EL TREN

En poc de temps, s'han creat tres esdeveniments al Facebook pel mateix motiu: la reinvindicació del tren a Oliva. Ara ja fa vora 35 anys que la Safor sembla que acabe a Gandia. A ulls dels qui decideixen vindre a conéixer la nostra comarca, els 36 quilòmetres que separen la capital de la Safor amb la capital de la Marina Alta,semblen convertir-se un malson.El que podria fer-se,teòricament en uns 35 minuts,es converteix en una hora de viatge,gràcies a les congestions dels dos grans formiguers saforencs d'Oliva i Bellreguard.
En el segle de les comunicacions, en el temps dels avanços, de la tecnologia, no s'entén que a un punt tant turístic com la Marina i la Safor les vies d'accés siguen tan pobres i rídicules. Els saforencs i els de la Marina Alta,patim dia a dia el calvari de travessar la tan famosa N332.Personalment observe des del balcó de ma casa, la gran quantitat de camions pesats, de mercaderies insòlites i tot un recull de vehicles,de totes les cilindrades possibles (per no dir el ventall de llargàries que podem observar).
El proper dia 28 a Oliva ens concentrarem per reinvindicar el tren.Ens unirem tots amb força per a exigir, necessitem el tren, volem que ens escolten i sobretot que ens creguen.Volem que comproven, en els seus ulls la situació, el soroll de la carretera, les cues llarguíssimes que es formen qualsevol dia de 18h a 20h de la vesprada o pels matins.
Esperem que els 36 km que hi ha entre Dénia i Gandia a partir d'ara siguen una motivació, un viatge agradable entre tarongers i amb aroma a salobre.I sobretot, que el tren forme part també de la vida de la Marina i la Safor,tot i que eixirà beneficiat tot el País Valencià i la resta d'usuaris.

CONSELLS

S'acosta ja Nadal,s'acosten dies durs per a la meua família.Enguany el Nadal serà molt diferent,massa per al meu gust.Dimecres vaig acomiadar a Vicent,que torna a Anglaterra al seu treball i també vaig acomiadar,d'una altra forma,la meua tia Maria,germana de mon pare. Aquestes festes no tindrem ni a Vicent,ni a Rebeca ni a la tia Maria.Vicent,afortunadament estarà lluny,però estarà.Rebeca i la tia Maria en canvi ens escoltaran allà on estiguen,segur.
No puc evitar plantejar-me certes coses quan deixa de viure una persona estimada.És com si la vida mateixa t'obrira els ulls i sobtadament,valores allò que abans sembla que no valoraves.És una forma molt injusta de valorar allò que tens,però en part,pense que és "llei de vida".No crec que siga la única persona a la què li passa.
Enguany he complit un dels meus reptes o frustracions.Tenia com a assignatura pendent reprendre l'anglés i iniciar-me en un idioma nou.L'anglés sembla que marxa prou bé,tot i que podria anar molt millor,ja estic en segon d'intermedi i estic molt contenta.L'alemany,en canvi,no m'ha aportat grans coses.És possible que l'haja començat en mal moment o potser no acabe d'agafar-li el truc. Tots tenim reptes i una vegada complits o almenys iniciats ens hem de replantejar el següent objectiu. Sóc de les que té la malaltissa obsessió de voler acabar tot el que comença.Enguany me n'he adonat que no sempre això ha de ser així. Ja fa uns anys,Cristina,em va aconsellar molt bé en un tema que no ve ara al cas i em va dir: "Allò que no deixa,s'ha de deixar".No sabeu les vegades que li agraïsc aquell consell.Tant és així que quan estic angoixada per alguna cosa, estressada,és de les primeres veus que escolte;la d'aquell dia. És per aquest motiu que en el moment que acabe el PALE,em replantejaré els meus hàbits a veure si així puc gaudir-ne un poc més de les meues decissions. Ara i més que mai diré allò de: Any nou,vida nova.

Navarra no és meua

29 estius tinc ja i moltes experiències acumulades -i les que em queden encara per viure! Reconec, però, que estic perdent el costum d'escriure i explicar coses. Fa temps, quan Maria de la Pau col·laborava a l'Avui, cada matí la llegia i fins i tot vaig somiar dedicar-me a escriure. Ara bé, no és gens fàcil tindre cada dia alguna cosa nova a dir. He estat uns dies a Navarra, concretament a Noain, una vall propera a Pamplona. Han sigut pocs dies perquè en el fons, sóc molt casolana i m'agrada fer viatges breus. Admire la gent que decideix anar-se'n tants dies pel món...Comente açò, perquè hem coincidit amb moltes persones que feien Camí de Santiago. Nosaltres també ens vam animar i vam fer un tram per Zubiri. He de reconéixer, la veritat, que es respira un ambient envejable. Fan ganes de recórrer el Camí i fer fora manies com les meues.

Si encara no coneixeu Navarra, aneu-hi que segur que no fareu el viatge debades.Vam visitar la Selva d'Irati, el segon bosc d'Europa més gran pel que fa a la presència de faig i avets, amb zones en les quals mai ha entrat la destral d'un llenyater. Tan alts eren els arbres que no vaig fer cap foto perquè no em cabien a l'objecitu. També vam visitar Olite, ciutat en què els reis de Navarra hi van construir un palau. Finalment, entràrem al País Basc per veure Sant Sebastià.

Quan estàs en llocs tan diferents, on les fotografies sempre tenen la llum perfecta i els colors ideals, penses a absorbir un poc d'allò i portar-ho a les zones de la teua comarca desfetes per la construcció. Els tarongers i la nostra mar estan ben fotografiats pels turistes que ens visiten i es pensen que tenen dret a tot. Jo, personalment, he pensat que Navarra no és meua i que si és tan bonica és perquè la gent d'allà se l'estima, perquè no s'han deixat portar per il·lusions efímeres sense futur...I això és el que tenim ací,després no ens queixem.

CASTELLS

L'estiu és per excel·lència l'estació de les festes al carrer.A la Safor,de juny a setembre tenim festes per quasi tots els pobles i és per això que sovint,quasi tots els dies o cada dos o tres dies si pugem al terrat de casa podrem vore que estan llançant algun castell que posa fi a les festes d'algun poble.Anit vaig pujar amb Vicent a veure el castell de fi de festes d'Oliva.Un castell,tot s'ha de dir,especialment bonic per les combinacions de colors que van barrejar. Mentre mires un castell, pots pensar en tantes coses...pots pensar en tots els bons moments de les festes, pots pensar que hauries pogut aprofitar millor el temps, pots pensar que les festes tornaran...No sé vosaltres si penseu en alguna cosa quan esteu mirant-los.Quan jo era menuda,tenia pànic als castells i un dia,vegent el castell de les festes de setembre del Rebollet vaig començar a cridar com si estiguera boja. Encara em fa mal la palmada que em va fer mon pare a les anques. Aquell dia vaig perdre la por als castells.
Tinc por a moltes coses que no tenen solució amb palmades a les anques. La por no ens serveix per a quasi res. Per sort, la vida, els moments que vas vivint són oportunitats per anar perdent tot els temors.Per exemple, com ja he contat, la por als castells.
El sol s'està amagant ja i les cases tenen color daurat. És un moment realment preciós per agafar la càmera de fotos i buscar algun lloc tranquil. Potser ja venen en algun lloc la càmera que és capaç de representar gràficament el que en eixos moments se sent. La fotografia, és un art. Per la senzilla raó que el que en eixos moments tu perceps, vols representar, en aquest cas, gràficament o icònicament. El mateix passa amb la música, pintura, escultura, escriptura...La diferència és que la fotografia és un art que arriba a molta més gent que la resta d'arts.
Els castells de festes també són un art particular. Les persones el transformem en el nostre art, les palmeres, els coets representen el que durant uns dies han sigut vivències especials.

REBECA

Hui comença el primer estiu sense la meua cosina Rebeca. He triat aquesta data per anar al cementeri a veure-la, a recordar-la.Per a Rebeca l'estiu era l'estació relacionada amb la llibertat, l'autonomia. Disposava de molt de temps per relacionar-se amb les veïnes del barri, anava a passejar i ens posava al dia de tot allò que passava pel poble. Era freqüent veure-la venir atrafegada cap a casa, amb alguna cosa a les mans, i amb ganes de contar alguna anècdota.
Mentre escric aquestes paraules, no em faig a la idea que Rebeca ens ha deixat.Quan perds algú que ha estat tan vinculat a tu, no fas més que preguntar-te el perquè.
Rebeca era com una germana meua. Era una cosina germana especial, ja sabeu que diuen que la família és fer-se i ella va estar al meu costat en moments molt delicats per a mi. Feia vida a ma casa.Els caps de setmana, moltíssimes vegades, es quedava a dormir amb mi, al llit que jo tenia a la meua habitació. Vam compartir molt bons moments. Rebeca era el meu àngel de la guarda i pense que el de tots els de casa.
Ara qualsevol cosa em recorda a ella: les fotos, una samarreta, els cd's, les motos, els puzzles...Tots tenim algun motiu per recordar-la dolçament, amb candor.
Fins a hui no he tingut forces per escriure.Ara ja fa 17 dies que ens ha deixat i han sigut més que suficients per enyorar-la més encara. Hem tingut la sort de tindre-la 32 anys, d'aprendre tantes coses amb ella...
Pense que quan mor algú, tots morim un poc però al mateix temps naix un esperit d'enyorança i una força per lluitar pel que ella hauria volgut fer i sobretot per mantindre la mateixa filosofia que ella ens va fer vore: la vida és molt més simple del que ens la plantegem.

Fins sempre, Rebeca.

Percepcions i expressions

Tolon,tolon.....les campanades ja no són perceptibles.No sé per quin motiu toquen,tenint en compte que hui en un soterrament, tocaven a glòria...Ja res és el que sembla.
No he pogut evitar escriure al blog,ja són massa dies amb la idea pel cap. Sort que tinc aquest suport, si no hauria d'agafar algun bloc de notes, alguna llibreta per poder immortalitzar-ho. Són moltes les coses que em fan escriure, bones i dolentes. És potser el principi de l'expressió; la percepció. Qualsevol obra d'art naix d'una percepció, ja siga visual, sonora, tàctil o fins i tot emotiva.No ens oblidem que la realitat, de vegades, és com la percebem. Sempre m'he preguntat si el gust de la maduixa, o de la taronja, serà el mateix en les meues papil·les gustatives que en les d'una altra persona. O si els meus ulls veuen els colors de la mateixa forma que uns altres ulls.
Comence comunicant als que em lligen que he perdut la càmera de fotos, que he portat el cotxe al taller i m'he deixat bona part dels meus estalvis, que m'ha arribat la contribució del pis....i el més important que m'han donat trasllat a Vilallonga, a la meua benvolguda i apreciada comarca, als peus de la serra de la Safor. Ves per on que vaig nàixer el dia de la seua patrona, la mare de Déu de la Font, 17 d'agost.Si a més de totes aquestes coses que m'han passat en menys d'una setmana, vos dic que m'he llegit un llibre que m'ha deixat taquicàrdica... pensarieu que les meues vacances són dignes d'un programa de televisió o d'un llibre de còmic. No, val, no és llibre de misteri, és el que solem dir, una novel·la romàntica.
Ja feia temps que no llegia llibres així. L'últim que vaig llegir va ser Amor idiota i potser el que he llegit ara està al mateix nivell que l'obra de Baulenas. Són llibres relativament fàcils, senzills, d'una història aparentment típica i tòpica.Però són llibres que et fan desconnectar per complet (si vos agraden les històries romàntiques,clar). El cas és que llegint el llibre ( el causant que ara estiga escrivint al blog) m'han vingut tantes coses al cap. M'ha vingut al cap les bogeries que quan era jove vaig fer per "amor". I dic "amor" entre cometes,perquè ara no entenc el mateix per aquesta paraula. Em vaig enamorar perdudament, bojament, apassionadament per dos persones. La primera, òbviament no vaig a dir el nom, potser l'he oblidada perquè el temps, ja se sap, ho cura tot i injustament la segona va fer que l'oblidara. La segona persona la recorde tan tendrament....Recorde aquell enamorament d'una forma tan gratificant, tan dolça...Però creixes i la concepció de l'amor, amb el temps, va canviant.
L'amor, eixa paraula de cinc lletres, podria ser tranquil·lament les inicials d'Amistat, Misticisme, Onanisme, Rencor.... Ja ho sabeu, els qui heu estat enamorats sense èxit....haureu passat per tots aquestes fases,no?
I bé, deixe de posar-me caldosa, de posar-me pesada amb l'amor perquè al cap i a la fi no he escrit aquest blog per a parlar de l'amor ni dels meus enamoraments. Ja vaig escriure molt en el meu diari personal durant molts anys. Allà plasmava el meu odi, la meua impotència, els meus pensaments, desitjos...
Llegiu llibres que vos facen pensar, llegiu per poder desconnectar, llegiu perquè sí, però sobretot, llegiu per poder tornar a creure en l'amor.

ELS CAMINS DEL DIJOUS

Torna a ser dijous.Estime aquest dia per la senzilla raó de saber que demà és divendres. Fins i tot me l'estime més que el diumenge. El dijous,enguany, és una dia amb característiques pròpies, amb una idiosincràcia peculiar pels fets que durant eixe dia,setmana rere setmana,em passen. Per a mi,la setmana comença dijous i és per aquest fet que sembla que perd el control del pas del temps. Quan menys me n'adone, torna a ser dijous. I això em passa perquè faig més activitats que mai, dedique el meu temps lliure a activitats diverses.
No deixa de ser per a mi un misteri que acumulem temps, història, passat a les nostres ments i als nostres cossos.Sense anar més lluny, i per als que encara són incrèduls i vegen com d'inútils són les xàrcies socials, hui un company de l'escola ha penjat aquesta foto. Amb un sol estímul visual em venen al cap milers de records relacionats amb aquells anys. Recorde aquella aula, aquell armari, la mestra...tantes coses...i com no, recorde els meus companys. No sé qui em va fer aquella foto però jo l'estava mirant i ara me n'adone que la foto no anava per a mi. O pot ser si...no ho sé. El mateix em passaria si m'aproparen un pot de pintura de dits, aquell olor em transportaria a aquelles aules. Els sentits ens evoquen altres temps i tornem a ser conscients del poc control que en tenim.
Són tantes coses les que aprens durant la vida que som incapaços, sovint, d'assumir aquest bagatge i quedar-nos en les bones vivències. Aprens que tens àngels de la guarda, aquelles persones que per la seua màgia natural t'han aportat grans moments, t'han fet valorar allò que durant molt de temps ha estat banal per a tu. Aprens que també tens molts, però que molts camins per descobrir i que si has estat caminant fins ara per calçades turbulentes, tindràs altres camins plens de flors, plens de gratitut. Però també aprens que els destins els pots anar buscant, que serà difícil que un camí aparega del més enllà, potser tenies uns matolls que no et permetien veure'l.

PASTORETS I PASTORETES

En aquest moments sona la nadala amb la qual he posat títol a aquesta entrada.Visc prop de l'ajuntament i els carrers ja comencen a tindre ambient de vesprada de Reis.Quan jo era menuda,a aquestes hores ja no podíem més.Ma mare i ma tia ja havíen inventat de tot per aguantar-nos: la fira, jocs, a la platja, posar-li palla als camells, anar a per garrofes...Certament, si em passejara pels carrers, no faltarien balcons amb el cabàs,a Oliva encara hi ha tradició. És curiós com mai li vaig preguntar a ma mare com arribarien els cavalls allà dalt, si havíem posat el menjar amb la corriola i era lògicament innaccessible.
No sé què té aquest dia per ser tan entranyable. Serà que en l'aire es respira la il·lusió dels xiquets que no entenen de crisi? D'ací a unes hores, per baix de casa passarà la comitiva dels Reis d'Orient. Tinc la sort de poder veure el rei des de ma casa, i escoltar-lo.Hauria donat qualsevol cosa quan era menuda per poder vore la cara d'aquell qui tots deien Rei.M'agradava especialment Melcior, el primer, el que em produïa aquella mena de pànic nerviós. Una vegada em van acostar a besar-lo i crec que van dessistir de tant nerviosa com estava i dels crits que feia.
Continuen sonant cançonetes de Nadal. Ara estan fent proves amb el micro per tal que la veu del Rei arribe clara i amb goig a tots els ciutadans,grans i menuts. D'ací dos dies tornarem a la rutina.Jo, a la meua escola i els Reis reprendran el seu viatge fins l'any que ve.A hores d'ara deuen estar per Cullera, em deia ma mare, fent un càlcul estimatiu de l'hora que podrien arribar...I quina curiositat,que a casa sempre es quedava algú. Els majors ens deien que era per a rebre'ls, per a oferir-los misteleta i un poc de torró,que estaven cansats.I nosaltres,bajoques, ens ho creiem tot.Beneïda innocència!!