LLAVORS OBLIDADES

A les portes de la segona avaluació d'aquesta nova llei educativa i  amb una lluna creixent al calendari, hui he eixit al balcó de casa a fer una visita a les meues plantes. Pobres, enguany no els puc dedicar tant de temps i a la vista està l'estat en que les he trobades. 

El cas és que fa uns anys recorde haver penjat unes llavors a alguna dels tests més grans que tinc amb l'esperança d'obtindre alguna zona verda en la part baixa dels arbrets. Em vaig despreocupar completament d'aquell dia en que havia dipositat un desig en forma de llavor. Aleshores hui, he eixit i m'he trobat amb aquesta sorpresa. Fa uns dies no hi era perquè recorde haver eixit a llevar algunes males herbes i això no hi era.

Llei educativa, llavors, flors, temps,avaluació... Doncs sí, és això. Els processos tenen el seu temps i sovint ens entestem en veure resultats de forma ràpida i fins i tot perdem l'esperança, ens desanimem. En l'era de l'immediatesa, és més que ncessària l'espera i una mirada ampla envers l'alumnat. 

Els infants i els adults passem per molts processos i el que hui sembla que no avança, ens uns dies es resol. Tot és qüestió de temps.No hi ha altra. Això si, arriba un moment en que el temps no ho soluciona i aleshores, s'han de prendre altres camins, altres solucions i altres mesures. Sempre hi ha una alternativa, sempre. Potser aquesta alternativa ens requereix tornar a començar, cap problema. El temps que siga necessari, no podem defallir. En el cas dels infants, no ens queda alternativa, per ètica i per responsabilitat. Cal esgotar totes les possibilitats.

M'ha agradat molt escoltar hui a Mario Alonso,solament han sigut 41 segons, però quanta veritat!! Amb el seu permís (que no li he demanat) transcric les seues paraules:

"Mirar a todo ser humano como se mira a aquello que ve sumamente valioso. De toda la conversación lo más imporante es la forma de mirar, porque la forma de mirar tiene la capacidad de transmitir con enorme hondura, como tú estás viendo a esa persona. Cuando tú miras a un ser humano como se mira aquello que es valioso, como somos espejos frente a espejos, esa persona empieza a reconocer su propio valor y en ese recconocimiento es más fácil que cualquier talento, cualquier capacidad encuentre un espacio natural para desplegarse"

https://www.youtube.com/shorts/8PwmERfHUNw

Això necessitem,mirar als nostres infants, a tots i totes, com tresors. Tots tenen el dret de ser vistos així.I ho hem de fer. Perquè si ho fem així, tard o prompte, la flor esclatarà. Estic plenament convençuda.

 

LA METÀFORA DELS PERDUTS

 

El darrer dia de l'any tots i totes sabem que serveix per tancar cicles, per crear un poc de consciència del què repetirem i del que no cal. Tenia pendent caminar un poc i no hi ha cosa més desagradable que tenir coses pendents i portar-les a sobre dies i dies. En realitat, tenim tota una vida per fer-les però algunes urgeixen més que altres. Caminar no és urgent però necessari per tant, calia fer-ho. Com la millor de les metàfores la imatge que m'he trobat en eixir de casa ha estat un horitzó tèrbol, amb poca visibilitat. Ningú sap què passarà en les properes hores. Intuir-ho, desitjar-ho no vol dir endevinar-ho.

I així he afrontat la caminata de hui, com la metàfora de no saber cap on anem però amb la certesa que tenim un destí i que darrere de la boira (i fum) hi ha alguna cosa.

El gebre de hui ha fet que els solars no edificats siguen també pura poesia. El color es torna indefinit, entre un verd,gris?no sabria dir-ho. Les minúscules gotes que han recaigut dalt la punteta de cada branqueta produeixen un efecte de brillantons matiners en rebre els rajos de llum. El cas és que els solars que sempre els relacionem com una zona amb poc valor estètic hui per a mi han sigut meravellosos i s'han convertit en el record que tot està per fer i per construir i que el proper any ens portarà coses meravelloses.

Comenceu el nou cicle que ara comença amb bones energies, mireu-me a mi, en qualsevol brossa veig bellesa. La vida és això.

 

 

13 DIES

 13 són els dies que resten per acabar un dels cursos acadèmics més singulars de la meua vida com a docent. I dic un dels més perquè fins que no acabe la meua carrera professional no podré fer un balanç. De moment amb els 18 anys que porte de mestra a l'escola pública el 20-21 ja té aquest qualificatiu. Vaja forma de començar dècada! estarem assistint a la dècada dels canvis a tots els nivells? Tant de bo els canvis siguen per a bé. No podem oblidar que els canvis no necessàriament són negatius. Si fem una recerca acurada de tots els canvis que s'han produït en la història podrem comprovar com molts d'ells han entrat dins del sac del progrés.

No tinc encara prou coneixements ni prou dades per saber si tot el que ens ha passat fins que va començar la pandèmia ens pot fer progressar. Tinc els meus dubtes. Certament la inèrcia de tornar al que es feia abans és una constant que està per tot arreu. Quanta gent s'ha proposat aprendre dels nous hàbits? En quin moment es podrà considerar que "estem com abans"? A mi tot açò em produeix cert conflicte temporal. De fet un dels problemes que més tinc és precisament la incapacitat o l'esforç que em suposa pensar quant de temps ha passat entre dos fets ocorreguts des del març del 2020 fins ara. El confinament que vam viure, la sensació que el temps o la vida ha parat però el calendari ha seguit, els rellotges no s'han aturat m'ha ocasionat aquest fenòmen. Sé ben cert que no sóc la única persona a la qual li passa. Potser siga l'edat, no ho negaré.

Jo també he iniciat dècada cronològica. A l'agost vaig fer 40 estius. La vida després dels 40? doncs un poc millor per a alguns aspectes i no tan millor per a altres. Això si, allò que ha passat ha succeït perquè havia de passar i ara no aporta res buscar culpables ni causes. No ho puc canviar.

No m'interessa com serà el proper curs ni tan sols què passarà el proper mes. Si he aprés alguna cosa del confinament és que els plans canvien i t'has d'adaptar si no vols estar maleïnt tots els estaments polítics, sanitaris. La vida va passant i no podem fer res per evitar-ho. Tan sols podem gaudir-ne i agrair que podem contar-ho.

L' AGENDA

 

El darrer dia de l'any tenim per costum dedicar-lo a mirar enrere, a analitzar el què ha passat i totes eixes coses. Doncs jo no pense mirar enrere.No.La meua agenda del 2021 ja està preparada per omplir-la de nous projectes, de noves il·lusions. No podem passar-nos la vida lamentant-se per un passat que no podem canviar. Solament ens queda que acceptar-lo i tindre la certesa que això ha passat pels motius que siguen.No es tracta ara de buscar culpables tot i que sé que és una estratègia que sembla que ens ajude a desfer embolics.

Triar una agenda és un exercici ben curiós al qual li dedique uns moment. Recorde encara quan en octubre vaig pensar que havia d'anar buscant una agenda per al 2021 perquè com sabreu quan es planifica un curs escolar estem en dos anys naturals. Això és un fet que als i les docents ens sol marcar prou fins a tal punt que l'inici de l'any natural coincideix en l'inici del segon trimestre. Tornem de vacances amb fites personals, reptes familiars. Setembre sol ser un mes de reptes professionals, més acadèmics. Diria fins i tot que molts percebem l'any nou com una etapa molt diferent, vegem el primer trimestre molt allunyat. El cas és que per uns motius o altres no acabava de triar una agenda, a totes els veia algun obstacle. Ara tinc la certesa que ho feia perquè havia de deixar de pensar en 2021 i m'havia de centrar en 2020. Que no cal estar dos mesos o tres abans ja anotant el què passarà, o no, en febrer o març. 

Fa uns dies ja m'he trobat més preparada per adquirir una nova agenda. Tot i que al telèfon tinc calendari fins a anys que no sé si algun dia escriuré a la pissarra o a la llibreta, tindre una agenda en paper, encara m'ajuda molt. Les primeres fulles o visualment es veu tot l'any no acostume a gastar-les. Les agendes solen portar eines o complements diversos segons l'editorial o segons al públic qui va dirigit. La que he agafat enguany és austera, poca info, es limita a un quadern senzill amb dos planificadors anuals i un full de mètodes per a navegar en internet. Aquesta agenda solament té dues fulles destinades a apuntar telèfons i contactes, molt poc comparat en altres agendes.Disposa també de dos mapes,un d'Europa i un altre del món amb indicació dels fusos horaris. Sincerament no crec que haja d'utilitzar aquesta informació però com que ocupa molt poc, optaré per mantindre-les, mai se sap!

Si sou usuaris o usuàries d'agenda potser coincidiu amb mi en algunes coses. Potser no feu servir cap eina per recordar coses....jo he de reconèixer que la meua memòria ja no és la que era, per més fruits secs que menge.Imagine que els 40 anys tenen alguna cosa que veure amb tot açò.  Tant si en feu servir com si no, espere que la vostra agenda, quan acabe l'any, us haja regalat bones lliçons. No vull caure en tòpics perquè en 365 dies pot passar de tot i de fet així serà. Tindrem moments més dolços i moments més desagradables. No cal que posem etiquetes a tots els moments. Anem a deixar-ho en que són fets que ocorreran perquè havien d'ocórrer. No hi ha més. De nosaltres dependrà si això vol donar-li un color o un altre al futur.

BASTIDES

 Vaig prometre fa unes setmanes que faria una valoració de com estava anant el curs amb tots els canvis que hem introduït al centre i a les aules. No hi ha dia que no pense en que açò que està passant ens ha de servir a tots i a totes. És precís. És un canvi molt fort en les dinàmiques de les escoles, tot i que algunes coses s'han mantés, altres s'han incorporat al nostre dia a dia i ben mirat, tampoc són tan dolentes com pensàvem.

Anem a pams.Potser la mesura que més ha impactat ha estat la de l'hora del pati. Per un costat, això d'eixir escalonadament i no tots i totes al mateix temps fa que no es produïsca tant de soroll i les eixides sembla que són menys explosives. Així mateix el fet d'estar amb els nostres companys i companyes durant l'hora del pati ha fet que els lligams entre els membres del grup s'intensifiquen. Es generen noves amistats, podem interactuar més, ja que l'espai és més reduït i tenim menys gent amb qui jugar. Hem recordar que al curs passat el pati era de tots, podíem anar amb els majors,amb els més menuts i els problemes de convivència eren altres. Ara estan molt focalitzats i són d'un altre tipus. Tenim poc de material per jugar al pati per les restriccions que hi ha. Ens hem de rentar les mans cada vegada que utilitzem un material, el netegem després. Això ha fet que se'ns dispare la imaginació i inventem jocs, explorem el nostre cos i les possibilitats que té. Hi ha zones més limitades que altres, cadascuna ofereix un tipus de joc, tots vàlids. No hi ha megafonia, no existeix la música que diu que ha acabat o ha començat. En aquest sentit es millor, solen fer cas a la mestra i no cal insistir molt per entrar a l'aula, almenys el meu grup,molt disciplinat,la veritat, exceptuant algun dia,cosa totalment normal.

En general els canvis s'han assimilat perfectament i ja no resulten tan incòmodes. Els hem interioritzat i ara tot sembla que rode més o menys bé. No vol dir que ens agrade. Sense voler tenim la mirada en el darrer curs, en el què fèiem i com es feia i de manera inconscient ho comparem. Com tot en la vida, cal estar present i no mirar arrere. Es corre el risc d'estavellar-se.

Amb més o menys nostàlgia anem superant els dies amb nous conflictes, noves solucions. I anem aprenent a que la vida pot organitzar-se d'altres formes més o menys vàlides. Pensem que en altres llocs del planeta potser la vida era així i nosaltres no ho sabíem. L'alumnat es queixa molt poc, ho han assumit de forma molt satisfactòria i ens han donat una gran lliçó. Sabíem que això passaria. Els infants tenen una capacitat d'adaptació molt gran i som els adults qui moltes vegades emetem judicis carregats d'emocions amagades. L'espontaneïtat i la capacitat d'adaptar-se infantil no deuria de desaparéixer mai en la vida de les persones. Per desgràcia amb l'edat l'anem perdent i els nostres pensament s'omplin d'altres dinàmiques menys sanes. Ens aferrem al que ens resulta còmode i se'ns genera un món tenebrós quan veiem trontollar les bastides que ens donen vida.

Veurem com segueix el curs. Seguim amb la mateixa incertesa. Pensant en si passarà o no passarà. Pensant en què aquest curs està condemnat a passar així i que introduir alguna dinàmica del 19-20 és ja pràcticament impensable. Ens queda encara molt per aprendre.

LA NIT D'ABANS

 Escric aquesta entrada la nit d'abans de començar el curs amb alumnat. Demà l'alumnat dels centres del País Valencià s'incorporen a les seues aules, a primària i a secundària. Ho faran de forma escalonada, això vol dir que tots no començaran el mateix dia. Cada centre ha decidit com fer aquesta entrada, del 7 a l'11 de setembre. Aquests detalls que us estic donant em serviran de testimoni per a quan d'ací uns anys recorde aquest curs tan extraordinari que viurem. 

El dia 1 de setembre vam entrar a les escoles amb una sensació dificil d'explicar. Cada membre del claustre venia amb una vivència al voltant del que està passant. Alguns han entrat amb por, altres han començat amb angoixa, ansietat, il·lusió, preocupació. Cadascú ha arribat als centres amb la seua motxilla personal. Ha sigut una setmana molt intensa, amb centenars d'aspectes que hem de tindre en compte a l'hora d'organitzar. No ha sigut gens fàcil però s'ha fet més bé o més mal. En aquests moments posar-se a jutjar l'esforç tan grandíssim que hem fet doncs no em sembla just. Mai hem començat un curs amb unes característiques com les d'enguany i tot el que està succeïnt ens està afectant a diferents nivells,tant a docents, families com alumnat. Pel que fa als equips directius em consta que tots tenim la mateixa sensació: no arribem a tot, tenim moltísims dubtes, tenim moltes preocupacions i una responsabilitat extrema. Ens fa la sensació que el que fem no sabrem si funcionarà, fem canvis en poc de temps, el que ahir valia,hui ja no. Per sort, jo personalment, estic percebent un claustre molt receptiu, amb una capacitat d'adaptació boníssima i una resiliència admirable. Vaja per davant la meua enhorabona als meus companys i companyes.

Tinc moltíssima curiositat del què faran els xiquets i xiquetes durant aquest curs. Els canvis organitzatius que s'han produït van a provocar noves situacions, nous conflictes. La convivència serà diferent, no serà ni millor ni pitjor,potser ens sorprenem i no hi ha tants canvis. Demà començarem a saber-ho. La capacitat dels infants d'adaptar-se amb normalitat a la nova situació és admirable i no ens queda més que dipositar la nostra confiança en ells i elles, ens van a sorprendre segur. El que per als adults és un problema, per a ells no ho és i a l'inversa. Enguany haurem de parlar molt, més que del costum, perquè segurament hi haurà decissions que no entendran. 

Demà entraré a l'aula perquè durants aquests dies sols l'he visitada per deixar algun paper, a penes he pogut respirar el que em transmet. A juliol vaig estar endreçant les taules i cadires i mesurant les distàncies i ja vaig tindre una mala sensació perquè les limitacions condicionaran moltíssim la metodologia. Em suposa un repte important trobar el camí per adaptar el meu treball a aquest barandat que ens ha aparegut sobtadament i que hem d'incloure. M'he fet el propòsit de no angoixar-me i de fer el que puga amb tot açò. No vull que aquesta situació siga motiu per deixar de fer coses. 

Pròximament tornaré a escriure a veure si aquesta entrada ha sigut una fantasia. Desconec en quina situació estaré quan reprenga el bloc. Expectatives zero, deixarem que les coses vagen pel seu curs natural i anirem adaptant-se. Enguany aprendrem molt i creixerem més. Beneït coronavirus.

ODA AL GOT D'AIGUA

En ple mes de juliol que estem i en un estiu ben calorós, un dels plaers més grans és beure aigua. Beure aigua es converteix en l'instant en que els problemes s'acaben i la sensació de sentir-te hidratada resulta molt gratificant. Fisiològicament ho necessitem i és per això que hi ha qui necessita beure més o menys.
I he volgut fer-li una oda al got d'aigua perquè els temps convulsos que ens han tocat viure fan que aprecies, valores i agraïsques coses que abans no. O serà que ja estic prop dels quaranta?
 I fa uns dies que beure aigua em resulta extraordinàriament gratificant. De vegades les coses més senzilles, com l'aigua, ens produeixen molt de benestar.
L'aigua neteja, l'aigua fa córrer les pedres als rius, l'aigua fa créixer les plantes. És un dels elements de la natura més importants que tenim. I metafòricament parlant, quan he estat nerviosa, quan he estat amb un poc més d'ansietat del què sol ser normal en mi, bec aigua. I aleshores l'aigua fa la seua funció: neteja els nervis, els ofega i finalment fa créixer la tranquil·litat.
Tampoc es tracta que ens passem el dia bevent, no em malinterpreteu. Ara bé, si volem passar-se el dia fent viatgets al servei i fent treballar en excés els ronyons, aleshores beveu com si no estiguereu bé, com si s'acabara el món!
Proveu a beure aigua, a la temperatura que el cos us demane. Proveu a fer-ho assaborint-la. Personalment sóc molt maniosa amb les aigües i no totes m'agraden. I proveu a beure en got gran, quin goig!
Visca l'aigua en got gran!

Confinament pedagògic

Des que estem confinats la literatura envers el què passarà i les anàlisis que es fan de la situació és ben diversa i fins i tot contradictòria. Aquest escenari tan divers posa nerviós fins al més tranquil. El cas és que l’altre dia vaig llegir aquest article. Llig sovint aquesta revista digital perquè sol incloure publicacions ben interessants i amb una mirada cap a l’escola amb la qual coincidisc la majoria de les vegades. En aquest últim article he de reconéixer que em vaig deixar portar un poc pel titular. Tornar a la pedagogia del segle XIX. Sense voler em van vindre al cap taules separades, docents extremadament severs, tot i que potser hi hauria de tot, eren altres temps i la tendència era a unificar formes d’ensenyar

No oblidem el context de l’època. «Les aportacions de Kant a la pedagogia anaven dirigides a: disciplina, civilització, moralització. Més tard les aportacions de la pedagogia positivista també van ser una gran tindre influència en el món educatiu ja que amb fonaments d’August Comte s’arriba a la conclusió que el mètode positiu possibilita una transformació efectiva de la natura i de les societats. És el triomf de la raó independent. Comte visqué anys d’inestabilitat social. La política havia fracassat en l’ objectiu de trobar un ordre social. Solament si tractem els fets socials des d’un punt de vista científic, podrà construir una societat sense conflicte» (INFO EXTRETA de https://sites.google.com/…/pen…/la-pedagogia-en-el-siglo-xix)

Desconec què passarà en uns mesos. Tinc la sensació que aquesta situació deixarà una empremta en l’educació tant a nivell curricular com emocional. Citant l’article que us he pegat:

«L’acompanyament emocional requereix persones madures i que es trobin emocionalment en calma i disponibles».Com que els docents no som de plàstic ni de ferro doncs alguns ho portem millor que altres. El context creat durant el confinament no ajuda massa, ni als docents ni a cap persona, òbviament. A mi sincerament no m’’agradaria que m’operara un cirugià alterat, ni que em venguera un pollastre una carnissera embogida. Tots volem ser rebuts correctament i tots intentem donar el millor de nosaltres.

Tot açò ve per la possibilitat que l’educació es torne més kantiana o que per contra fregue els fonaments de la pedagogia positivista., tot tenint en compte que abans del confinament la realitat a les aules començava a albirar la inclussivitat, la tolerància, l’empatia: l’educació emocional en definitiva.

Serà tot açò un pas enrere en el nostre camí a les pedagogies del s.XXI? Serà un parèntesi? Què penseu?

https://diarieducacio.cat/amb-la-covid19-tornem-a-la-pedag…/

ABRAÇAR LA IRA

Fa uns anys que a la societat se l'està conscienciant de moltes coses: la privacitat, les dades personals, la inclusivitat, la tolerància, l'empatia, perspectiva de gènere... En uns àmbits més que en altres això començava a tindre efecte i semblava que les nostres accions i la nostra mentalitat anava ja adquirint aquests matisos. Tothom hem hagut de fer un esforç personal per a que aquests valors estiguen presents en les nostres vides. I ha sigut un esforç que ens ha servit moltíssim ja que amb tot açò sembla que ajudes a fer un món millor i aportes el teu gra d'arena a fer la vida fàcil a una altra persona.

Des de dijous o divendres, almenys jo, estic vivint un malson. Observe com la vida és una contradicció. Me n'adone que som titelles d'un teatre amb argument pervers. Em pregunte si aquests valors eren una farsa, em plantege si ha sigut tot un somni.

No puc evitar sentir por, tinc un conflicte intern important, perquè estic en un procés de negació que em produeix una inestabilitat incòmoda i difícil de gestionar. Em venen al cap milers de preguntes, m'imagine escenaris diferents. Tanque els ulls, intente ser positiva, faig per desprendre confiança però em resulta complicat. No escriuré la paraula maleïda. Vull pensar que estic en un malson i que quan arribe al moment acabarà. Mentrestant, hauré d'acceptar moltes coses i intentaré no jutjar-les. No sempre podré tindre aquest regal i gaudir dels meus tant de temps. Abracem també la inseguretat, la por, la ira. Eixirem reforçats. Estic segura.

BLAU DE MARÇ

Si hi ha una cosa bonica en el mes de març és el color del cel. El blau del cel del tercer mes de l'any és, per al meu gust, apassionant. Possiblement el fet de vindre de mesos amb poca llum i en els quals es fa nit tan prompte, ajuda a valorar aquesta tonalitat de blau. El mes de març té una harmonia i un equilibri entre fred i calor. Tens dies que estaries al sol fent qualsevol activitat i també pots tindre altres freds i gelats que et fan recordar que la roba d'abric encara serà utilitzada.
Els romans iniciaven l'any a març, un any que inicialment tenia 10 mesos i que anys després aniria incrementant fins als 12 actuals. I tot això en part té el seu sentit. L'arribada de les primeres flors, dels brots que van apareixent en arbres, arbustos i plantes, ens transmeten que els cicles comencen. La natura, com sempre, és la gran mestra i ens fa veure sovint o sempre que, de manera natural i sense massa intervencions dels humans, tot acaba ordenant-se i posant-se al lloc. Poden vindre tempestes, poden vindre pluges intenses, vents potentíssims que ens preocupen, ens remouen, ens fan pensar en solucions precipitades. I finalment arriba la calma, arriba de nou la vida i el creixement.
A tots aquells i aquelles qui m'esteu ajudant aquest cap de setmana en la tempesta que m'ha vingut i que he provocat, sols puc que agraïr-vos,m'he sentit molt acompanyada. Sabeu que no és gens fàcil aquesta situació però cal valorar moltes variables i tindre pau. I això és el que he triat: tindre pau. I triaré l'opció que egoistament més pau m'aporte.

EL POAL DE TARONGES BLAU

Els qui tenim la gran sort de tindre un pare que estima la terra estem acostumats a veure en algun lloc de casa els estris per anar al camp. La roba sequiera, els llegons, les aixades, els "basquets" de taronges, els productes per arruixar, la motxilla i com no, els poals blaus que s'utilitzen per posar la collita de verdura o de fruita que es recol·lecta.

Cada família té el lloc destinat a guardar tot açò: armaris, alguna habitació, la cambra, la cotxera...sol estar en un lloc fàcil de localitzar i accessible perquè anar al camp no es fa esporàdicament. Requereix una constància important, una dedicació d'hores, una voluntat de matinar, de bregar, de lluitar per traure una collita, per suportar que et furten allò que has estat regant, podant i esperant durant un temps.

No es viuen temps senzills per als camp. És una tasca que si no tens prop i no la vius no entens. Els preus ridículs, la competència de preus, els entrebancs i dificultats burocràtiques fan que hui en dia dedicar-se al camp siga una utopia. I si per a un llaurador que té poca terra, pocs camps és depriment no em vull ni imaginar per a aquells que tenen més camps. Em puc imaginar la quantitat de coses que se'ls passen pel cap desesperats de veure que allò cada dia va pitjor.

A casa regalar taronges és una costum. No es regala taronges a qualsevol, sol ser una persona estimada, a qui aprecies molt i a la que li ofereixes els fruits del teu esforç. Molts saben que si venen casa, se'n van carregats: o de taronges, o d'algun menjar que fa ma mare. Veritablement tinc un pare i una mare que són molt hospitalaris i generosos. Qui els coneix sap de què parle.

I tot açò ve perquè l'altre dia mon pare em va portar taronges "acabades de collir". Això sol ser un plus en un poal de taronges. El fet que estiga collit de fa poc li ofereix a la taronja un encant especial. I no pel sabor, jo no acabe de diferenciar, però saber que te les porten i han anat per tu, és un senyal inequívoc d'estima. I buides el poal, i sempre queda alguna rameta seca, alguna fulla i ahí és quan el poal adquireix el màxim valor. Es revaloritza perquè vol dir que les taronges ara estan en ta casa i que cada dia que les veus et vindrà a la memòria ta casa, ta mare i ton pare. I el poal roman a un cantó esperant a que la mare te'l reclame perquè els poals són com les recapteres on et posa la paella. Els poals a casa estan contats i localitzats i si no el tornes, el reclamen com el bé més valuós. Al remat el poal blau és el transmissor, és l'instrument per oferir i regalar. I això justifica perfectament que el dia següent o eixa mateixa vesprada vages a tornar-lo i amb sort tornes amb un altre poal ple.

REFLEXIONS SOBRE RODES

Al llarg de la nostra vida es presenten molts moments per pensar, organitzar, valorar. El nostre cervell és una màquina que no para mai. La seua activitat varia segons la situació en la que ens trobem i fins i tot quan pensem que no treballa, està en plena activitat. De nit, de dia, es presenten un bon grapat d'oportunitats. Des de pensar què farem per sopar, quina roba ens posarem, resoldre una operació matemàtica, triar color, memoritzar, fins i tot per poder escriure aquest llistat que no faré més extens per no cansar.

No sé si coincidireu amb mi que al cotxe es produeixen reflexions profundes. Jo conduisc poc, no faig grans distàncies però el cotxe sol ser el meu temple personal. El lloc on es produeixen moltes decissions, molts penediments, satisfaccions i on planifique gran quantitat de tasques. Tot això sense perdre de vista els senyals de circulació i parant atenció, això és el més important.

No vull ni pensar si em dedicara a ser comercial, la de coses que endreçaria al volant. O potser hauria de parar aquesta activitat frenètica i gaudir del paisatge, dels canvis en la llum...

Per a mi no existeix viatge de cotxe sense ràdio. Per a mi és un tàndem inseparable. Depenent del moment del dia, pose una emissora o altra. Aquests darrers dies, per allò de no pensar ja de bon matí, pose emissores musicals o engegue el reproductor de música del cotxe. I això d'anar esclafint de riure tu sola per les anècdotes que escoltes al programa, també té la seua gràcia i diria,fins i tot,que és saludable i ajuda a no fer plans i deixar que el dia vaja regalant-te moments.Al cap i a la fi, no tot es pot planificar, tot no té resposta i tot no es pot solucionar. Això de pensar en la resposta abans que passe sol ser esgotador. Les coses passen com passen i sol ser el sentit comú qui sol ajudar a resoldre moltes situacions.

Acaba el dia, tornes a pujar al cotxe i tens dues opcions: o pensar en el què has aprés i en el que no repetiràs.Pots també pensar en el què faràs quan baixaràs del cotxe. Si fas trajectes més llargs, les opcions s'amplien, perquè òbviament no és el mateix estar tres hores al cotxe, que 10 minuts. L'activitat no pot ser la mateixa.

I tot açò canvia quan viatges amb companyia. Ahí si que trobem un ventall de possibilitats i de situacions ben variat. Els silencis, les discussions, les complicitats, els dubtes.... Un bon company o companya de viatge pot amargar-te o pot fer que el trajecte siga deliciós. No tothom és un bon o bona acompanyant, esteu amb mi? Hi ha gent amb qui aniries a la fi del món, hi ha altres amb qui sols compartiries silencis, altres a qui podries fer un tercer grau perquè és una capsa de sorpreses... 

Viatjar sempre és una oportunitat per iniciar i consolidar lligams. Tingueu bon viatge!

https://images.app.goo.gl/jZpQJXRaDzW3kZXd6

LES LLISTES DE REPRODUCCIÓ

Una de les utilitats del gegant informàtic Google és la possibilitat d'elaborar llistes de reproducció. Aquesta eina pot tindre diferents usos: ens podem fer llistes de cançons que ens agraden, una llista per a una festa, una llista temàtica d'un grup, d'un cantant...Aparentment és un invent que ens permet tindre tota aquella música que ens agrada junta i que a més, va reproduint-se una darrere de l'altra, de vegades amb publicitat.

Fins i tot ja hi ha llistes fetes per a determinats usos: per a fer exercici, per a tranquil·litzar-se, per a fer una festa dels anys 80, per a efectes especials....

Ahir estava revisant una de les llistes de reproducció que tinc al meu compte. Una llista que he titulat "Cançons que m'agrada escoltar". Cada cançó té el seu motiu i em porta a un moment concret, a una raó específica. Ni bona ni dolenta. Moments i raons que em guardaré per a mi eternament.

Una vegada més la tecnologia s'uneix a l'infinit i desconegut món de les emocions i del que encara hi ha un sector de la població que creu que són ximpleries. I quan creus que la llista no creixerà, apareix una persona, una pel·lícula, una anunci que t'ofereix una música per a la teua llista. Observes que la llista va adquirint tonalitats diferents segons han estat afegides les cançons. A mena de biografia, aquest recull potser li està donant molta més informació a Google del que ens imaginem. Informació que el gegant utilitzarà per vendre't coses, per bombardejar-te amb productes que poden tindre relació amb aquest tipus de música. No em posaré conspiranoïca, a mi les llistes de reproducció em pareixen un encert, ja si algú vol fer ús del que un usuari ha posat allí, ahí no entraré. Al cap i a la fi quan et registres a aquests llocs hi ha lletra menuda que ningú llig.Sempre es pot anar als mètodes tradicionals,si això et fa sentir millor. 

El que ens ve a dir tot açò i aquesta reflexió que hui faig és que encara ens queda tant i tant per aprendre, ens queda tant per canviar, per modificar....I hi ha altres coses que ens resistim a canviar, a eliminar.... Solament fent-li un lloc a cada cosa, podrem tindre equilibri. La capacitat que tenim les persones per engrandir i magnificar un fet és un misteri. I sino, penseu en coses que en un moment eren el més gran dels vostres problemes i finalment s'han resolt. A mi em fan ganes de riure, sincerament. I hi haurà cosa millor en la vida que riure i relativitzar?

Us regale el meu últim descobriment i la meua última cançó afegida a la llista de reproducció, sense que servisca de precedent:

ELS 9 ANYS

El que diu Roser i com ho diu ja ens donen pistes que els 9 anys s'apropen. Hui em diu:
-Mami, m'agraden les sèries fetes per persones.
Últimament li agrada molt una sèrie que fan a la tele,no recorde a quin canal. Us pegue de la Viquipèdia la sinopsi: Henry aconsegueix un treball de mig temps com Kid Danger, un company de lluita de el super heroi anticrim Capità Man . Tot i que Ray li va dir a Henry que mantingués el secret sobre el seu treball, també ho ha de fer amb els seus millors amics Charlotte i Jasper . Els seus pares i la seva germana menor Piper no saben sobre el seu secret. Una botiga anomenada té una habitació secreta, on Ray fa la seva feina

Com que jo no acabava d'entendre què volia dir això de feta per persones li he demanat que m'ho explicara millor. Ella em diu:
-Mira,per exemple,Bob Esponja,no és una persona.
Clar, he entés perfectament a què es referia: Que els dibuixets on passen coses impossibles,ja no li atrauen tant. Prefereix que ara el que li crida atenció són les aventures i la fantasia amb persones. Casualment aquest Nadal ha estat vegent pel·lícules de Harry Potter i això ja em dóna a entendre moltes coses.
L'etapa de la fantasia no hauria d'acabar mai perquè quan ens tornem tan terrenals i vegem la realitat com està, a una li venen ganes de clavar-se dins de la televisió i agafar la vareta del Harry i fer un "Mangarius Leviosa" i posar les coses al lloc.
Per desgràcia això no ho podem fer i arribem on arribem i possiblement forçar canvis no siga el més adequat. Al cap i a la fi les coses han de passar, han d'ocórrer, de la forma que siga.
I així li ho farem entendre son pare i jo. No tot està en les nostre mans.

PARAULES ENVERINADES

Fa uns dies vaig anar a comprar a una gran superfície. Vaig presenciar una situació molt desagradable entre una clienta i la persona que li estava preparant la carn. El cas és que aquella conversa, molt incòmoda tant per a la carnissera com per als qui allí estàvem, em va fer pensar molt. 

Possiblement les dues persones havien tingut un dia intens perquè no s'entén ni la reacció d'una ni la contestació de l'altra. Es van parlar molt malament, es van acusar. 

Tots tenim mals dies, tots tenim males respostes, òbviament. De fet, si no tinguérem mals dies, ni creixeríem ni aprendríem. Ara bé, considere que tots i totes hem de ser conscients que reaccions així poques vegades solucionen la situació que inicialment es volia resoldre. Resulta que tots i totes podem ser agradables i regalar un poc de cortesia, no costa res!solament ens ho hem de proposar quan eixim de casa i pensar que si les coses te les diuen bé, tot és més fàcil. I si cal repetir es repeteix, i si cal escoltar, s'escolta. Ens van donar dues orelles i una boca per escoltar més.

Potser les dues dones tenien la seua part de raó i ambdues estaven en el seu dret d'enfadar-se. Per descomptat! Ara bé, em queda el dubte de saber com van passar la nit una i altra. Qui sap si van saber oblidar o si li van estar pegant voltes...Sols elles poden saber l'impacte d'aquella desavinença. 

I després d'haver pensat, els dies es plantegen amb un altre horitzó. Ni vols ser aquell pitbull ni vols estar en l'altre costat i rebre verí. La primera cosa depén de tu, la segona, no. Pots elegir si el verí t'afecta o per contra, tindre un bon antídot per tal que les males reaccions no t'afecten. I ací és quan una de les grans lectures et ve al cap. Un d'aquells llibre al qual estaràs eternament agraïda i que de fa uns anys cap ací considere que és la meua guia personal. Si no l'heu llegit, aquest és el resum. Un llibre farcit de reflexions, de consells, de situacions que es presenten un dia o altre en les vostres vides. Un llibre dels que alguns poden considerar autoajuda. Doncs no ho sé, si no ens ajudem nosaltres, qui ho ha de fer? Si no comencem per cuidar-se, per estimar-se.....

M'EMOCIONAVA I M'EMOCIONA

Fa molts anys era una fidel seguidora de la Maria de la Pau Janer. Per desgràcia va deixar d'escriure els seus articles de forma periòdica. Desconec si ha tornat. Ho investigaré. Un dels seus articles que més m'agrada és aquest. El va escriure en 2010. Aquell any no va ser fàcil per a mi. Es van juntar moltíssimes coses que no vaig saber gestionar. Ara, desde la distància puc afirmar que no era per a tant.... Us pegue l'article, espere que vos agrade tant com a mi.

SEGONS D'ETERNITAT (MARIA DE LA PAU JANER)

Data i hora: 1 de gener de 2010 21:01

Segons d'eternitat

Els primers dies de l'any mai no solen començar de forma gaire gloriosa. No sentim sons de timbals ni trompetes, quan ens despertam. Si de cas podem escoltar-los, són conseqüència de la quantitat de xampany i combinats que vam ingerir la nit de Cap d'Any, en lloc d'anuncis extraordinaris d'un futur millor. Ja hem assimilat que no ens ha tocat la loteria. Som plenament conscients que les abraçades d'abans-d'ahir a la nit, plenes de bons desitjos, han quedat gairebé en no-res. Com pot passar la gent de viure uns minuts d'amor universal, en sonar les dotze campanadas, a oblidar-se'n del tot mitja hora més tard? Els nostres desitjos són així de fràgils, així de volàtils? Potser tenen la fragilitat del vidre, que pot fer-se mil bocins, quan cau a terra. Tal vegada són com ocells que fugen de les branques.

Obrim els ulls al llit. És probable que notem una certa feixuguesa als parpres. Es tracta d'un símptoma lleu de les inclemències de la nit. Vol dir que no vam començar l'any d'una forma excessivament disbauxada. Si quan ens despertam, en canvi, sentim un pes al front i un tremolor a les temples, podem pensar que l'alcohol ha fet la seva via. A vegades, han de passar alguns minuts, fins que comprovam on som realment. Al llit de casa, entre un desordre de flassades? Al sofà de la sala no sabem ben bé de qui? En un indret que ens costa de reconèixer? Tornar a la realitat sol ser difícil, els primers dies de gener.

No és senzill admetre que tot segueix igual, malgrat els bons propòsits, a pesar de les lligues vermelles que ens compràrem per estrenar l'any, o d'aquelles paraules que ens va dir algú i que escoltàrem potenciades per l'alcohol, però que volen dir ben poca cosa. Tot continua com abans-d'ahir. No hi ha miracles de Cap d'Any. No existeixen les nits màgiques que tot ho transformen. O potser sí existeixen, encara que els seus efectes no durin gaires segons d'eternitat.

TORNAR AL QUE VAIG OBLIDAR

Sense saber el motiu i sense voler saber-lo m'ha vingut al cap aquest espai. Em recomforta saber que encara hi és.He de reconéixer que les entrades d'altres anys m'han resultat curioses.Recorde perfectament el moment en el què em trobava quan les vaig escriure.Potser hauria d'escriure més ací i posar-li nom a algunes de les coses que en els darrers mesos han esdevingut.Possiblement aprendria a relativitzar.O potser no.
El canvi de mirada en el que ens passa sovint és necessari.Això solament és possible amb l'acceptació i amb l'anàlisi dels fets. Aconseguir aquest canvi de perspectiva sovint ens fa sentir més lleugers.
Torna a ser Nadal.Ja en van 39,ni més ni menys.Cada any és diferent però al mateix temps idèntic.Amb el temps aprens a ser molt més prudent i menys impulsiva.Saps que això altres vegades t'ha portat problemes i a més ara eres mare i t'agrada i et fa il.lusió donar exemple.
Enguany acabem dècada.Tanquem un cicle i així comence a percebre-ho.Deixe que els fets vinguen, evite provocar finals i assaborisc el camí. M'estalvie molts viatges al passat, al cap i a la fi no puc canviar res.En canvi puc agraïr tot el que passa perquè si esdevé es que convé. Em trobe en una etapa de donar,que m'abelleix aportar.No sé què durarà.Mentrestant gaudiré perquè això em fa feliç.
Albire canvis, els veig vindre.No acabe de saber de quin tipus seran però segur que són necessaris i m'aportaran.
El caliu verbal repren activitat.Sense periodicitat definida però amb passió i molta consciència.

De realisme i de profecies

M'admira la quantitat de profetes que últimament tinc al meu voltant. Em sembla realment grandiós la capacitat que tenen algunes persones de preveure allò que passarà. Això si, sempre sense raonaments seriosos. Darrere d'aquests profetes aficcionats i profetisses aficcionades sol haver un grapat d'experiències frustrades que no fan més que posar pals a les rodes sense que en siguen conscients.Pals a les rodes que sovint són contagioses i quan te n'adones tu mateix estàs també posant pals a tot arreu.

Necessitem creure, necessitem visualitzar i ser positius i positives en tot allò que fem. I cal tindre objectius, metes, reptes que ens ajuden a millorar, a desaprendre, a imaginar, tot està per fer.

Hi ha qui fa servir el terme de realisme per perpetuar-se en la comoditat, per no canviar hàbits i per a no introduir cap variable. Ai!! i després hi ha aquell/a qui vol resultats diferents fent el mateix de sempre. A mi això no em quadra, la veritat. La meua lògica matemàtica és prou suficient però dos més dos sempre fan quatre.No hi ha altra. Ara, si vols obtenir un número més gran hauràs de canviar un dels dos sumands,no? no voldràs que dos més dos facen cinc!

I als profetes i profetisses dedique aquest post. Amb l'esperança que algun dia em diguen que han llançat els pals al seu lloc, el bosc, el camp i tinguen un poc més de fe i menys por. Segur que eixe moment arribarà.

D'EMOCIONS I VIRUS

Val,si tinguera vergonya no escriuria però escolteu,que açò no és cap obligació,caram!i escric quan puc. Com sabreu ara ja som quatre a casa.Vicent ja té 17 mesos i Roser 4 anys i mig. Això fa que la vida a casa vaja a una velocitat imparable.Si a això li afegim la meua nova responsabilitat a l'escola, les opcions per escriure es fan cada vegada més difícils.I no serà per ganes ni temes!mira que et venen situacions a l'escola,a casa,a la vida en les quals reflexiones. 

Aquest divendres vaig estar amb el famós virus,aquell que et deixa feta pols i et provoca vòmits i dolors intestinals.Sembla que el va portar Roser o ves a saber qui!és el que té estar amb contacte amb persones (és molt probable que el virus haja vingut de Roser,de Vicent o de la meua escola). El cas és que no vaig anar a treballar perquè no podia amb el meu cos.Això em va "permetre" estar covant al llit i entre espasmes i còlics em calfava el cap en moltes coses,perquè ja ho sabeu,el meu cap no para.

En aquests moments escric des del lloc que hem habilitat a casa per a l'ordinador i a sobre meu,tinc llibres.Últimament a casa entren llibres relacionats amb les emocions perquè cada dia estic més convençuda que és un camp en el qual hem de treballar cada persona,cada parella,cada mare,cada docent,cada família.Les emocions avui en dia són més que necessàries i es fa imprescindible treballar-les tant a xiquets/es com a adults. En un futur no m'estranyaria que a l'escola els conceptes ja quedaren en un segon pla i haurem d'ajudar els nostre alumnat a gestionar això: emocions. Qualsevol concepte estarà a l'abast de les persones,per una o altra vía serà possible entendre'l perquè la xarxa ens ho permetrà.Però.....ai la part humana!.No hi haurà màquina que ens diga què hem de fer quan alguna cosa no ens ix bé, quan estem mirant una persona extremadament violenta, quan algú ens faça una carícia,ningú ens dirà què ens està passant.

Caldrà que aprofitem cada moment, cada situació per analitzar què ens passa i què podem aprendre'n d'això. Tinc ara als meu fill fregant-me les cames i sentint-ho molt,ell és més important que aquest post que lamentablement no ha quedat com jo volia però tinc l'esperança que podré escriure més sovint.

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL II

Demà torne al món laboral. He estat pràcticament allunyada de les aules des de març.La raó: Vicent. Em van donar la baixa a març i he tingut tot aquest temps per gaudir d'ell i adonar-me'n de la meravellosa experiència de ser mare per segona vegada. En aquests moments puc dir que tenir un segon fill et dóna una força interna capaç de moure cel i terra.El dia a dia et planteja grans reptes, qualsevol moment és un aprenentatge i en quan tens un moment per reflexionar, penses en el gran màster que estàs fent quan cries els teus fills.I entens tantes coses.....entens a ta mare i a ton pare, sobretot. Entens el que diuen tantes mares en relació a la força que he parlat abans, perquè un fill t'ensenya a lluitar, a plantejar-te reptes i sentir-te poderosa aconseguint-los. Aquesta baixa maternal no ha sigut tan idíl·lica com la de Roser. Sóc plenament conscient que no hem de comparar però quan has viscut una experiència i després la tornes a viure, sense voler sols recurrir a l'anterior perquè sembla que et done seguretat saber el que passarà perquè ja ho has viscut.I ací és quan ve la frase famosa: "cada xiquet és un món". Efectivament.Has d'anar adaptant, refent, desfent i reaprenent dia a dia amb aquesta nova personeta amb la diferència que ja tens algunes coses apreses (bàsicament rutines). L'arribada de Vicent ha coincidit en un moment nou en la família i uns canvis en les nostres vides, no ha sigut fàcil l'adaptació però ho hem fet, que és el més important. El fet que Vicent nasquera per cesàrea programada afig un nou hàndicap a tot. Anar a parir,així,saps el dia,el moment no deixa de ser un poc gelat comparat amb un part natural. El factor sorpresa en aquest cas té un altra connotació. Recorde anar a la clínica amb la maleta amb l'angoixa d'haver deixat a Roser, l'angoixa de no saber com aniria....és un dels sentiments més espantosos que es tenen en el segon fill, al meu parer. La sensació d'abandonament efímer de deixar a un però l'alegria de rebre a un altre. Costa moltíssim i les hormones en els moments previs al part estan molt actives.Psicològicament s'ha d'estar preparat. Vicent ja va nàixer plorant,amb caràcter,era tan bonic!recorde que me'l van portar per vore'l i es va enganxar als meus cabells i no els deixava. Un gest que és un acte reflex de tots els nounats, el de prensió, però que ho interpretes com que el xiquet vol estar amb tu.I així ha sigut fins ara, ell reclama el seu lloc, ser el segon en arribar té les seues coses bones i dolentes. Una de les coses curioses que he pogut viure amb ell és el fet de ser xic. Tenia la teoria que la criança amb un xic no seria igual que amb una xiqueta.Dit i fet,jo no l'he viscuda igual.Tenia la teoria que les gracietes que se'ls fan als xiquets no són les mateixes festes que se'ls fan a les xiquetes.Això és una veritat com un temple i qui diga que no, és que no ho ha observat.Des que naixen ja els marquem i no ho dic amb caràcter dolent. Des que naix el teu primer fill, ja no tornes a ser la mateixa persona i si a això li afiges les experiències que vas acumulant fins que naix el segon, podràs adonar-te'n que la vida és molt més senzilla del que ens la muntem. Les preocupacions són altres, les inquietuts i les alegries diferents. I tot,absolutament tot, paga la pena. No incidiré en les coses dolentes que comporta tenir un altre fill, em quede en la part positiva i que tornaria a repetir en ulls tancats. En defintiva un segon fill m'ha ajudat a créixer com a persona,com a mare,com a parella, com a germana, filla,i tots els vincles que tenim amb persona. És una sensació de plenitut que t'acompanya.No tingueu por i doneu-li un germanet als vostres fills i filles que ja vos dir que paga moltíssim la pena.