diumenge, 8 de novembre de 2015

D'EMOCIONS I VIRUS

Val,si tinguera vergonya no escriuria però escolteu,que açò no és cap obligació,caram!i escric quan puc. Com sabreu ara ja som quatre a casa.Vicent ja té 17 mesos i Roser 4 anys i mig. Això fa que la vida a casa vaja a una velocitat imparable.Si a això li afegim la meua nova responsabilitat a l'escola, les opcions per escriure es fan cada vegada més difícils.I no serà per ganes ni temes!mira que et venen situacions a l'escola,a casa,a la vida en les quals reflexiones. 
Aquest divendres vaig estar amb el famós virus,aquell que et deixa feta pols i et provoca vòmits i dolors intestinals.Sembla que el va portar Roser o ves a saber qui!és el que té estar amb contacte amb persones (és molt probable que el virus haja vingut de Roser,de Vicent o de la meua escola). El cas és que no vaig anar a treballar perquè no podia amb el meu cos.Això em va "permetre" estar covant al llit i entre espasmes i còlics em calfava el cap en moltes coses,perquè ja ho sabeu,el meu cap no para.

En aquests moments escric des del lloc que hem habilitat a casa per a l'ordinador i a sobre meu,tinc llibres.Últimament a casa entren llibres relacionats amb les emocions perquè cada dia estic més convençuda que és un camp en el qual hem de treballar cada persona,cada parella,cada mare,cada docent,cada família.Les emocions avui en dia són més que necessàries i es fa imprescindible treballar-les tant a xiquets/es com a adults. En un futur no m'estranyaria que a l'escola els conceptes ja quedaren en un segon pla i haurem d'ajudar els nostre alumnat a gestionar això: emocions. Qualsevol concepte estarà a l'abast de les persones,per una o altra vía serà possible entendre'l perquè la xarxa ens ho permetrà.Però.....ai la part humana!.No hi haurà màquina que ens diga què hem de fer quan alguna cosa no ens ix bé, quan estem mirant una persona extremadament violenta, quan algú ens faça una carícia,ningú ens dirà què ens està passant.

Caldrà que aprofitem cada moment, cada situació per analitzar què ens passa i què podem aprendre'n d'això. Tinc ara als meu fill fregant-me les cames i sentint-ho molt,ell és més important que aquest post que lamentablement no ha quedat com jo volia però tinc l'esperança que podré escriure més sovint.




dilluns, 17 de novembre de 2014

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL II

Demà torne al món laboral. He estat pràcticament allunyada de les aules des de març.La raó: Vicent. Em van donar la baixa a març i he tingut tot aquest temps per gaudir d'ell i adonar-me'n de la meravellosa experiència de ser mare per segona vegada. En aquests moments puc dir que tenir un segon fill et dóna una força interna capaç de moure cel i terra.El dia a dia et planteja grans reptes, qualsevol moment és un aprenentatge i en quan tens un moment per reflexionar, penses en el gran màster que estàs fent quan cries els teus fills.I entens tantes coses.....entens a ta mare i a ton pare, sobretot. Entens el que diuen tantes mares en relació a la força que he parlat abans, perquè un fill t'ensenya a lluitar, a plantejar-te reptes i sentir-te poderosa aconseguint-los. Aquesta baixa maternal no ha sigut tan idíl·lica com la de Roser. Sóc plenament conscient que no hem de comparar però quan has viscut una experiència i després la tornes a viure, sense voler sols recurrir a l'anterior perquè sembla que et done seguretat saber el que passarà perquè ja ho has viscut.I ací és quan ve la frase famosa: "cada xiquet és un món". Efectivament.Has d'anar adaptant, refent, desfent i reaprenent dia a dia amb aquesta nova personeta amb la diferència que ja tens algunes coses apreses (bàsicament rutines). L'arribada de Vicent ha coincidit en un moment nou en la família i uns canvis en les nostres vides, no ha sigut fàcil l'adaptació però ho hem fet, que és el més important. El fet que Vicent nasquera per cesàrea programada afig un nou hàndicap a tot. Anar a parir,així,saps el dia,el moment no deixa de ser un poc gelat comparat amb un part natural. El factor sorpresa en aquest cas té un altra connotació. Recorde anar a la clínica amb la maleta amb l'angoixa d'haver deixat a Roser, l'angoixa de no saber com aniria....és un dels sentiments més espantosos que es tenen en el segon fill, al meu parer. La sensació d'abandonament efímer de deixar a un però l'alegria de rebre a un altre. Costa moltíssim i les hormones en els moments previs al part estan molt actives.Psicològicament s'ha d'estar preparat. Vicent ja va nàixer plorant,amb caràcter,era tan bonic!recorde que me'l van portar per vore'l i es va enganxar als meus cabells i no els deixava. Un gest que és un acte reflex de tots els nounats, el de prensió, però que ho interpretes com que el xiquet vol estar amb tu.I així ha sigut fins ara, ell reclama el seu lloc, ser el segon en arribar té les seues coses bones i dolentes. Una de les coses curioses que he pogut viure amb ell és el fet de ser xic. Tenia la teoria que la criança amb un xic no seria igual que amb una xiqueta.Dit i fet,jo no l'he viscuda igual.Tenia la teoria que les gracietes que se'ls fan als xiquets no són les mateixes festes que se'ls fan a les xiquetes.Això és una veritat com un temple i qui diga que no, és que no ho ha observat.Des que naixen ja els marquem i no ho dic amb caràcter dolent. Des que naix el teu primer fill, ja no tornes a ser la mateixa persona i si a això li afiges les experiències que vas acumulant fins que naix el segon, podràs adonar-te'n que la vida és molt més senzilla del que ens la muntem. Les preocupacions són altres, les inquietuts i les alegries diferents. I tot,absolutament tot, paga la pena. No incidiré en les coses dolentes que comporta tenir un altre fill, em quede en la part positiva i que tornaria a repetir en ulls tancats. En defintiva un segon fill m'ha ajudat a créixer com a persona,com a mare,com a parella, com a germana, filla,i tots els vincles que tenim amb persona. És una sensació de plenitut que t'acompanya.No tingueu por i doneu-li un germanet als vostres fills i filles que ja vos dir que paga moltíssim la pena.

dimarts, 27 de maig de 2014

Setmana 38 BIS

Ara fa vora tres anys vaig escriure una entrada també anomenada setmana 38. Aleshores estava embaraçada de Roser, que hui en dia ens alegra els dies i ens fa vore la vida d'un altre color. Hui escric altra vegada embaraçada de nou, del mateix temps de gestació però amb diferents circumstàncies. En pocs dies, si no passa res, Vicent estarà entre nosaltres. El destí ha volgut que vinga abans d'hora i no puga esperar al dia que la genètica li va adjudicar. No vos vaig a negar que no m'agrada el fet d'anar en contra natura però de vegades, en la vida, cal prendre decissions arriscades però que mèdicament són les adequades. El fet que ara espere un xic em fa molt que pensar. Em ve un món completament nou, tot i que serà un nounat, estic segura que des del principi tot serà diferent. Aquesta vegada, cosa lògica, no m'esglaia la criança i el dia a dia, més bé em fan temors altres coses que ni vaig a anomenar. Les pors es fan més menudes quan les saps identificar, quan les concretes i també quan les verbalitzes però no he escrit hui per escriure de pors. Escric per diferents motius... Aquest embaraç ha sigut especial des del principi. Aquesta vegada he tingut més d'una companya d'aventures i això fa que no et veges sola, comparteixes experiències, rius, lleves importància als teus mals,, a les teues preocupacions. No totes les dones tenen aquesta sort, la veritat. Ara jo ja abandone aquesta etapa i elles encara seguiran però prompte estarem enviant-se fotos i riguent del passat, de la panxa, dels mals.... Poca cosa em queda per dir, resumir aquestes 38 setmanes en unes línies no és fàcil, cada etapa ha estat diferent. El temps ha passat rapidíssim i quan me n'he adonat, ja sols resten dies per acabar.La gestació d'un fill és una cosa màgica malgrat els inconvenients que cada dona té i entrebancs que se'n deriven. Per a mi és tot un misteri del qual no faig més que intentar justificar, analitzar però res, portes una vida a dins i fins que no la veus als teus braços no ho creus.Almenys jo ho sent així. Sols puc que agrair tota l'ajuda, estima, recolzament per part de Vicent, el que serà pare. Sense ell,aquesta etapa hauria sigut molt més dura. Tindre la gran sort de tenir una persona al costat com ell, et fa valorar tantes coses, tants gestos.... Recolzament que també he rebut per part dels meus familiars: ma mare, mon pare,els meus germans que han ajudat i m'han posat la vida fàcil i des d'ací vull agrair, donar gràcies...i dir que, tot i que jo no sóc dona de paraules, els estime, que no tinguen cap dubte. I per últim i no per això menys important la meua familia política que tot i que estan lluny m'envien energies, jo les rep i les percep: gràcies. I les meues amigues, cosines,ties i totes aquelles persones que amb algun comentari, alguna xarrada, algun missatge, et trauen algun somriure i et fan oblidar maldecaps....a tots: milers de gràcies.

dissabte, 17 d’agost de 2013

Estiu 33

Estiu 33 de la meua vida.No puc evitar posar-me malencòlica el dia del meu aniversari.Cadascú tria un moment,fins i tot hi ha ocasions que no són triats.Simplement la malencolia s'apodera de tu i així com la sorra de la mar es queda pegada al cos humit,els records,desitjos,reptes i enyorances van adherint-se i esperant el moment de ser presos en consideració.La vida ens dóna moltes oportunitats per recuperar allò que ens acompanya.Un dia el record ens omplirà, un altre instant el desig ens motivarà.En canvi,l'enyorança suposa un fre en el nostre camí,una pausa que sovint no ens deixa veure més enllà. Fa temps que lluite contra aquest fre que no em deixa que els reptes i desitjos prenguen forma.Uns reptes que no són vitals però que podrien enriquir-me i guiar un poc les meues accions.Sóc optimista i trauré energia per véncer i anul.lar el fre de la malencolia. I hui,que he fet 33 anys pot ser un bon dia per engegar els mecanismes.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Sant Jaume

Hui és 25 de juliol,dia Sant Jaume.Ahir va ser Santa Marta i demà Santa Anna.Són tres dates que sempre recorde,em resulta anecdòtic i a més són tres noms que m'agraden molt i que no m'importaria posar a algun fill o filla.També els recorde perquè la meua iaia va morir dia de Santa Anna i vaja, és una anècdota no gens agradable.
Em venen al cap les nits d'estiu al carrer on vivia quan era menuda. Aquell carrer que congregava un bon grapat de xiquets a jugar baix la llum d'uns fanals que eren testimonis de carreres i jocs de carrer. La remor, els crits de veus de xicalla posava nerviós a més d'un veí que venia a Oliva buscant tranquil·litat i trobava en aquell carrer un lloc on el so dels balons o d'altres objectes, feia de banda sonora,amb la companyia d'alguna xitxarra o d'algun grill.
La mare ens preparava el que nosaltres coneixíem com berenar-sopar.Solia ser un entrepà d'ou amb tomaca, o de molles de peix, o de qualsevol companatge ens donara energies fins les 23'30,hora en la que havíem d'anar tornant a casa,com fan les raboses quan van al seu cau.
Els jocs eren variats, però per aquestes èpoques feiem el famós farolet o el "sereno" amb melons xicotets que el nostre iaio Rafelet ens portava del Gorg.Aleshores,a boqueta nit,ens traiem la cadira i el poal i ens posàvem a buidar la molla.Després els més majors ens feien els dibuixos i anàvem entonant la cançó que entonaríem mentre feiem el tradicional passeig.Tocava també buscar per algun calaix un ciri per acabar aquella obra d'art,que en uns dies, s'ompliria de mosquits i acabaria en algun poal del fem.
I hui,ací al meu carrer,no ha passat cap xiquet amb sereno.Fa unes hores,hem anat a passejar i hem escoltat una dolçaina i un tabal,tocant bastant mal,per cert,però ho celebraven i això és el més important.A veure si el proper estiu,podem fer algun farolet,que per ací hi ha bona colla de xiquets ja.

dilluns, 13 de juny de 2011

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL




16 setmanes a partir del 3 de març.I començava en compte enrere. El rellotge marcava les 19'37 hores quan vaig escoltar la veu de la meua princesa. El sol intentava dormir per les muntanyes i Roser acabava de nàixer. Són uns moments difícils d'explicar.La natura és tan savia que fa que oblides moltes coses.Pense que és un mecanisme de defensa.Ara sóc capaç de contar els fets,però vos puc assegurar que fa dos mesos,no recordava res.I això em feia sentir estranya.És com si allò no m'haguera passat a mi. De fet, si no fóra per les molèsties que encara tenia, pensava que Roser no havia estat a la meua panxa.
Les últimes setmanes d'embaràs van ser dures i molt pesades.Em vaig despertar,com de costum,amb un dolor d'esquena fortíssim.Vaig anar al servei i una marca de sang em va fer saltar les alarmes. Com que Vicent encara era a casa i no havia marxat a l'institut,vam decidir cridar a la ginecòloga.Aleshores,com que ja teníem el cotxe carregat,amb els vestidets, la robeta i tot el material que m'acompanyaria els quatre dies a la clínica,vam marxar sense saber si tornaríem. No tenia a penes dolor i estava molt tranquil·la.Si més no,la meua germana havia sigut mare feia unes hores i tenia molta il·lusió en anar a veure-la. En arribar a la clínica,em van dir que Roser venia de camí.Era 3 de març i el meu germà i Carme,la meua sogra,feien anys. Allò va ser un presagi màgic.Em vaig aferrar a això per traure forces...i les hores passaven,passaven...La meua cara anava cambiant a poc a poc,i ho sé perquè Cento i ma mare també la cambiaven.El dolor anava in crescendo i Roser cada vegada estava més prop.Finalment, em van baixar al paritori. El paritori era una barreja de nau espacial-farmàcia. Recorde una llum que m'enfocava,un rellotge enorme i un moble ple de material sanitari. Quan entres al paritori et vénen al cap mil coses.Fotogrames de la teua vida.Moments bonics,persones que ja no estan i en definitiva,el pare de la xiqueta.No és un moment íntim.Oblideu-se'n.Allà dins hi ha molta gent però és,possiblement,l'ocasió amb més complicitat que he viscut mai amb Cento.Cosa lògica,per descomptat.Després de molt d'esforç,i quan dic esforç,dic esforç, Roser va eixir.És un moment.......tan tan..........no tinc paraules,ho sent.
Alehores,escoltes el primer plor de la teua filla i et sembla que és música. És un plor que és queda memoritzat al teu cervell per a la resta de la teua vida. Com els músics que tenen oïda absoluta,ets capaç de diferenciar el plor de la teua filla a metres de distància.I ahí és quan te n'adones que eres mare.Quan el plor i la veu de la teua filla es converteix en única.
El segon moment més especial que recorde és el moment en que ixes del paritori amb la teua filla en braços.És l'inici d'una nova vida,per a tu i per a ella.Són moments de màxima confussió,d'eufòria,de dolor invisible i de felicitat. Per a mi va ser especialment emotiu quan en eixir,vaig vore ma mare i els meus tios.Ahí és quan vaig tornar a plorar d'alegria. Una alegria que fa que ta mare es transforme en una deesa i els teus familiars siguen molt més importants del que ja eren.
Bé,els dies a la clínica van ser durs i no vull dedicar una línea més al patiment.
Em quedaven 16 setmanes per gaudir exclussivament del temps amb la meua filla.S'han fet curtes,molt curtes.En breu,tornaré a l'escola amb un nou estat civil.
Les primeres setmanes no van ser massa bones per moltes coses.Ignores moltes coses,tens molts dubtes i sobretot,tens dolor.I la xiqueta....ai,la xiqueta,ens passem el dia mirant-la,pensant en com pot ser tan bonica.Han estat 16 setmanes precioses, plenes de coneixements, de sensacions.....el tacte d'una pell suau, l'olor a ella, el seu plor, la seua veu.......és una experiència sensitiva,per això és tan bonic. La baixa maternal hauria de durar més perquè el primer mes es passa francament mal,sobretot si és el primer fill o filla. Per sort,he tingut a una parella excel·lent,que ha estat al meu costat a tot hora,a cada minut,ajudant-me en tot.He comptat amb una mare que m'ha ensenyat tots els trucs d'una mare valenta i amb coratge.Gràcies a la baixa maternal aprens a valorar la mare i el pare que tens,ara els veus amb altres ulls.....i no t'imagines la vida sense ells.
Voldria haver escrit abans sobre Roser però he esperat a que acabara la baixa per compartir tot el grapat de sensacions que m'han vingut durant aquestes 16 setmanes. Els tòpics de ser mare? tots són certs.Tots llevat un: puc dormir fins 8 hores seguides perquè Roser ens obsequia cada nit amb 8 hores de silenci i d'intimitat amb la meua parella.

dimecres, 16 de febrer de 2011

SETMANA 38



Hui faig 38 setmanes d'embaràs. El meu cos ja fa setmanes que va notant els efectes de portar una nova vida a dins. Em note pesada, amb poca habilitat per a fer coses i increiblement despistada, la qual cosa no deixa de sorprendre'm perquè fins ara podia presumir d'una memòria d'elefant. Per contra, l'embaràs també porta coses positives, sobretot a nivell personal, espiritual i íntim. Fa temps que intente expressar en paraules el que se sent però em costa moltíssim, encara no he descobert quina és la millor expressió per fer palesa aquesta sensació tan formidable. El dia 2 de març és la data que la ciència ha dit que Roser vindrà al món però ja se sap que en aquestes coses, no sempre la ciència té la raó. Serà la natura la que manarà i potser es pose d'acord amb la ciència. És una de les qüestions que més m'ha cridat l'atenció de tot aquest procés: la natura. El cos és molt intel·ligent, d'això n'estic segura i quan viviu l'experiència no us oblideu d'això, d'escoltar al cos (a banda d'escoltar els consells mèdics).
Certament ens hagués agradat tenir un embaràs més actiu, tant a Cento com a mi, haver-li transmés moltes més experiències a Roser però no ha pogut ser, el consell mèdic ens ha impedit portar una vida més activa del que haguérem volgut. Per contra, pense que li hem transmés el que volíem i això sempre ens resulta gratificant.
Parlant de ciència i supersticions, aquest divendres hi ha lluna plena.....li fem cas a la ciència o a la natura?la lluna és natura o és ciència? vet aquí la qüestió....