dilluns, 13 de juny de 2011

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL




16 setmanes a partir del 3 de març.I començava en compte enrere. El rellotge marcava les 19'37 hores quan vaig escoltar la veu de la meua princesa. El sol intentava dormir per les muntanyes i Roser acabava de nàixer. Són uns moments difícils d'explicar.La natura és tan savia que fa que oblides moltes coses.Pense que és un mecanisme de defensa.Ara sóc capaç de contar els fets,però vos puc assegurar que fa dos mesos,no recordava res.I això em feia sentir estranya.És com si allò no m'haguera passat a mi. De fet, si no fóra per les molèsties que encara tenia, pensava que Roser no havia estat a la meua panxa.
Les últimes setmanes d'embaràs van ser dures i molt pesades.Em vaig despertar,com de costum,amb un dolor d'esquena fortíssim.Vaig anar al servei i una marca de sang em va fer saltar les alarmes. Com que Vicent encara era a casa i no havia marxat a l'institut,vam decidir cridar a la ginecòloga.Aleshores,com que ja teníem el cotxe carregat,amb els vestidets, la robeta i tot el material que m'acompanyaria els quatre dies a la clínica,vam marxar sense saber si tornaríem. No tenia a penes dolor i estava molt tranquil·la.Si més no,la meua germana havia sigut mare feia unes hores i tenia molta il·lusió en anar a veure-la. En arribar a la clínica,em van dir que Roser venia de camí.Era 3 de març i el meu germà i Carme,la meua sogra,feien anys. Allò va ser un presagi màgic.Em vaig aferrar a això per traure forces...i les hores passaven,passaven...La meua cara anava cambiant a poc a poc,i ho sé perquè Cento i ma mare també la cambiaven.El dolor anava in crescendo i Roser cada vegada estava més prop.Finalment, em van baixar al paritori. El paritori era una barreja de nau espacial-farmàcia. Recorde una llum que m'enfocava,un rellotge enorme i un moble ple de material sanitari. Quan entres al paritori et vénen al cap mil coses.Fotogrames de la teua vida.Moments bonics,persones que ja no estan i en definitiva,el pare de la xiqueta.No és un moment íntim.Oblideu-se'n.Allà dins hi ha molta gent però és,possiblement,l'ocasió amb més complicitat que he viscut mai amb Cento.Cosa lògica,per descomptat.Després de molt d'esforç,i quan dic esforç,dic esforç, Roser va eixir.És un moment.......tan tan..........no tinc paraules,ho sent.
Alehores,escoltes el primer plor de la teua filla i et sembla que és música. És un plor que és queda memoritzat al teu cervell per a la resta de la teua vida. Com els músics que tenen oïda absoluta,ets capaç de diferenciar el plor de la teua filla a metres de distància.I ahí és quan te n'adones que eres mare.Quan el plor i la veu de la teua filla es converteix en única.
El segon moment més especial que recorde és el moment en que ixes del paritori amb la teua filla en braços.És l'inici d'una nova vida,per a tu i per a ella.Són moments de màxima confussió,d'eufòria,de dolor invisible i de felicitat. Per a mi va ser especialment emotiu quan en eixir,vaig vore ma mare i els meus tios.Ahí és quan vaig tornar a plorar d'alegria. Una alegria que fa que ta mare es transforme en una deesa i els teus familiars siguen molt més importants del que ja eren.
Bé,els dies a la clínica van ser durs i no vull dedicar una línea més al patiment.
Em quedaven 16 setmanes per gaudir exclussivament del temps amb la meua filla.S'han fet curtes,molt curtes.En breu,tornaré a l'escola amb un nou estat civil.
Les primeres setmanes no van ser massa bones per moltes coses.Ignores moltes coses,tens molts dubtes i sobretot,tens dolor.I la xiqueta....ai,la xiqueta,ens passem el dia mirant-la,pensant en com pot ser tan bonica.Han estat 16 setmanes precioses, plenes de coneixements, de sensacions.....el tacte d'una pell suau, l'olor a ella, el seu plor, la seua veu.......és una experiència sensitiva,per això és tan bonic. La baixa maternal hauria de durar més perquè el primer mes es passa francament mal,sobretot si és el primer fill o filla. Per sort,he tingut a una parella excel·lent,que ha estat al meu costat a tot hora,a cada minut,ajudant-me en tot.He comptat amb una mare que m'ha ensenyat tots els trucs d'una mare valenta i amb coratge.Gràcies a la baixa maternal aprens a valorar la mare i el pare que tens,ara els veus amb altres ulls.....i no t'imagines la vida sense ells.
Voldria haver escrit abans sobre Roser però he esperat a que acabara la baixa per compartir tot el grapat de sensacions que m'han vingut durant aquestes 16 setmanes. Els tòpics de ser mare? tots són certs.Tots llevat un: puc dormir fins 8 hores seguides perquè Roser ens obsequia cada nit amb 8 hores de silenci i d'intimitat amb la meua parella.

1 comentari:

Joan R Malonda T ha dit...

Estimada Rosa, m'agrada molt llegir-te quan parles de la teva filla. Pense que eres molt afortunada perquè saps assaborir cada instant que passes amb Roser i Vicent.
Sou la gràcia del món.
Una abraçada des de la Plana.