divendres, 16 d’octubre de 2020

BASTIDES

 Vaig prometre fa unes setmanes que faria una valoració de com estava anant el curs amb tots els canvis que hem introduït al centre i a les aules. No hi ha dia que no pense en que açò que està passant ens ha de servir a tots i a totes. És precís. És un canvi molt fort en les dinàmiques de les escoles, tot i que algunes coses s'han mantés, altres s'han incorporat al nostre dia a dia i ben mirat, tampoc són tan dolentes com pensàvem.

Anem a pams.Potser la mesura que més ha impactat ha estat la de l'hora del pati. Per un costat, això d'eixir escalonadament i no tots i totes al mateix temps fa que no es produïsca tant de soroll i les eixides sembla que són menys explosives. Així mateix el fet d'estar amb els nostres companys i companyes durant l'hora del pati ha fet que els lligams entre els membres del grup s'intensifiquen. Es generen noves amistats, podem interactuar més, ja que l'espai és més reduït i tenim menys gent amb qui jugar. Hem recordar que al curs passat el pati era de tots, podíem anar amb els majors,amb els més menuts i els problemes de convivència eren altres. Ara estan molt focalitzats i són d'un altre tipus. Tenim poc de material per jugar al pati per les restriccions que hi ha. Ens hem de rentar les mans cada vegada que utilitzem un material, el netegem després. Això ha fet que se'ns dispare la imaginació i inventem jocs, explorem el nostre cos i les possibilitats que té. Hi ha zones més limitades que altres, cadascuna ofereix un tipus de joc, tots vàlids. No hi ha megafonia, no existeix la música que diu que ha acabat o ha començat. En aquest sentit es millor, solen fer cas a la mestra i no cal insistir molt per entrar a l'aula, almenys el meu grup,molt disciplinat,la veritat, exceptuant algun dia,cosa totalment normal.

En general els canvis s'han assimilat perfectament i ja no resulten tan incòmodes. Els hem interioritzat i ara tot sembla que rode més o menys bé. No vol dir que ens agrade. Sense voler tenim la mirada en el darrer curs, en el què fèiem i com es feia i de manera inconscient ho comparem. Com tot en la vida, cal estar present i no mirar arrere. Es corre el risc d'estavellar-se.

Amb més o menys nostàlgia anem superant els dies amb nous conflictes, noves solucions. I anem aprenent a que la vida pot organitzar-se d'altres formes més o menys vàlides. Pensem que en altres llocs del planeta potser la vida era així i nosaltres no ho sabíem. L'alumnat es queixa molt poc, ho han assumit de forma molt satisfactòria i ens han donat una gran lliçó. Sabíem que això passaria. Els infants tenen una capacitat d'adaptació molt gran i som els adults qui moltes vegades emetem judicis carregats d'emocions amagades. L'espontaneïtat i la capacitat d'adaptar-se infantil no deuria de desaparéixer mai en la vida de les persones. Per desgràcia amb l'edat l'anem perdent i els nostres pensament s'omplin d'altres dinàmiques menys sanes. Ens aferrem al que ens resulta còmode i se'ns genera un món tenebrós quan veiem trontollar les bastides que ens donen vida.

Veurem com segueix el curs. Seguim amb la mateixa incertesa. Pensant en si passarà o no passarà. Pensant en què aquest curs està condemnat a passar així i que introduir alguna dinàmica del 19-20 és ja pràcticament impensable. Ens queda encara molt per aprendre.

diumenge, 6 de setembre de 2020

LA NIT D'ABANS

 Escric aquesta entrada la nit d'abans de començar el curs amb alumnat. Demà l'alumnat dels centres del País Valencià s'incorporen a les seues aules, a primària i a secundària. Ho faran de forma escalonada, això vol dir que tots no començaran el mateix dia. Cada centre ha decidit com fer aquesta entrada, del 7 a l'11 de setembre. Aquests detalls que us estic donant em serviran de testimoni per a quan d'ací uns anys recorde aquest curs tan extraordinari que viurem. 

El dia 1 de setembre vam entrar a les escoles amb una sensació dificil d'explicar. Cada membre del claustre venia amb una vivència al voltant del que està passant. Alguns han entrat amb por, altres han començat amb angoixa, ansietat, il·lusió, preocupació. Cadascú ha arribat als centres amb la seua motxilla personal. Ha sigut una setmana molt intensa, amb centenars d'aspectes que hem de tindre en compte a l'hora d'organitzar. No ha sigut gens fàcil però s'ha fet més bé o més mal. En aquests moments posar-se a jutjar l'esforç tan grandíssim que hem fet doncs no em sembla just. Mai hem començat un curs amb unes característiques com les d'enguany i tot el que està succeïnt ens està afectant a diferents nivells,tant a docents, families com alumnat. Pel que fa als equips directius em consta que tots tenim la mateixa sensació: no arribem a tot, tenim moltísims dubtes, tenim moltes preocupacions i una responsabilitat extrema. Ens fa la sensació que el que fem no sabrem si funcionarà, fem canvis en poc de temps, el que ahir valia,hui ja no. Per sort, jo personalment, estic percebent un claustre molt receptiu, amb una capacitat d'adaptació boníssima i una resiliència admirable. Vaja per davant la meua enhorabona als meus companys i companyes.

Tinc moltíssima curiositat del què faran els xiquets i xiquetes durant aquest curs. Els canvis organitzatius que s'han produït van a provocar noves situacions, nous conflictes. La convivència serà diferent, no serà ni millor ni pitjor,potser ens sorprenem i no hi ha tants canvis. Demà començarem a saber-ho. La capacitat dels infants d'adaptar-se amb normalitat a la nova situació és admirable i no ens queda més que dipositar la nostra confiança en ells i elles, ens van a sorprendre segur. El que per als adults és un problema, per a ells no ho és i a l'inversa. Enguany haurem de parlar molt, més que del costum, perquè segurament hi haurà decissions que no entendran. 

Demà entraré a l'aula perquè durants aquests dies sols l'he visitada per deixar algun paper, a penes he pogut respirar el que em transmet. A juliol vaig estar endreçant les taules i cadires i mesurant les distàncies i ja vaig tindre una mala sensació perquè les limitacions condicionaran moltíssim la metodologia. Em suposa un repte important trobar el camí per adaptar el meu treball a aquest barandat que ens ha aparegut sobtadament i que hem d'incloure. M'he fet el propòsit de no angoixar-me i de fer el que puga amb tot açò. No vull que aquesta situació siga motiu per deixar de fer coses. 

Pròximament tornaré a escriure a veure si aquesta entrada ha sigut una fantasia. Desconec en quina situació estaré quan reprenga el bloc. Expectatives zero, deixarem que les coses vagen pel seu curs natural i anirem adaptant-se. Enguany aprendrem molt i creixerem més. Beneït coronavirus.

dimarts, 21 de juliol de 2020

ODA AL GOT D'AIGUA

En ple mes de juliol que estem i en un estiu ben calorós, un dels plaers més grans és beure aigua. Beure aigua es converteix en l'instant en que els problemes s'acaben i la sensació de sentir-te hidratada resulta molt gratificant. Fisiològicament ho necessitem i és per això que hi ha qui necessita beure més o menys.
I he volgut fer-li una oda al got d'aigua perquè els temps convulsos que ens han tocat viure fan que aprecies, valores i agraïsques coses que abans no. O serà que ja estic prop dels quaranta?
 I fa uns dies que beure aigua em resulta extraordinàriament gratificant. De vegades les coses més senzilles, com l'aigua, ens produeixen molt de benestar.
L'aigua neteja, l'aigua fa córrer les pedres als rius, l'aigua fa créixer les plantes. És un dels elements de la natura més importants que tenim. I metafòricament parlant, quan he estat nerviosa, quan he estat amb un poc més d'ansietat del què sol ser normal en mi, bec aigua. I aleshores l'aigua fa la seua funció: neteja els nervis, els ofega i finalment fa créixer la tranquil·litat.
Tampoc es tracta que ens passem el dia bevent, no em malinterpreteu. Ara bé, si volem passar-se el dia fent viatgets al servei i fent treballar en excés els ronyons, aleshores beveu com si no estiguereu bé, com si s'acabara el món!
Proveu a beure aigua, a la temperatura que el cos us demane. Proveu a fer-ho assaborint-la. Personalment sóc molt maniosa amb les aigües i no totes m'agraden. I proveu a beure en got gran, quin goig!
Visca l'aigua en got gran!


divendres, 15 de maig de 2020

Confinament pedagògic



Des que estem confinats la literatura envers el què passarà i les anàlisis que es fan de la situació és ben diversa i fins i tot contradictòria. Aquest escenari tan divers posa nerviós fins al més tranquil. El cas és que l’altre dia vaig llegir aquest article. Llig sovint aquesta revista digital perquè sol incloure publicacions ben interessants i amb una mirada cap a l’escola amb la qual coincidisc la majoria de les vegades. En aquest últim article he de reconéixer que em vaig deixar portar un poc pel titular. Tornar a la pedagogia del segle XIX. Sense voler em van vindre al cap taules separades, docents extremadament severs, tot i que potser hi hauria de tot, eren altres temps i la tendència era a unificar formes d’ensenyar
No oblidem el context de l’època. «Les aportacions de Kant a la pedagogia anaven dirigides a: disciplina, civilització, moralització. Més tard les aportacions de la pedagogia positivista també van ser una gran tindre influència en el món educatiu ja que amb fonaments d’August Comte s’arriba a la conclusió que el mètode positiu possibilita una transformació efectiva de la natura i de les societats. És el triomf de la raó independent. Comte visqué anys d’inestabilitat social. La política havia fracassat en l’ objectiu de trobar un ordre social. Solament si tractem els fets socials des d’un punt de vista científic, podrà construir una societat sense conflicte» (INFO EXTRETA de https://sites.google.com/…/pen…/la-pedagogia-en-el-siglo-xix)
Desconec què passarà en uns mesos. Tinc la sensació que aquesta situació deixarà una empremta en l’educació tant a nivell curricular com emocional. Citant l’article que us he pegat:
«L’acompanyament emocional requereix persones madures i que es trobin emocionalment en calma i disponibles».Com que els docents no som de plàstic ni de ferro doncs alguns ho portem millor que altres. El context creat durant el confinament no ajuda massa, ni als docents ni a cap persona, òbviament. A mi sincerament no m’’agradaria que m’operara un cirugià alterat, ni que em venguera un pollastre una carnissera embogida. Tots volem ser rebuts correctament i tots intentem donar el millor de nosaltres.
Tot açò ve per la possibilitat que l’educació es torne més kantiana o que per contra fregue els fonaments de la pedagogia positivista., tot tenint en compte que abans del confinament la realitat a les aules començava a albirar la inclussivitat, la tolerància, l’empatia: l’educació emocional en definitiva.
Serà tot açò un pas enrere en el nostre camí a les pedagogies del s.XXI? Serà un parèntesi? Què penseu?

dissabte, 14 de març de 2020

ABRAÇAR LA IRA

Fa uns anys que a la societat se l'està conscienciant de moltes coses: la privacitat, les dades personals, la inclusivitat, la tolerància, l'empatia, perspectiva de gènere... En uns àmbits més que en altres això començava a tindre efecte i semblava que les nostres accions i la nostra mentalitat anava ja adquirint aquests matisos. Tothom hem hagut de fer un esforç personal per a que aquests valors estiguen presents en les nostres vides. I ha sigut un esforç que ens ha servit moltíssim ja que amb tot açò sembla que ajudes a fer un món millor i aportes el teu gra d'arena a fer la vida fàcil a una altra persona.
Des de dijous o divendres, almenys jo, estic vivint un malson. Observe com la vida és una contradicció. Me n'adone que som titelles d'un teatre amb argument pervers. Em pregunte si aquests valors eren una farsa, em plantege si ha sigut tot un somni.
No puc evitar sentir por, tinc un conflicte intern important, perquè estic en un procés de negació que em produeix una inestabilitat incòmoda i difícil de gestionar. Em venen al cap milers de preguntes, m'imagine escenaris diferents. Tanque els ulls, intente ser positiva, faig per desprendre confiança però em resulta complicat. No escriuré la paraula maleïda. Vull pensar que estic en un malson i que quan arribe al moment acabarà. Mentrestant, hauré d'acceptar moltes coses i intentaré no jutjar-les. No sempre podré tindre aquest regal i gaudir dels meus tant de temps. Abracem també la inseguretat, la por, la ira. Eixirem reforçats. Estic segura.

diumenge, 8 de març de 2020

BLAU DE MARÇ

Si hi ha una cosa bonica en el mes de març és el color del cel. El blau del cel del tercer mes de l'any és, per al meu gust, apassionant. Possiblement el fet de vindre de mesos amb poca llum i en els quals es fa nit tan prompte, ajuda a valorar aquesta tonalitat de blau. El mes de març té una harmonia i un equilibri entre fred i calor. Tens dies que estaries al sol fent qualsevol activitat i també pots tindre altres freds i gelats que et fan recordar que la roba d'abric encara serà utilitzada.
Els romans iniciaven l'any a març, un any que inicialment tenia 10 mesos i que anys després aniria incrementant fins als 12 actuals. I tot això en part té el seu sentit. L'arribada de les primeres flors, dels brots que van apareixent en arbres, arbustos i plantes, ens transmeten que els cicles comencen. La natura, com sempre, és la gran mestra i ens fa veure sovint o sempre que, de manera natural i sense massa intervencions dels humans, tot acaba ordenant-se i posant-se al lloc. Poden vindre tempestes, poden vindre pluges intenses, vents potentíssims que ens preocupen, ens remouen, ens fan pensar en solucions precipitades. I finalment arriba la calma, arriba de nou la vida i el creixement.
A tots aquells i aquelles qui m'esteu ajudant aquest cap de setmana en la tempesta que m'ha vingut i que he provocat, sols puc que agraïr-vos,m'he sentit molt acompanyada. Sabeu que no és gens fàcil aquesta situació però cal valorar moltes variables i tindre pau. I això és el que he triat: tindre pau. I triaré l'opció que egoistament més pau m'aporte.

dimarts, 25 de febrer de 2020

EL POAL DE TARONGES BLAU

Els qui tenim la gran sort de tindre un pare que estima la terra estem acostumats a veure en algun lloc de casa els estris per anar al camp. La roba sequiera, els llegons, les aixades, els "basquets" de taronges, els productes per arruixar, la motxilla i com no, els poals blaus que s'utilitzen per posar la collita de verdura o de fruita que es recol·lecta.
Cada família té el lloc destinat a guardar tot açò: armaris, alguna habitació, la cambra, la cotxera...sol estar en un lloc fàcil de localitzar i accessible perquè anar al camp no es fa esporàdicament. Requereix una constància important, una dedicació d'hores, una voluntat de matinar, de bregar, de lluitar per traure una collita, per suportar que et furten allò que has estat regant, podant i esperant durant un temps.
No es viuen temps senzills per als camp. És una tasca que si no tens prop i no la vius no entens. Els preus ridículs, la competència de preus, els entrebancs i dificultats burocràtiques fan que hui en dia dedicar-se al camp siga una utopia. I si per a un llaurador que té poca terra, pocs camps és depriment no em vull ni imaginar per a aquells que tenen més camps. Em puc imaginar la quantitat de coses que se'ls passen pel cap desesperats de veure que allò cada dia va pitjor.
A casa regalar taronges és una costum. No es regala taronges a qualsevol, sol ser una persona estimada, a qui aprecies molt i a la que li ofereixes els fruits del teu esforç. Molts saben que si venen casa, se'n van carregats: o de taronges, o d'algun menjar que fa ma mare. Veritablement tinc un pare i una mare que són molt hospitalaris i generosos. Qui els coneix sap de què parle.
I tot açò ve perquè l'altre dia mon pare em va portar taronges "acabades de collir". Això sol ser un plus en un poal de taronges. El fet que estiga collit de fa poc li ofereix a la taronja un encant especial. I no pel sabor, jo no acabe de diferenciar, però saber que te les porten i han anat per tu, és un senyal inequívoc d'estima. I buides el poal, i sempre queda alguna rameta seca, alguna fulla i ahí és quan el poal adquireix el màxim valor. Es revaloritza perquè vol dir que les taronges ara estan en ta casa i que cada dia que les veus et vindrà a la memòria ta casa, ta mare i ton pare. I el poal roman a un cantó esperant a que la mare te'l reclame perquè els poals són com les recapteres on et posa la paella. Els poals a casa estan contats i localitzats i si no el tornes, el reclamen com el bé més valuós. Al remat el poal blau és el transmissor, és l'instrument per oferir i regalar. I això justifica perfectament que el dia següent o eixa mateixa vesprada vages a tornar-lo i amb sort tornes amb un altre poal ple.