El darrer dia de l'any tots i totes sabem que serveix per tancar cicles, per crear un poc de consciència del què repetirem i del que no cal. Tenia pendent caminar un poc i no hi ha cosa més desagradable que tenir coses pendents i portar-les a sobre dies i dies. En realitat, tenim tota una vida per fer-les però algunes urgeixen més que altres. Caminar no és urgent però necessari per tant, calia fer-ho. Com la millor de les metàfores la imatge que m'he trobat en eixir de casa ha estat un horitzó tèrbol, amb poca visibilitat. Ningú sap què passarà en les properes hores. Intuir-ho, desitjar-ho no vol dir endevinar-ho.
I així he afrontat la caminata de hui, com la metàfora de no saber cap on anem però amb la certesa que tenim un destí i que darrere de la boira (i fum) hi ha alguna cosa.
El gebre de hui ha fet que els solars no edificats siguen també pura poesia. El color es torna indefinit, entre un verd,gris?no sabria dir-ho. Les minúscules gotes que han recaigut dalt la punteta de cada branqueta produeixen un efecte de brillantons matiners en rebre els rajos de llum. El cas és que els solars que sempre els relacionem com una zona amb poc valor estètic hui per a mi han sigut meravellosos i s'han convertit en el record que tot està per fer i per construir i que el proper any ens portarà coses meravelloses.
Comenceu el nou cicle que ara comença amb bones energies, mireu-me a mi, en qualsevol brossa veig bellesa. La vida és això.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada