REBECA

Hui comença el primer estiu sense la meua cosina Rebeca. He triat aquesta data per anar al cementeri a veure-la, a recordar-la.Per a Rebeca l'estiu era l'estació relacionada amb la llibertat, l'autonomia. Disposava de molt de temps per relacionar-se amb les veïnes del barri, anava a passejar i ens posava al dia de tot allò que passava pel poble. Era freqüent veure-la venir atrafegada cap a casa, amb alguna cosa a les mans, i amb ganes de contar alguna anècdota.
Mentre escric aquestes paraules, no em faig a la idea que Rebeca ens ha deixat.Quan perds algú que ha estat tan vinculat a tu, no fas més que preguntar-te el perquè.
Rebeca era com una germana meua. Era una cosina germana especial, ja sabeu que diuen que la família és fer-se i ella va estar al meu costat en moments molt delicats per a mi. Feia vida a ma casa.Els caps de setmana, moltíssimes vegades, es quedava a dormir amb mi, al llit que jo tenia a la meua habitació. Vam compartir molt bons moments. Rebeca era el meu àngel de la guarda i pense que el de tots els de casa.
Ara qualsevol cosa em recorda a ella: les fotos, una samarreta, els cd's, les motos, els puzzles...Tots tenim algun motiu per recordar-la dolçament, amb candor.
Fins a hui no he tingut forces per escriure.Ara ja fa 17 dies que ens ha deixat i han sigut més que suficients per enyorar-la més encara. Hem tingut la sort de tindre-la 32 anys, d'aprendre tantes coses amb ella...
Pense que quan mor algú, tots morim un poc però al mateix temps naix un esperit d'enyorança i una força per lluitar pel que ella hauria volgut fer i sobretot per mantindre la mateixa filosofia que ella ens va fer vore: la vida és molt més simple del que ens la plantegem.

Fins sempre, Rebeca.

Percepcions i expressions

Tolon,tolon.....les campanades ja no són perceptibles.No sé per quin motiu toquen,tenint en compte que hui en un soterrament, tocaven a glòria...Ja res és el que sembla.
No he pogut evitar escriure al blog,ja són massa dies amb la idea pel cap. Sort que tinc aquest suport, si no hauria d'agafar algun bloc de notes, alguna llibreta per poder immortalitzar-ho. Són moltes les coses que em fan escriure, bones i dolentes. És potser el principi de l'expressió; la percepció. Qualsevol obra d'art naix d'una percepció, ja siga visual, sonora, tàctil o fins i tot emotiva.No ens oblidem que la realitat, de vegades, és com la percebem. Sempre m'he preguntat si el gust de la maduixa, o de la taronja, serà el mateix en les meues papil·les gustatives que en les d'una altra persona. O si els meus ulls veuen els colors de la mateixa forma que uns altres ulls.
Comence comunicant als que em lligen que he perdut la càmera de fotos, que he portat el cotxe al taller i m'he deixat bona part dels meus estalvis, que m'ha arribat la contribució del pis....i el més important que m'han donat trasllat a Vilallonga, a la meua benvolguda i apreciada comarca, als peus de la serra de la Safor. Ves per on que vaig nàixer el dia de la seua patrona, la mare de Déu de la Font, 17 d'agost.Si a més de totes aquestes coses que m'han passat en menys d'una setmana, vos dic que m'he llegit un llibre que m'ha deixat taquicàrdica... pensarieu que les meues vacances són dignes d'un programa de televisió o d'un llibre de còmic. No, val, no és llibre de misteri, és el que solem dir, una novel·la romàntica.
Ja feia temps que no llegia llibres així. L'últim que vaig llegir va ser Amor idiota i potser el que he llegit ara està al mateix nivell que l'obra de Baulenas. Són llibres relativament fàcils, senzills, d'una història aparentment típica i tòpica.Però són llibres que et fan desconnectar per complet (si vos agraden les històries romàntiques,clar). El cas és que llegint el llibre ( el causant que ara estiga escrivint al blog) m'han vingut tantes coses al cap. M'ha vingut al cap les bogeries que quan era jove vaig fer per "amor". I dic "amor" entre cometes,perquè ara no entenc el mateix per aquesta paraula. Em vaig enamorar perdudament, bojament, apassionadament per dos persones. La primera, òbviament no vaig a dir el nom, potser l'he oblidada perquè el temps, ja se sap, ho cura tot i injustament la segona va fer que l'oblidara. La segona persona la recorde tan tendrament....Recorde aquell enamorament d'una forma tan gratificant, tan dolça...Però creixes i la concepció de l'amor, amb el temps, va canviant.
L'amor, eixa paraula de cinc lletres, podria ser tranquil·lament les inicials d'Amistat, Misticisme, Onanisme, Rencor.... Ja ho sabeu, els qui heu estat enamorats sense èxit....haureu passat per tots aquestes fases,no?
I bé, deixe de posar-me caldosa, de posar-me pesada amb l'amor perquè al cap i a la fi no he escrit aquest blog per a parlar de l'amor ni dels meus enamoraments. Ja vaig escriure molt en el meu diari personal durant molts anys. Allà plasmava el meu odi, la meua impotència, els meus pensaments, desitjos...
Llegiu llibres que vos facen pensar, llegiu per poder desconnectar, llegiu perquè sí, però sobretot, llegiu per poder tornar a creure en l'amor.

ELS CAMINS DEL DIJOUS

Torna a ser dijous.Estime aquest dia per la senzilla raó de saber que demà és divendres. Fins i tot me l'estime més que el diumenge. El dijous,enguany, és una dia amb característiques pròpies, amb una idiosincràcia peculiar pels fets que durant eixe dia,setmana rere setmana,em passen. Per a mi,la setmana comença dijous i és per aquest fet que sembla que perd el control del pas del temps. Quan menys me n'adone, torna a ser dijous. I això em passa perquè faig més activitats que mai, dedique el meu temps lliure a activitats diverses.
No deixa de ser per a mi un misteri que acumulem temps, història, passat a les nostres ments i als nostres cossos.Sense anar més lluny, i per als que encara són incrèduls i vegen com d'inútils són les xàrcies socials, hui un company de l'escola ha penjat aquesta foto. Amb un sol estímul visual em venen al cap milers de records relacionats amb aquells anys. Recorde aquella aula, aquell armari, la mestra...tantes coses...i com no, recorde els meus companys. No sé qui em va fer aquella foto però jo l'estava mirant i ara me n'adone que la foto no anava per a mi. O pot ser si...no ho sé. El mateix em passaria si m'aproparen un pot de pintura de dits, aquell olor em transportaria a aquelles aules. Els sentits ens evoquen altres temps i tornem a ser conscients del poc control que en tenim.
Són tantes coses les que aprens durant la vida que som incapaços, sovint, d'assumir aquest bagatge i quedar-nos en les bones vivències. Aprens que tens àngels de la guarda, aquelles persones que per la seua màgia natural t'han aportat grans moments, t'han fet valorar allò que durant molt de temps ha estat banal per a tu. Aprens que també tens molts, però que molts camins per descobrir i que si has estat caminant fins ara per calçades turbulentes, tindràs altres camins plens de flors, plens de gratitut. Però també aprens que els destins els pots anar buscant, que serà difícil que un camí aparega del més enllà, potser tenies uns matolls que no et permetien veure'l.

PASTORETS I PASTORETES

En aquest moments sona la nadala amb la qual he posat títol a aquesta entrada.Visc prop de l'ajuntament i els carrers ja comencen a tindre ambient de vesprada de Reis.Quan jo era menuda,a aquestes hores ja no podíem més.Ma mare i ma tia ja havíen inventat de tot per aguantar-nos: la fira, jocs, a la platja, posar-li palla als camells, anar a per garrofes...Certament, si em passejara pels carrers, no faltarien balcons amb el cabàs,a Oliva encara hi ha tradició. És curiós com mai li vaig preguntar a ma mare com arribarien els cavalls allà dalt, si havíem posat el menjar amb la corriola i era lògicament innaccessible.
No sé què té aquest dia per ser tan entranyable. Serà que en l'aire es respira la il·lusió dels xiquets que no entenen de crisi? D'ací a unes hores, per baix de casa passarà la comitiva dels Reis d'Orient. Tinc la sort de poder veure el rei des de ma casa, i escoltar-lo.Hauria donat qualsevol cosa quan era menuda per poder vore la cara d'aquell qui tots deien Rei.M'agradava especialment Melcior, el primer, el que em produïa aquella mena de pànic nerviós. Una vegada em van acostar a besar-lo i crec que van dessistir de tant nerviosa com estava i dels crits que feia.
Continuen sonant cançonetes de Nadal. Ara estan fent proves amb el micro per tal que la veu del Rei arribe clara i amb goig a tots els ciutadans,grans i menuts. D'ací dos dies tornarem a la rutina.Jo, a la meua escola i els Reis reprendran el seu viatge fins l'any que ve.A hores d'ara deuen estar per Cullera, em deia ma mare, fent un càlcul estimatiu de l'hora que podrien arribar...I quina curiositat,que a casa sempre es quedava algú. Els majors ens deien que era per a rebre'ls, per a oferir-los misteleta i un poc de torró,que estaven cansats.I nosaltres,bajoques, ens ho creiem tot.Beneïda innocència!!

2009 OPTIMISTA

Queden 48 hores de 2008 i entrarem a un nou any.O millor dit,l'encetarem,perquè això d'entrar més bé sembla una gosadia.L'encetarem com aquell qui inicia un nou projecte, comença una nova aventura.Deixarem arrere dates interessants, curiositats memorables i fets innoblidables.Cadascú s'encarregarà de classificar-ho.Uns condemnaran amb la ignorància allò que durant alguna època els ha perjudicat.Els altres qualificaran amb els millors adjectius les seues vivències irrepetibles.
El 2009 no impedirà que algú s'enamore, que continuem somriguent quan un xiquet ens fa una gràcia, que somiem el paradís, que recordem els amors platònics. Malgrat la crisi, el 2009 serà un any més, rutinari per a uns i tot un descobriment per a uns altres. La vida, tot plegat, és això, rutina, sorpresa, desencant, alegries, angoixes...I és per tot això, que espere que per a tu, el 2009 siga tot un conjunt de fets memorables, alegries i sobretot optimisme vers les dificultats.

Hort de Palau

L'any 1983 s'aprovava la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, norma que havia de regular la introducció de la llengua en les escoles, garantir que els alumnes aprengueren l'idioma i foren competents a l'hora de parlar-lo i escriure'l. Un any més tard jo començaria la meua escolarització en el C.P Hort de Palau d'Oliva, al carrer de Santa Tereseta. Vaig aprendre durant vora 11 anys tot allò que ara sembla que a les escoles s'ha esvaït: el respecte al professorat, l'estima pel valencià i la consciència de valorar la llengua.

Ara la Conselleria d'Educació ja ha penjat el seu panell publicitari: «Ací el teu nou col·legi». En el cartell apareix el número d'unitats, les instal·lacions que disposarà el centre i com no, el cost de l'obra. L'Hort de Palau serà més cosmopolita, baixarà d'un carrer de santa a un carrer d'un escriptor d'Oliva: Francisco Brines. Fitarà amb un supermercat i amb les noves urbanitzacions del poble, però deixarà un barri ple de portes obertes, d'olor de fusta, de pendents breus però pronunciades. És molt probable que el pati d'ací a uns anys s'utilitze per a altres finalitats. L'ajuntament d'Oliva el destinarà a activitats culturals, esportives,qui sap què serà de la porxada famosa d'on ens guardàvem dels dies de pluja. El pati on tants dies hem jugat, hem rist i hem aprés...

Recorde l'Hort de Palau, la meua escola. L'escola que em va fer conéixer França, la que em va regalar les amistats que ara encara conserve i aprecie. I sense voler, cada dia, quan passe pels nous terrenys, enyore aquella època d'adolescent revolucionaria plena d'ignorància. Don Paco, don Vicent, don Carles, Mari Carme Girau, Rosa Mari Parra....són noms que sempre, i més ara qué sóc mestra, recorde. Noms als quals dec qui sóc i on em trobe. Persones que constantment tinc al cap. Ara el meu desig és que Palau porte als nous terrenys tot l'esperit que ens va acompanyar als que ara tenim quasi trenta anys d'hiverns saforencs.

Distància

Hui per fi m'he decidit a escriure. Sé que alguns dels que em llegiu em digueu que escriga,que actualitze la web.Ho sent.No em vull prendre com una obligació i ho faig quan puc i sobretot quan m'abelleix.Tinc tantes coses per contar i tantes per compartir que no sé molt bé per on començar.
Fa uns mesos vaig escriure un post dedicat a la Fira de Fires i més en concret a unes persones que romanen al parc de prop de casa,bevent i intentat superar algun dels problemes que segurament els hauran causat aquest estat d'ebrietat continua.Doncs a aquesta singular colla,fa poc s'ha afegit una dona,una xica que em sembla que els ha portat un raig de frescor, i els ha fet mantindre el somriure gairebé a tota hora. Moltes vegades estic temptada a seure prop d'ells i escoltar les seues converses.Segurament no parlen de crisi,bàsicament perquè la gran majoria dorm a la fresca i passa dies sencers pel carrer,en racons i intentant suportar condicions climatològiques adverses. Així i tot, malgrat la crisi que diuen que ens afecta, ells semblen estar aliens a tot i no m'equivocaria si diguera que els seus problemes són molt més tristos i difícils que qualsevol dels que tenim nosaltres.Ells han triat oblidar-los així.

Fa uns dies parlava amb un amic que està a Berlín. Una de les coses que hem d'agrair a Internet,és la facilitat per estar en contacte amb algú que viu a milers de quilòmetres.Internet trenca les distàncies,millor dit,les retalla, fins i tot fa que estigam més units. I gràcies a això, a aquest fet, creixem com a persones, valorem el que tenim lluny i prop al mateix temps. La vessant "social" i comunicativa d'Internet, em fascina,tot i que també m'agrada la vessant informativa. Les xàrcies socials estan de moda. Sense anar més lluny, el Facebook, una mena de tauler d'anuncis,fòrum,xat....digueu-li com vulgueu, et permet trobar a gent amb la qual havies perdut el contacte.Això és,per a mi,realment interessant. Aquesta nova ferramenta té una aplicació també curiosa.Aquella que diu que les persones podem estar unides fins i tot per sis camins, per lligams entre altres persones. Així, una de les aplicacions et permet saber a través de qui hauries conegut a algú. Molts pensem que és una banalitat, una ximpleria però no deixa de ser un reflex que el món és molt menut, que estem més prop del que pensem.Veritat?