Entenem per cadena tròfica com el conjunt de cadenes tròfiques o alimentàries d'un ecosistema. És a dir, és l'expressió del conjunt de relacions alimentàries que hi ha dintre d'un ecosistema, una manera de representar com circula la matèria i l'energia entre els seus membres. En altres paraules, és allò que converteix a la natura en un dels més savis invents de la creació. Així, un animal, per sobreviure, s'alimentarà d'un altre i al seu temps aquest més menut haurà digerit un altre.
El cas és que amb tot aquest món d'avanços i noves tecnologies, invents i necessitats creades per al consumisme,enriquiment de fàbriques i empreses, açò se'ns oblida. Si se'ns apareix un insecte qualsevol a casa, a la terrassa ens naix la necessitat impediosa de fer-lo desaparéixer, ja siga per fàstic, per pànic....pel que siga, no volem aquest ésser allí. No ens parem a pensar que aquest insecte, aquesta aranya, mosquit o altre, està ahí precisament per algun motiu. No sóc de les que va darrere de les aranyes com una boja, fent-les morir amb indignació i ràbia. Sols quan és algun insecte d'un tamany i aparença sospitosa (i això que no sóc entesa en la matèria) reconec que les discrime i no els dóne oportunitat de compartir el meu espai.
I tot açò ve perquè tinc un gat. Tinc un gat que ha estat des dels 6 mesos negat de masculinitat i vivint 2 anys en un pis, escoltant els sorolls d'una N332 congestionada i fent algun que altre malabarisme intentant jugar amb una família d'oronetes que tenia al balcó de casa. Jugant amb elles fins als extrems de fer-les malbé i deixar-les agonitzant, sense que les pobres hagen pogut volar pel cel d'Oliva.
Ara, hem vingut a viure a un altre lloc. Primerament, estem envoltants de solars plens de canyes, signe evident que ací hi hagut marjal. Estem a la Vall de Burguera, actual sector 19. Ací la vida és molt tranquil·la. Tenim de veins a un matrimoni francés, aparentment jubilat que també té un gat, al quan hem batejat Rigodon. El nostre gat no té nom, es diu Gat. Des que ha vingut, és un altre animal, ha descobert una nova forma de viure. En un principi, sols gosava caçar algun que altre milpeus, intentava fer-se amb alguna mosca queferosa de setembre, amb alguna abella curiosa que venia a la cuina...
Gat sap ja quins són els nostres horaris i mentre jo guarde repòs a casa, ell ix als perduts i solars a investigar i portar a cap la seua curiositat felina. Quan dinem, sembla que sap que ja estem en taula i torna a aparéixer i es queda a dormir un poc la migdiada amb nosaltres. Després torna anar-se'n fins que el sol es pon i torna a casa. Així tots els dies.
Ahir va ser un dia especial perquè Gat ens va portar un trofeu. Ens va caçar un ratolinet i el va deixar a la terrassa de casa. Nerviosíssim per mostrar la seua heroïcitat, no feia més que miolar per a que el felicitàrem. Per a que després diguen que els gats no tenen un sisé sentit. Hem arribat a pensar que Gat sap que estic embarassada... i per això té eixe comporament....Potser ja és suggestió meua, no ho sabria dir.
La cadena tròfica ha tornat a donar-se aquest matí quan, en pujar la persiana per tirar el trofeu al fem que anit no vam ser capaços de llevar, hem pogut observar que ja no hi era. Una de dos: o el ratolí ahir es va fer el mort per a que Gat no el maltractara i ha conseguit tornar als solars de canyes i brosses salvatges, o ha vingut Rigodon o qualsevol altre animal i s'ha fet en ell. Siga el que siga, podem dir que gràcies a aquest PAI i aquests canyars que encara resten verges a la construcció, la cadena tròfica és possible, visible i real.
El cas és que amb tot aquest món d'avanços i noves tecnologies, invents i necessitats creades per al consumisme,enriquiment de fàbriques i empreses, açò se'ns oblida. Si se'ns apareix un insecte qualsevol a casa, a la terrassa ens naix la necessitat impediosa de fer-lo desaparéixer, ja siga per fàstic, per pànic....pel que siga, no volem aquest ésser allí. No ens parem a pensar que aquest insecte, aquesta aranya, mosquit o altre, està ahí precisament per algun motiu. No sóc de les que va darrere de les aranyes com una boja, fent-les morir amb indignació i ràbia. Sols quan és algun insecte d'un tamany i aparença sospitosa (i això que no sóc entesa en la matèria) reconec que les discrime i no els dóne oportunitat de compartir el meu espai.
I tot açò ve perquè tinc un gat. Tinc un gat que ha estat des dels 6 mesos negat de masculinitat i vivint 2 anys en un pis, escoltant els sorolls d'una N332 congestionada i fent algun que altre malabarisme intentant jugar amb una família d'oronetes que tenia al balcó de casa. Jugant amb elles fins als extrems de fer-les malbé i deixar-les agonitzant, sense que les pobres hagen pogut volar pel cel d'Oliva.
Ara, hem vingut a viure a un altre lloc. Primerament, estem envoltants de solars plens de canyes, signe evident que ací hi hagut marjal. Estem a la Vall de Burguera, actual sector 19. Ací la vida és molt tranquil·la. Tenim de veins a un matrimoni francés, aparentment jubilat que també té un gat, al quan hem batejat Rigodon. El nostre gat no té nom, es diu Gat. Des que ha vingut, és un altre animal, ha descobert una nova forma de viure. En un principi, sols gosava caçar algun que altre milpeus, intentava fer-se amb alguna mosca queferosa de setembre, amb alguna abella curiosa que venia a la cuina...
Gat sap ja quins són els nostres horaris i mentre jo guarde repòs a casa, ell ix als perduts i solars a investigar i portar a cap la seua curiositat felina. Quan dinem, sembla que sap que ja estem en taula i torna a aparéixer i es queda a dormir un poc la migdiada amb nosaltres. Després torna anar-se'n fins que el sol es pon i torna a casa. Així tots els dies.
Ahir va ser un dia especial perquè Gat ens va portar un trofeu. Ens va caçar un ratolinet i el va deixar a la terrassa de casa. Nerviosíssim per mostrar la seua heroïcitat, no feia més que miolar per a que el felicitàrem. Per a que després diguen que els gats no tenen un sisé sentit. Hem arribat a pensar que Gat sap que estic embarassada... i per això té eixe comporament....Potser ja és suggestió meua, no ho sabria dir.
La cadena tròfica ha tornat a donar-se aquest matí quan, en pujar la persiana per tirar el trofeu al fem que anit no vam ser capaços de llevar, hem pogut observar que ja no hi era. Una de dos: o el ratolí ahir es va fer el mort per a que Gat no el maltractara i ha conseguit tornar als solars de canyes i brosses salvatges, o ha vingut Rigodon o qualsevol altre animal i s'ha fet en ell. Siga el que siga, podem dir que gràcies a aquest PAI i aquests canyars que encara resten verges a la construcció, la cadena tròfica és possible, visible i real.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada