia, es presenten un bon grapat d'oportunitats. Des de pensar què farem per sopar, quina roba ens posarem, resoldre una operació matemàtica, triar color, memoritzar, fins i tot per poder escriure aquest llistat que no faré més extens per no cansar.

No sé si coincidireu amb mi que al cotxe es produeixen reflexions profundes. Jo conduisc poc, no faig grans distàncies però el cotxe sol ser el meu temple personal. El lloc on es produeixen moltes decissions, molts penediments, satisfaccions i on planifique gran quantitat de tasques. Tot això sense perdre de vista els senyals de circulació i parant atenció, això és el més important.

No vull ni pensar si em dedicara a ser comercial, la de coses que endreçaria al volant. O potser hauria de parar aquesta activitat frenètica i gaudir del paisatge, dels canvis en la llum...

Per a mi no existeix viatge de cotxe sense ràdio. Per a mi és un tàndem inseparable. Depenent del moment del dia, pose una emissora o altra. Aquests darrers dies, per allò de no pensar ja de bon matí, pose emissores musicals o engegue el reproductor de música del cotxe. I això d'anar esclafint de riure tu sola per les anècdotes que escoltes al programa, també té la seua gràcia i diria,fins i tot,que és saludable i ajuda a no fer plans i deixar que el dia vaja regalant-te moments.Al cap i a la fi, no tot es pot planificar, tot no té resposta i tot no es pot solucionar. Això de pensar en la resposta abans que passe sol ser esgotador. Les coses passen com passen i sol ser el sentit comú qui sol ajudar a resoldre moltes situacions.

Acaba el dia, tornes a pujar al cotxe i tens dues opcions: o pensar en el què has aprés i en el que no repetiràs.Pots també pensar en el què faràs quan baixaràs del cotxe. Si fas trajectes més llargs, les opcions s'amplien, perquè òbviament no és el mateix estar tres hores al cotxe, que 10 minuts. L'activitat no pot ser la mateixa.

I tot açò canvia quan viatges amb companyia. Ahí si que trobem un ventall de possibilitats i de situacions ben variat. Els silencis, les discussions, les complicitats, els dubtes.... Un bon company o companya de viatge pot amargar-te o pot fer que el trajecte siga deliciós. No tothom és un bon o bona acompanyant, esteu amb mi? Hi ha gent amb qui aniries a la fi del món, hi ha altres amb qui sols compartiries silencis, altres a qui podries fer un tercer grau perquè és una capsa de sorpreses... 

Viatjar sempre és una oportunitat per iniciar i consolidar lligams. Tingueu bon viatge!

https://images.app.goo.gl/jZpQJXRaDzW3kZXd6

LES LLISTES DE REPRODUCCIÓ

Una de les utilitats del gegant informàtic Google és la possibilitat d'elaborar llistes de reproducció. Aquesta eina pot tindre diferents usos: ens podem fer llistes de cançons que ens agraden, una llista per a una festa, una llista temàtica d'un grup, d'un cantant...Aparentment és un invent que ens permet tindre tota aquella música que ens agrada junta i que a més, va reproduint-se una darrere de l'altra, de vegades amb publicitat.

Fins i tot ja hi ha llistes fetes per a determinats usos: per a fer exercici, per a tranquil·litzar-se, per a fer una festa dels anys 80, per a efectes especials....

Ahir estava revisant una de les llistes de reproducció que tinc al meu compte. Una llista que he titulat "Cançons que m'agrada escoltar". Cada cançó té el seu motiu i em porta a un moment concret, a una raó específica. Ni bona ni dolenta. Moments i raons que em guardaré per a mi eternament.

Una vegada més la tecnologia s'uneix a l'infinit i desconegut món de les emocions i del que encara hi ha un sector de la població que creu que són ximpleries. I quan creus que la llista no creixerà, apareix una persona, una pel·lícula, una anunci que t'ofereix una música per a la teua llista. Observes que la llista va adquirint tonalitats diferents segons han estat afegides les cançons. A mena de biografia, aquest recull potser li està donant molta més informació a Google del que ens imaginem. Informació que el gegant utilitzarà per vendre't coses, per bombardejar-te amb productes que poden tindre relació amb aquest tipus de música. No em posaré conspiranoïca, a mi les llistes de reproducció em pareixen un encert, ja si algú vol fer ús del que un usuari ha posat allí, ahí no entraré. Al cap i a la fi quan et registres a aquests llocs hi ha lletra menuda que ningú llig.Sempre es pot anar als mètodes tradicionals,si això et fa sentir millor. 

El que ens ve a dir tot açò i aquesta reflexió que hui faig és que encara ens queda tant i tant per aprendre, ens queda tant per canviar, per modificar....I hi ha altres coses que ens resistim a canviar, a eliminar.... Solament fent-li un lloc a cada cosa, podrem tindre equilibri. La capacitat que tenim les persones per engrandir i magnificar un fet és un misteri. I sino, penseu en coses que en un moment eren el més gran dels vostres problemes i finalment s'han resolt. A mi em fan ganes de riure, sincerament. I hi haurà cosa millor en la vida que riure i relativitzar?

Us regale el meu últim descobriment i la meua última cançó afegida a la llista de reproducció, sense que servisca de precedent:

ELS 9 ANYS

El que diu Roser i com ho diu ja ens donen pistes que els 9 anys s'apropen. Hui em diu:
-Mami, m'agraden les sèries fetes per persones.
Últimament li agrada molt una sèrie que fan a la tele,no recorde a quin canal. Us pegue de la Viquipèdia la sinopsi: Henry aconsegueix un treball de mig temps com Kid Danger, un company de lluita de el super heroi anticrim Capità Man . Tot i que Ray li va dir a Henry que mantingués el secret sobre el seu treball, també ho ha de fer amb els seus millors amics Charlotte i Jasper . Els seus pares i la seva germana menor Piper no saben sobre el seu secret. Una botiga anomenada té una habitació secreta, on Ray fa la seva feina

Com que jo no acabava d'entendre què volia dir això de feta per persones li he demanat que m'ho explicara millor. Ella em diu:
-Mira,per exemple,Bob Esponja,no és una persona.
Clar, he entés perfectament a què es referia: Que els dibuixets on passen coses impossibles,ja no li atrauen tant. Prefereix que ara el que li crida atenció són les aventures i la fantasia amb persones. Casualment aquest Nadal ha estat vegent pel·lícules de Harry Potter i això ja em dóna a entendre moltes coses.
L'etapa de la fantasia no hauria d'acabar mai perquè quan ens tornem tan terrenals i vegem la realitat com està, a una li venen ganes de clavar-se dins de la televisió i agafar la vareta del Harry i fer un "Mangarius Leviosa" i posar les coses al lloc.
Per desgràcia això no ho podem fer i arribem on arribem i possiblement forçar canvis no siga el més adequat. Al cap i a la fi les coses han de passar, han d'ocórrer, de la forma que siga.
I així li ho farem entendre son pare i jo. No tot està en les nostre mans.

PARAULES ENVERINADES

Fa uns dies vaig anar a comprar a una gran superfície. Vaig presenciar una situació molt desagradable entre una clienta i la persona que li estava preparant la carn. El cas és que aquella conversa, molt incòmoda tant per a la carnissera com per als qui allí estàvem, em va fer pensar molt. 

Possiblement les dues persones havien tingut un dia intens perquè no s'entén ni la reacció d'una ni la contestació de l'altra. Es van parlar molt malament, es van acusar. 

Tots tenim mals dies, tots tenim males respostes, òbviament. De fet, si no tinguérem mals dies, ni creixeríem ni aprendríem. Ara bé, considere que tots i totes hem de ser conscients que reaccions així poques vegades solucionen la situació que inicialment es volia resoldre. Resulta que tots i totes podem ser agradables i regalar un poc de cortesia, no costa res!solament ens ho hem de proposar quan eixim de casa i pensar que si les coses te les diuen bé, tot és més fàcil. I si cal repetir es repeteix, i si cal escoltar, s'escolta. Ens van donar dues orelles i una boca per escoltar més.

Potser les dues dones tenien la seua part de raó i ambdues estaven en el seu dret d'enfadar-se. Per descomptat! Ara bé, em queda el dubte de saber com van passar la nit una i altra. Qui sap si van saber oblidar o si li van estar pegant voltes...Sols elles poden saber l'impacte d'aquella desavinença. 

I després d'haver pensat, els dies es plantegen amb un altre horitzó. Ni vols ser aquell pitbull ni vols estar en l'altre costat i rebre verí. La primera cosa depén de tu, la segona, no. Pots elegir si el verí t'afecta o per contra, tindre un bon antídot per tal que les males reaccions no t'afecten. I ací és quan una de les grans lectures et ve al cap. Un d'aquells llibre al qual estaràs eternament agraïda i que de fa uns anys cap ací considere que és la meua guia personal. Si no l'heu llegit, aquest és el resum. Un llibre farcit de reflexions, de consells, de situacions que es presenten un dia o altre en les vostres vides. Un llibre dels que alguns poden considerar autoajuda. Doncs no ho sé, si no ens ajudem nosaltres, qui ho ha de fer? Si no comencem per cuidar-se, per estimar-se.....

M'EMOCIONAVA I M'EMOCIONA

Fa molts anys era una fidel seguidora de la Maria de la Pau Janer. Per desgràcia va deixar d'escriure els seus articles de forma periòdica. Desconec si ha tornat. Ho investigaré. Un dels seus articles que més m'agrada és aquest. El va escriure en 2010. Aquell any no va ser fàcil per a mi. Es van juntar moltíssimes coses que no vaig saber gestionar. Ara, desde la distància puc afirmar que no era per a tant.... Us pegue l'article, espere que vos agrade tant com a mi.

SEGONS D'ETERNITAT (MARIA DE LA PAU JANER)

Data i hora: 1 de gener de 2010 21:01

Segons d'eternitat

Els primers dies de l'any mai no solen començar de forma gaire gloriosa. No sentim sons de timbals ni trompetes, quan ens despertam. Si de cas podem escoltar-los, són conseqüència de la quantitat de xampany i combinats que vam ingerir la nit de Cap d'Any, en lloc d'anuncis extraordinaris d'un futur millor. Ja hem assimilat que no ens ha tocat la loteria. Som plenament conscients que les abraçades d'abans-d'ahir a la nit, plenes de bons desitjos, han quedat gairebé en no-res. Com pot passar la gent de viure uns minuts d'amor universal, en sonar les dotze campanadas, a oblidar-se'n del tot mitja hora més tard? Els nostres desitjos són així de fràgils, així de volàtils? Potser tenen la fragilitat del vidre, que pot fer-se mil bocins, quan cau a terra. Tal vegada són com ocells que fugen de les branques.

Obrim els ulls al llit. És probable que notem una certa feixuguesa als parpres. Es tracta d'un símptoma lleu de les inclemències de la nit. Vol dir que no vam començar l'any d'una forma excessivament disbauxada. Si quan ens despertam, en canvi, sentim un pes al front i un tremolor a les temples, podem pensar que l'alcohol ha fet la seva via. A vegades, han de passar alguns minuts, fins que comprovam on som realment. Al llit de casa, entre un desordre de flassades? Al sofà de la sala no sabem ben bé de qui? En un indret que ens costa de reconèixer? Tornar a la realitat sol ser difícil, els primers dies de gener.

No és senzill admetre que tot segueix igual, malgrat els bons propòsits, a pesar de les lligues vermelles que ens compràrem per estrenar l'any, o d'aquelles paraules que ens va dir algú i que escoltàrem potenciades per l'alcohol, però que volen dir ben poca cosa. Tot continua com abans-d'ahir. No hi ha miracles de Cap d'Any. No existeixen les nits màgiques que tot ho transformen. O potser sí existeixen, encara que els seus efectes no durin gaires segons d'eternitat.

TORNAR AL QUE VAIG OBLIDAR

Sense saber el motiu i sense voler saber-lo m'ha vingut al cap aquest espai. Em recomforta saber que encara hi és.He de reconéixer que les entrades d'altres anys m'han resultat curioses.Recorde perfectament el moment en el què em trobava quan les vaig escriure.Potser hauria d'escriure més ací i posar-li nom a algunes de les coses que en els darrers mesos han esdevingut.Possiblement aprendria a relativitzar.O potser no.
El canvi de mirada en el que ens passa sovint és necessari.Això solament és possible amb l'acceptació i amb l'anàlisi dels fets. Aconseguir aquest canvi de perspectiva sovint ens fa sentir més lleugers.
Torna a ser Nadal.Ja en van 39,ni més ni menys.Cada any és diferent però al mateix temps idèntic.Amb el temps aprens a ser molt més prudent i menys impulsiva.Saps que això altres vegades t'ha portat problemes i a més ara eres mare i t'agrada i et fa il.lusió donar exemple.
Enguany acabem dècada.Tanquem un cicle i així comence a percebre-ho.Deixe que els fets vinguen, evite provocar finals i assaborisc el camí. M'estalvie molts viatges al passat, al cap i a la fi no puc canviar res.En canvi puc agraïr tot el que passa perquè si esdevé es que convé. Em trobe en una etapa de donar,que m'abelleix aportar.No sé què durarà.Mentrestant gaudiré perquè això em fa feliç.
Albire canvis, els veig vindre.No acabe de saber de quin tipus seran però segur que són necessaris i m'aportaran.
El caliu verbal repren activitat.Sense periodicitat definida però amb passió i molta consciència.

De realisme i de profecies

M'admira la quantitat de profetes que últimament tinc al meu voltant. Em sembla realment grandiós la capacitat que tenen algunes persones de preveure allò que passarà. Això si, sempre sense raonaments seriosos. Darrere d'aquests profetes aficcionats i profetisses aficcionades sol haver un grapat d'experiències frustrades que no fan més que posar pals a les rodes sense que en siguen conscients.Pals a les rodes que sovint són contagioses i quan te n'adones tu mateix estàs també posant pals a tot arreu.

Necessitem creure, necessitem visualitzar i ser positius i positives en tot allò que fem. I cal tindre objectius, metes, reptes que ens ajuden a millorar, a desaprendre, a imaginar, tot està per fer.

Hi ha qui fa servir el terme de realisme per perpetuar-se en la comoditat, per no canviar hàbits i per a no introduir cap variable. Ai!! i després hi ha aquell/a qui vol resultats diferents fent el mateix de sempre. A mi això no em quadra, la veritat. La meua lògica matemàtica és prou suficient però dos més dos sempre fan quatre.No hi ha altra. Ara, si vols obtenir un número més gran hauràs de canviar un dels dos sumands,no? no voldràs que dos més dos facen cinc!

I als profetes i profetisses dedique aquest post. Amb l'esperança que algun dia em diguen que han llançat els pals al seu lloc, el bosc, el camp i tinguen un poc més de fe i menys por. Segur que eixe moment arribarà.

D'EMOCIONS I VIRUS

Val,si tinguera vergonya no escriuria però escolteu,que açò no és cap obligació,caram!i escric quan puc. Com sabreu ara ja som quatre a casa.Vicent ja té 17 mesos i Roser 4 anys i mig. Això fa que la vida a casa vaja a una velocitat imparable.Si a això li afegim la meua nova responsabilitat a l'escola, les opcions per escriure es fan cada vegada més difícils.I no serà per ganes ni temes!mira que et venen situacions a l'escola,a casa,a la vida en les quals reflexiones. 

Aquest divendres vaig estar amb el famós virus,aquell que et deixa feta pols i et provoca vòmits i dolors intestinals.Sembla que el va portar Roser o ves a saber qui!és el que té estar amb contacte amb persones (és molt probable que el virus haja vingut de Roser,de Vicent o de la meua escola). El cas és que no vaig anar a treballar perquè no podia amb el meu cos.Això em va "permetre" estar covant al llit i entre espasmes i còlics em calfava el cap en moltes coses,perquè ja ho sabeu,el meu cap no para.

En aquests moments escric des del lloc que hem habilitat a casa per a l'ordinador i a sobre meu,tinc llibres.Últimament a casa entren llibres relacionats amb les emocions perquè cada dia estic més convençuda que és un camp en el qual hem de treballar cada persona,cada parella,cada mare,cada docent,cada família.Les emocions avui en dia són més que necessàries i es fa imprescindible treballar-les tant a xiquets/es com a adults. En un futur no m'estranyaria que a l'escola els conceptes ja quedaren en un segon pla i haurem d'ajudar els nostre alumnat a gestionar això: emocions. Qualsevol concepte estarà a l'abast de les persones,per una o altra vía serà possible entendre'l perquè la xarxa ens ho permetrà.Però.....ai la part humana!.No hi haurà màquina que ens diga què hem de fer quan alguna cosa no ens ix bé, quan estem mirant una persona extremadament violenta, quan algú ens faça una carícia,ningú ens dirà què ens està passant.

Caldrà que aprofitem cada moment, cada situació per analitzar què ens passa i què podem aprendre'n d'això. Tinc ara als meu fill fregant-me les cames i sentint-ho molt,ell és més important que aquest post que lamentablement no ha quedat com jo volia però tinc l'esperança que podré escriure més sovint.

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL II

Demà torne al món laboral. He estat pràcticament allunyada de les aules des de març.La raó: Vicent. Em van donar la baixa a març i he tingut tot aquest temps per gaudir d'ell i adonar-me'n de la meravellosa experiència de ser mare per segona vegada. En aquests moments puc dir que tenir un segon fill et dóna una força interna capaç de moure cel i terra.El dia a dia et planteja grans reptes, qualsevol moment és un aprenentatge i en quan tens un moment per reflexionar, penses en el gran màster que estàs fent quan cries els teus fills.I entens tantes coses.....entens a ta mare i a ton pare, sobretot. Entens el que diuen tantes mares en relació a la força que he parlat abans, perquè un fill t'ensenya a lluitar, a plantejar-te reptes i sentir-te poderosa aconseguint-los. Aquesta baixa maternal no ha sigut tan idíl·lica com la de Roser. Sóc plenament conscient que no hem de comparar però quan has viscut una experiència i després la tornes a viure, sense voler sols recurrir a l'anterior perquè sembla que et done seguretat saber el que passarà perquè ja ho has viscut.I ací és quan ve la frase famosa: "cada xiquet és un món". Efectivament.Has d'anar adaptant, refent, desfent i reaprenent dia a dia amb aquesta nova personeta amb la diferència que ja tens algunes coses apreses (bàsicament rutines). L'arribada de Vicent ha coincidit en un moment nou en la família i uns canvis en les nostres vides, no ha sigut fàcil l'adaptació però ho hem fet, que és el més important. El fet que Vicent nasquera per cesàrea programada afig un nou hàndicap a tot. Anar a parir,així,saps el dia,el moment no deixa de ser un poc gelat comparat amb un part natural. El factor sorpresa en aquest cas té un altra connotació. Recorde anar a la clínica amb la maleta amb l'angoixa d'haver deixat a Roser, l'angoixa de no saber com aniria....és un dels sentiments més espantosos que es tenen en el segon fill, al meu parer. La sensació d'abandonament efímer de deixar a un però l'alegria de rebre a un altre. Costa moltíssim i les hormones en els moments previs al part estan molt actives.Psicològicament s'ha d'estar preparat. Vicent ja va nàixer plorant,amb caràcter,era tan bonic!recorde que me'l van portar per vore'l i es va enganxar als meus cabells i no els deixava. Un gest que és un acte reflex de tots els nounats, el de prensió, però que ho interpretes com que el xiquet vol estar amb tu.I així ha sigut fins ara, ell reclama el seu lloc, ser el segon en arribar té les seues coses bones i dolentes. Una de les coses curioses que he pogut viure amb ell és el fet de ser xic. Tenia la teoria que la criança amb un xic no seria igual que amb una xiqueta.Dit i fet,jo no l'he viscuda igual.Tenia la teoria que les gracietes que se'ls fan als xiquets no són les mateixes festes que se'ls fan a les xiquetes.Això és una veritat com un temple i qui diga que no, és que no ho ha observat.Des que naixen ja els marquem i no ho dic amb caràcter dolent. Des que naix el teu primer fill, ja no tornes a ser la mateixa persona i si a això li afiges les experiències que vas acumulant fins que naix el segon, podràs adonar-te'n que la vida és molt més senzilla del que ens la muntem. Les preocupacions són altres, les inquietuts i les alegries diferents. I tot,absolutament tot, paga la pena. No incidiré en les coses dolentes que comporta tenir un altre fill, em quede en la part positiva i que tornaria a repetir en ulls tancats. En defintiva un segon fill m'ha ajudat a créixer com a persona,com a mare,com a parella, com a germana, filla,i tots els vincles que tenim amb persona. És una sensació de plenitut que t'acompanya.No tingueu por i doneu-li un germanet als vostres fills i filles que ja vos dir que paga moltíssim la pena.

Setmana 38 BIS

Ara fa vora tres anys vaig escriure una entrada també anomenada setmana 38. Aleshores estava embaraçada de Roser, que hui en dia ens alegra els dies i ens fa vore la vida d'un altre color. Hui escric altra vegada embaraçada de nou, del mateix temps de gestació però amb diferents circumstàncies. En pocs dies, si no passa res, Vicent estarà entre nosaltres. El destí ha volgut que vinga abans d'hora i no puga esperar al dia que la genètica li va adjudicar. No vos vaig a negar que no m'agrada el fet d'anar en contra natura però de vegades, en la vida, cal prendre decissions arriscades però que mèdicament són les adequades. El fet que ara espere un xic em fa molt que pensar. Em ve un món completament nou, tot i que serà un nounat, estic segura que des del principi tot serà diferent. Aquesta vegada, cosa lògica, no m'esglaia la criança i el dia a dia, més bé em fan temors altres coses que ni vaig a anomenar. Les pors es fan més menudes quan les saps identificar, quan les concretes i també quan les verbalitzes però no he escrit hui per escriure de pors. Escric per diferents motius... Aquest embaraç ha sigut especial des del principi. Aquesta vegada he tingut més d'una companya d'aventures i això fa que no et veges sola, comparteixes experiències, rius, lleves importància als teus mals,, a les teues preocupacions. No totes les dones tenen aquesta sort, la veritat. Ara jo ja abandone aquesta etapa i elles encara seguiran però prompte estarem enviant-se fotos i riguent del passat, de la panxa, dels mals.... Poca cosa em queda per dir, resumir aquestes 38 setmanes en unes línies no és fàcil, cada etapa ha estat diferent. El temps ha passat rapidíssim i quan me n'he adonat, ja sols resten dies per acabar.La gestació d'un fill és una cosa màgica malgrat els inconvenients que cada dona té i entrebancs que se'n deriven. Per a mi és tot un misteri del qual no faig més que intentar justificar, analitzar però res, portes una vida a dins i fins que no la veus als teus braços no ho creus.Almenys jo ho sent així. Sols puc que agrair tota l'ajuda, estima, recolzament per part de Vicent, el que serà pare. Sense ell,aquesta etapa hauria sigut molt més dura. Tindre la gran sort de tenir una persona al costat com ell, et fa valorar tantes coses, tants gestos.... Recolzament que també he rebut per part dels meus familiars: ma mare, mon pare,els meus germans que han ajudat i m'han posat la vida fàcil i des d'ací vull agrair, donar gràcies...i dir que, tot i que jo no sóc dona de paraules, els estime, que no tinguen cap dubte. I per últim i no per això menys important la meua familia política que tot i que estan lluny m'envien energies, jo les rep i les percep: gràcies. I les meues amigues, cosines,ties i totes aquelles persones que amb algun comentari, alguna xarrada, algun missatge, et trauen algun somriure i et fan oblidar maldecaps....a tots: milers de gràcies.

Estiu 33

Estiu 33 de la meua vida.No puc evitar posar-me malencòlica el dia del meu aniversari.Cadascú tria un moment,fins i tot hi ha ocasions que no són triats.Simplement la malencolia s'apodera de tu i així com la sorra de la mar es queda pegada al cos humit,els records,desitjos,reptes i enyorances van adherint-se i esperant el moment de ser presos en consideració.La vida ens dóna moltes oportunitats per recuperar allò que ens acompanya.Un dia el record ens omplirà, un altre instant el desig ens motivarà.En canvi,l'enyorança suposa un fre en el nostre camí,una pausa que sovint no ens deixa veure més enllà. Fa temps que lluite contra aquest fre que no em deixa que els reptes i desitjos prenguen forma.Uns reptes que no són vitals però que podrien enriquir-me i guiar un poc les meues accions.Sóc optimista i trauré energia per véncer i anul.lar el fre de la malencolia. I hui,que he fet 33 anys pot ser un bon dia per engegar els mecanismes.

Sant Jaume

Hui és 25 de juliol,dia Sant Jaume.Ahir va ser Santa Marta i demà Santa Anna.Són tres dates que sempre recorde,em resulta anecdòtic i a més són tres noms que m'agraden molt i que no m'importaria posar a algun fill o filla.També els recorde perquè la meua iaia va morir dia de Santa Anna i vaja, és una anècdota no gens agradable.
Em venen al cap les nits d'estiu al carrer on vivia quan era menuda. Aquell carrer que congregava un bon grapat de xiquets a jugar baix la llum d'uns fanals que eren testimonis de carreres i jocs de carrer. La remor, els crits de veus de xicalla posava nerviós a més d'un veí que venia a Oliva buscant tranquil·litat i trobava en aquell carrer un lloc on el so dels balons o d'altres objectes, feia de banda sonora,amb la companyia d'alguna xitxarra o d'algun grill.
La mare ens preparava el que nosaltres coneixíem com berenar-sopar.Solia ser un entrepà d'ou amb tomaca, o de molles de peix, o de qualsevol companatge ens donara energies fins les 23'30,hora en la que havíem d'anar tornant a casa,com fan les raboses quan van al seu cau.
Els jocs eren variats, però per aquestes èpoques feiem el famós farolet o el "sereno" amb melons xicotets que el nostre iaio Rafelet ens portava del Gorg.Aleshores,a boqueta nit,ens traiem la cadira i el poal i ens posàvem a buidar la molla.Després els més majors ens feien els dibuixos i anàvem entonant la cançó que entonaríem mentre feiem el tradicional passeig.Tocava també buscar per algun calaix un ciri per acabar aquella obra d'art,que en uns dies, s'ompliria de mosquits i acabaria en algun poal del fem.
I hui,ací al meu carrer,no ha passat cap xiquet amb sereno.Fa unes hores,hem anat a passejar i hem escoltat una dolçaina i un tabal,tocant bastant mal,per cert,però ho celebraven i això és el més important.A veure si el proper estiu,podem fer algun farolet,que per ací hi ha bona colla de xiquets ja.

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL

16 setmanes a partir del 3 de març.I començava en compte enrere. El rellotge marcava les 19'37 hores quan vaig escoltar la veu de la meua princesa. El sol intentava dormir per les muntanyes i Roser acabava de nàixer. Són uns moments difícils d'explicar.La natura és tan savia que fa que oblides moltes coses.Pense que és un mecanisme de defensa.Ara sóc capaç de contar els fets,però vos puc assegurar que fa dos mesos,no recordava res.I això em feia sentir estranya.És com si allò no m'haguera passat a mi. De fet, si no fóra per les molèsties que encara tenia, pensava que Roser no havia estat a la meua panxa.
Les últimes setmanes d'embaràs van ser dures i molt pesades.Em vaig despertar,com de costum,amb un dolor d'esquena fortíssim.Vaig anar al servei i una marca de sang em va fer saltar les alarmes. Com que Vicent encara era a casa i no havia marxat a l'institut,vam decidir cridar a la ginecòloga.Aleshores,com que ja teníem el cotxe carregat,amb els vestidets, la robeta i tot el material que m'acompanyaria els quatre dies a la clínica,vam marxar sense saber si tornaríem. No tenia a penes dolor i estava molt tranquil·la.Si més no,la meua germana havia sigut mare feia unes hores i tenia molta il·lusió en anar a veure-la. En arribar a la clínica,em van dir que Roser venia de camí.Era 3 de març i el meu germà i Carme,la meua sogra,feien anys. Allò va ser un presagi màgic.Em vaig aferrar a això per traure forces...i les hores passaven,passaven...La meua cara anava cambiant a poc a poc,i ho sé perquè Cento i ma mare també la cambiaven.El dolor anava in crescendo i Roser cada vegada estava més prop.Finalment, em van baixar al paritori. El paritori era una barreja de nau espacial-farmàcia. Recorde una llum que m'enfocava,un rellotge enorme i un moble ple de material sanitari. Quan entres al paritori et vénen al cap mil coses.Fotogrames de la teua vida.Moments bonics,persones que ja no estan i en definitiva,el pare de la xiqueta.No és un moment íntim.Oblideu-se'n.Allà dins hi ha molta gent però és,possiblement,l'ocasió amb més complicitat que he viscut mai amb Cento.Cosa lògica,per descomptat.Després de molt d'esforç,i quan dic esforç,dic esforç, Roser va eixir.És un moment.......tan tan..........no tinc paraules,ho sent.
Alehores,escoltes el primer plor de la teua filla i et sembla que és música. És un plor que és queda memoritzat al teu cervell per a la resta de la teua vida. Com els músics que tenen oïda absoluta,ets capaç de diferenciar el plor de la teua filla a metres de distància.I ahí és quan te n'adones que eres mare.Quan el plor i la veu de la teua filla es converteix en única.
El segon moment més especial que recorde és el moment en que ixes del paritori amb la teua filla en braços.És l'inici d'una nova vida,per a tu i per a ella.Són moments de màxima confussió,d'eufòria,de dolor invisible i de felicitat. Per a mi va ser especialment emotiu quan en eixir,vaig vore ma mare i els meus tios.Ahí és quan vaig tornar a plorar d'alegria. Una alegria que fa que ta mare es transforme en una deesa i els teus familiars siguen molt més importants del que ja eren.
Bé,els dies a la clínica van ser durs i no vull dedicar una línea més al patiment.
Em quedaven 16 setmanes per gaudir exclussivament del temps amb la meua filla.S'han fet curtes,molt curtes.En breu,tornaré a l'escola amb un nou estat civil.
Les primeres setmanes no van ser massa bones per moltes coses.Ignores moltes coses,tens molts dubtes i sobretot,tens dolor.I la xiqueta....ai,la xiqueta,ens passem el dia mirant-la,pensant en com pot ser tan bonica.Han estat 16 setmanes precioses, plenes de coneixements, de sensacions.....el tacte d'una pell suau, l'olor a ella, el seu plor, la seua veu.......és una experiència sensitiva,per això és tan bonic. La baixa maternal hauria de durar més perquè el primer mes es passa francament mal,sobretot si és el primer fill o filla. Per sort,he tingut a una parella excel·lent,que ha estat al meu costat a tot hora,a cada minut,ajudant-me en tot.He comptat amb una mare que m'ha ensenyat tots els trucs d'una mare valenta i amb coratge.Gràcies a la baixa maternal aprens a valorar la mare i el pare que tens,ara els veus amb altres ulls.....i no t'imagines la vida sense ells.
Voldria haver escrit abans sobre Roser però he esperat a que acabara la baixa per compartir tot el grapat de sensacions que m'han vingut durant aquestes 16 setmanes. Els tòpics de ser mare? tots són certs.Tots llevat un: puc dormir fins 8 hores seguides perquè Roser ens obsequia cada nit amb 8 hores de silenci i d'intimitat amb la meua parella.

SETMANA 38

Hui faig 38 setmanes d'embaràs. El meu cos ja fa setmanes que va notant els efectes de portar una nova vida a dins. Em note pesada, amb poca habilitat per a fer coses i increiblement despistada, la qual cosa no deixa de sorprendre'm perquè fins ara podia presumir d'una memòria d'elefant. Per contra, l'embaràs també porta coses positives, sobretot a nivell personal, espiritual i íntim. Fa temps que intente expressar en paraules el que se sent però em costa moltíssim, encara no he descobert quina és la millor expressió per fer palesa aquesta sensació tan formidable. El dia 2 de març és la data que la ciència ha dit que Roser vindrà al món però ja se sap que en aquestes coses, no sempre la ciència té la raó. Serà la natura la que manarà i potser es pose d'acord amb la ciència. És una de les qüestions que més m'ha cridat l'atenció de tot aquest procés: la natura. El cos és molt intel·ligent, d'això n'estic segura i quan viviu l'experiència no us oblideu d'això, d'escoltar al cos (a banda d'escoltar els consells mèdics).
Certament ens hagués agradat tenir un embaràs més actiu, tant a Cento com a mi, haver-li transmés moltes més experiències a Roser però no ha pogut ser, el consell mèdic ens ha impedit portar una vida més activa del que haguérem volgut. Per contra, pense que li hem transmés el que volíem i això sempre ens resulta gratificant.
Parlant de ciència i supersticions, aquest divendres hi ha lluna plena.....li fem cas a la ciència o a la natura?la lluna és natura o és ciència? vet aquí la qüestió....

Bloc obsolet

Abans d'escriure ací,utilitzava la ferramenta del msn.Ara sembla que han fet el transpàs al wordpress i ofereixen fer-te el blog amb les entrades antigues.Doncs bé, si algú les vol repassar o llegir,allí hi ha les entrades anteriors a la creació d'aquest blog.....Espere que vos agrade!

http://rosamalonda21.wordpress.com/

CADENA TRÒFICA

Entenem per cadena tròfica com el conjunt de cadenes tròfiques o alimentàries d'un ecosistema. És a dir, és l'expressió del conjunt de relacions alimentàries que hi ha dintre d'un ecosistema, una manera de representar com circula la matèria i l'energia entre els seus membres. En altres paraules, és allò que converteix a la natura en un dels més savis invents de la creació. Així, un animal, per sobreviure, s'alimentarà d'un altre i al seu temps aquest més menut haurà digerit un altre.
El cas és que amb tot aquest món d'avanços i noves tecnologies, invents i necessitats creades per al consumisme,enriquiment de fàbriques i empreses, açò se'ns oblida. Si se'ns apareix un insecte qualsevol a casa, a la terrassa ens naix la necessitat impediosa de fer-lo desaparéixer, ja siga per fàstic, per pànic....pel que siga, no volem aquest ésser allí. No ens parem a pensar que aquest insecte, aquesta aranya, mosquit o altre, està ahí precisament per algun motiu. No sóc de les que va darrere de les aranyes com una boja, fent-les morir amb indignació i ràbia. Sols quan és algun insecte d'un tamany i aparença sospitosa (i això que no sóc entesa en la matèria) reconec que les discrime i no els dóne oportunitat de compartir el meu espai.
I tot açò ve perquè tinc un gat. Tinc un gat que ha estat des dels 6 mesos negat de masculinitat i vivint 2 anys en un pis, escoltant els sorolls d'una N332 congestionada i fent algun que altre malabarisme intentant jugar amb una família d'oronetes que tenia al balcó de casa. Jugant amb elles fins als extrems de fer-les malbé i deixar-les agonitzant, sense que les pobres hagen pogut volar pel cel d'Oliva.
Ara, hem vingut a viure a un altre lloc. Primerament, estem envoltants de solars plens de canyes, signe evident que ací hi hagut marjal. Estem a la Vall de Burguera, actual sector 19. Ací la vida és molt tranquil·la. Tenim de veins a un matrimoni francés, aparentment jubilat que també té un gat, al quan hem batejat Rigodon. El nostre gat no té nom, es diu Gat. Des que ha vingut, és un altre animal, ha descobert una nova forma de viure. En un principi, sols gosava caçar algun que altre milpeus, intentava fer-se amb alguna mosca queferosa de setembre, amb alguna abella curiosa que venia a la cuina...
Gat sap ja quins són els nostres horaris i mentre jo guarde repòs a casa, ell ix als perduts i solars a investigar i portar a cap la seua curiositat felina. Quan dinem, sembla que sap que ja estem en taula i torna a aparéixer i es queda a dormir un poc la migdiada amb nosaltres. Després torna anar-se'n fins que el sol es pon i torna a casa. Així tots els dies.
Ahir va ser un dia especial perquè Gat ens va portar un trofeu. Ens va caçar un ratolinet i el va deixar a la terrassa de casa. Nerviosíssim per mostrar la seua heroïcitat, no feia més que miolar per a que el felicitàrem. Per a que després diguen que els gats no tenen un sisé sentit. Hem arribat a pensar que Gat sap que estic embarassada... i per això té eixe comporament....Potser ja és suggestió meua, no ho sabria dir.
La cadena tròfica ha tornat a donar-se aquest matí quan, en pujar la persiana per tirar el trofeu al fem que anit no vam ser capaços de llevar, hem pogut observar que ja no hi era. Una de dos: o el ratolí ahir es va fer el mort per a que Gat no el maltractara i ha conseguit tornar als solars de canyes i brosses salvatges, o ha vingut Rigodon o qualsevol altre animal i s'ha fet en ell. Siga el que siga, podem dir que gràcies a aquest PAI i aquests canyars que encara resten verges a la construcció, la cadena tròfica és possible, visible i real.