LLAVORS OBLIDADES

A les portes de la segona avaluació d'aquesta nova llei educativa i  amb una lluna creixent al calendari, hui he eixit al balcó de casa a fer una visita a les meues plantes. Pobres, enguany no els puc dedicar tant de temps i a la vista està l'estat en que les he trobades. 

El cas és que fa uns anys recorde haver penjat unes llavors a alguna dels tests més grans que tinc amb l'esperança d'obtindre alguna zona verda en la part baixa dels arbrets. Em vaig despreocupar completament d'aquell dia en que havia dipositat un desig en forma de llavor. Aleshores hui, he eixit i m'he trobat amb aquesta sorpresa. Fa uns dies no hi era perquè recorde haver eixit a llevar algunes males herbes i això no hi era.

Llei educativa, llavors, flors, temps,avaluació... Doncs sí, és això. Els processos tenen el seu temps i sovint ens entestem en veure resultats de forma ràpida i fins i tot perdem l'esperança, ens desanimem. En l'era de l'immediatesa, és més que ncessària l'espera i una mirada ampla envers l'alumnat. 

Els infants i els adults passem per molts processos i el que hui sembla que no avança, ens uns dies es resol. Tot és qüestió de temps.No hi ha altra. Això si, arriba un moment en que el temps no ho soluciona i aleshores, s'han de prendre altres camins, altres solucions i altres mesures. Sempre hi ha una alternativa, sempre. Potser aquesta alternativa ens requereix tornar a començar, cap problema. El temps que siga necessari, no podem defallir. En el cas dels infants, no ens queda alternativa, per ètica i per responsabilitat. Cal esgotar totes les possibilitats.

M'ha agradat molt escoltar hui a Mario Alonso,solament han sigut 41 segons, però quanta veritat!! Amb el seu permís (que no li he demanat) transcric les seues paraules:

"Mirar a todo ser humano como se mira a aquello que ve sumamente valioso. De toda la conversación lo más imporante es la forma de mirar, porque la forma de mirar tiene la capacidad de transmitir con enorme hondura, como tú estás viendo a esa persona. Cuando tú miras a un ser humano como se mira aquello que es valioso, como somos espejos frente a espejos, esa persona empieza a reconocer su propio valor y en ese recconocimiento es más fácil que cualquier talento, cualquier capacidad encuentre un espacio natural para desplegarse"

https://www.youtube.com/shorts/8PwmERfHUNw

Això necessitem,mirar als nostres infants, a tots i totes, com tresors. Tots tenen el dret de ser vistos així.I ho hem de fer. Perquè si ho fem així, tard o prompte, la flor esclatarà. Estic plenament convençuda.

 

LA METÀFORA DELS PERDUTS

 

El darrer dia de l'any tots i totes sabem que serveix per tancar cicles, per crear un poc de consciència del què repetirem i del que no cal. Tenia pendent caminar un poc i no hi ha cosa més desagradable que tenir coses pendents i portar-les a sobre dies i dies. En realitat, tenim tota una vida per fer-les però algunes urgeixen més que altres. Caminar no és urgent però necessari per tant, calia fer-ho. Com la millor de les metàfores la imatge que m'he trobat en eixir de casa ha estat un horitzó tèrbol, amb poca visibilitat. Ningú sap què passarà en les properes hores. Intuir-ho, desitjar-ho no vol dir endevinar-ho.

I així he afrontat la caminata de hui, com la metàfora de no saber cap on anem però amb la certesa que tenim un destí i que darrere de la boira (i fum) hi ha alguna cosa.

El gebre de hui ha fet que els solars no edificats siguen també pura poesia. El color es torna indefinit, entre un verd,gris?no sabria dir-ho. Les minúscules gotes que han recaigut dalt la punteta de cada branqueta produeixen un efecte de brillantons matiners en rebre els rajos de llum. El cas és que els solars que sempre els relacionem com una zona amb poc valor estètic hui per a mi han sigut meravellosos i s'han convertit en el record que tot està per fer i per construir i que el proper any ens portarà coses meravelloses.

Comenceu el nou cicle que ara comença amb bones energies, mireu-me a mi, en qualsevol brossa veig bellesa. La vida és això.

 

 

13 DIES

 13 són els dies que resten per acabar un dels cursos acadèmics més singulars de la meua vida com a docent. I dic un dels més perquè fins que no acabe la meua carrera professional no podré fer un balanç. De moment amb els 18 anys que porte de mestra a l'escola pública el 20-21 ja té aquest qualificatiu. Vaja forma de començar dècada! estarem assistint a la dècada dels canvis a tots els nivells? Tant de bo els canvis siguen per a bé. No podem oblidar que els canvis no necessàriament són negatius. Si fem una recerca acurada de tots els canvis que s'han produït en la història podrem comprovar com molts d'ells han entrat dins del sac del progrés.

No tinc encara prou coneixements ni prou dades per saber si tot el que ens ha passat fins que va començar la pandèmia ens pot fer progressar. Tinc els meus dubtes. Certament la inèrcia de tornar al que es feia abans és una constant que està per tot arreu. Quanta gent s'ha proposat aprendre dels nous hàbits? En quin moment es podrà considerar que "estem com abans"? A mi tot açò em produeix cert conflicte temporal. De fet un dels problemes que més tinc és precisament la incapacitat o l'esforç que em suposa pensar quant de temps ha passat entre dos fets ocorreguts des del març del 2020 fins ara. El confinament que vam viure, la sensació que el temps o la vida ha parat però el calendari ha seguit, els rellotges no s'han aturat m'ha ocasionat aquest fenòmen. Sé ben cert que no sóc la única persona a la qual li passa. Potser siga l'edat, no ho negaré.

Jo també he iniciat dècada cronològica. A l'agost vaig fer 40 estius. La vida després dels 40? doncs un poc millor per a alguns aspectes i no tan millor per a altres. Això si, allò que ha passat ha succeït perquè havia de passar i ara no aporta res buscar culpables ni causes. No ho puc canviar.

No m'interessa com serà el proper curs ni tan sols què passarà el proper mes. Si he aprés alguna cosa del confinament és que els plans canvien i t'has d'adaptar si no vols estar maleïnt tots els estaments polítics, sanitaris. La vida va passant i no podem fer res per evitar-ho. Tan sols podem gaudir-ne i agrair que podem contar-ho.

L' AGENDA

 

El darrer dia de l'any tenim per costum dedicar-lo a mirar enrere, a analitzar el què ha passat i totes eixes coses. Doncs jo no pense mirar enrere.No.La meua agenda del 2021 ja està preparada per omplir-la de nous projectes, de noves il·lusions. No podem passar-nos la vida lamentant-se per un passat que no podem canviar. Solament ens queda que acceptar-lo i tindre la certesa que això ha passat pels motius que siguen.No es tracta ara de buscar culpables tot i que sé que és una estratègia que sembla que ens ajude a desfer embolics.

Triar una agenda és un exercici ben curiós al qual li dedique uns moment. Recorde encara quan en octubre vaig pensar que havia d'anar buscant una agenda per al 2021 perquè com sabreu quan es planifica un curs escolar estem en dos anys naturals. Això és un fet que als i les docents ens sol marcar prou fins a tal punt que l'inici de l'any natural coincideix en l'inici del segon trimestre. Tornem de vacances amb fites personals, reptes familiars. Setembre sol ser un mes de reptes professionals, més acadèmics. Diria fins i tot que molts percebem l'any nou com una etapa molt diferent, vegem el primer trimestre molt allunyat. El cas és que per uns motius o altres no acabava de triar una agenda, a totes els veia algun obstacle. Ara tinc la certesa que ho feia perquè havia de deixar de pensar en 2021 i m'havia de centrar en 2020. Que no cal estar dos mesos o tres abans ja anotant el què passarà, o no, en febrer o març. 

Fa uns dies ja m'he trobat més preparada per adquirir una nova agenda. Tot i que al telèfon tinc calendari fins a anys que no sé si algun dia escriuré a la pissarra o a la llibreta, tindre una agenda en paper, encara m'ajuda molt. Les primeres fulles o visualment es veu tot l'any no acostume a gastar-les. Les agendes solen portar eines o complements diversos segons l'editorial o segons al públic qui va dirigit. La que he agafat enguany és austera, poca info, es limita a un quadern senzill amb dos planificadors anuals i un full de mètodes per a navegar en internet. Aquesta agenda solament té dues fulles destinades a apuntar telèfons i contactes, molt poc comparat en altres agendes.Disposa també de dos mapes,un d'Europa i un altre del món amb indicació dels fusos horaris. Sincerament no crec que haja d'utilitzar aquesta informació però com que ocupa molt poc, optaré per mantindre-les, mai se sap!

Si sou usuaris o usuàries d'agenda potser coincidiu amb mi en algunes coses. Potser no feu servir cap eina per recordar coses....jo he de reconèixer que la meua memòria ja no és la que era, per més fruits secs que menge.Imagine que els 40 anys tenen alguna cosa que veure amb tot açò.  Tant si en feu servir com si no, espere que la vostra agenda, quan acabe l'any, us haja regalat bones lliçons. No vull caure en tòpics perquè en 365 dies pot passar de tot i de fet així serà. Tindrem moments més dolços i moments més desagradables. No cal que posem etiquetes a tots els moments. Anem a deixar-ho en que són fets que ocorreran perquè havien d'ocórrer. No hi ha més. De nosaltres dependrà si això vol donar-li un color o un altre al futur.

BASTIDES

 Vaig prometre fa unes setmanes que faria una valoració de com estava anant el curs amb tots els canvis que hem introduït al centre i a les aules. No hi ha dia que no pense en que açò que està passant ens ha de servir a tots i a totes. És precís. És un canvi molt fort en les dinàmiques de les escoles, tot i que algunes coses s'han mantés, altres s'han incorporat al nostre dia a dia i ben mirat, tampoc són tan dolentes com pensàvem.

Anem a pams.Potser la mesura que més ha impactat ha estat la de l'hora del pati. Per un costat, això d'eixir escalonadament i no tots i totes al mateix temps fa que no es produïsca tant de soroll i les eixides sembla que són menys explosives. Així mateix el fet d'estar amb els nostres companys i companyes durant l'hora del pati ha fet que els lligams entre els membres del grup s'intensifiquen. Es generen noves amistats, podem interactuar més, ja que l'espai és més reduït i tenim menys gent amb qui jugar. Hem recordar que al curs passat el pati era de tots, podíem anar amb els majors,amb els més menuts i els problemes de convivència eren altres. Ara estan molt focalitzats i són d'un altre tipus. Tenim poc de material per jugar al pati per les restriccions que hi ha. Ens hem de rentar les mans cada vegada que utilitzem un material, el netegem després. Això ha fet que se'ns dispare la imaginació i inventem jocs, explorem el nostre cos i les possibilitats que té. Hi ha zones més limitades que altres, cadascuna ofereix un tipus de joc, tots vàlids. No hi ha megafonia, no existeix la música que diu que ha acabat o ha començat. En aquest sentit es millor, solen fer cas a la mestra i no cal insistir molt per entrar a l'aula, almenys el meu grup,molt disciplinat,la veritat, exceptuant algun dia,cosa totalment normal.

En general els canvis s'han assimilat perfectament i ja no resulten tan incòmodes. Els hem interioritzat i ara tot sembla que rode més o menys bé. No vol dir que ens agrade. Sense voler tenim la mirada en el darrer curs, en el què fèiem i com es feia i de manera inconscient ho comparem. Com tot en la vida, cal estar present i no mirar arrere. Es corre el risc d'estavellar-se.

Amb més o menys nostàlgia anem superant els dies amb nous conflictes, noves solucions. I anem aprenent a que la vida pot organitzar-se d'altres formes més o menys vàlides. Pensem que en altres llocs del planeta potser la vida era així i nosaltres no ho sabíem. L'alumnat es queixa molt poc, ho han assumit de forma molt satisfactòria i ens han donat una gran lliçó. Sabíem que això passaria. Els infants tenen una capacitat d'adaptació molt gran i som els adults qui moltes vegades emetem judicis carregats d'emocions amagades. L'espontaneïtat i la capacitat d'adaptar-se infantil no deuria de desaparéixer mai en la vida de les persones. Per desgràcia amb l'edat l'anem perdent i els nostres pensament s'omplin d'altres dinàmiques menys sanes. Ens aferrem al que ens resulta còmode i se'ns genera un món tenebrós quan veiem trontollar les bastides que ens donen vida.

Veurem com segueix el curs. Seguim amb la mateixa incertesa. Pensant en si passarà o no passarà. Pensant en què aquest curs està condemnat a passar així i que introduir alguna dinàmica del 19-20 és ja pràcticament impensable. Ens queda encara molt per aprendre.

LA NIT D'ABANS

 Escric aquesta entrada la nit d'abans de començar el curs amb alumnat. Demà l'alumnat dels centres del País Valencià s'incorporen a les seues aules, a primària i a secundària. Ho faran de forma escalonada, això vol dir que tots no començaran el mateix dia. Cada centre ha decidit com fer aquesta entrada, del 7 a l'11 de setembre. Aquests detalls que us estic donant em serviran de testimoni per a quan d'ací uns anys recorde aquest curs tan extraordinari que viurem. 

El dia 1 de setembre vam entrar a les escoles amb una sensació dificil d'explicar. Cada membre del claustre venia amb una vivència al voltant del que està passant. Alguns han entrat amb por, altres han començat amb angoixa, ansietat, il·lusió, preocupació. Cadascú ha arribat als centres amb la seua motxilla personal. Ha sigut una setmana molt intensa, amb centenars d'aspectes que hem de tindre en compte a l'hora d'organitzar. No ha sigut gens fàcil però s'ha fet més bé o més mal. En aquests moments posar-se a jutjar l'esforç tan grandíssim que hem fet doncs no em sembla just. Mai hem començat un curs amb unes característiques com les d'enguany i tot el que està succeïnt ens està afectant a diferents nivells,tant a docents, families com alumnat. Pel que fa als equips directius em consta que tots tenim la mateixa sensació: no arribem a tot, tenim moltísims dubtes, tenim moltes preocupacions i una responsabilitat extrema. Ens fa la sensació que el que fem no sabrem si funcionarà, fem canvis en poc de temps, el que ahir valia,hui ja no. Per sort, jo personalment, estic percebent un claustre molt receptiu, amb una capacitat d'adaptació boníssima i una resiliència admirable. Vaja per davant la meua enhorabona als meus companys i companyes.

Tinc moltíssima curiositat del què faran els xiquets i xiquetes durant aquest curs. Els canvis organitzatius que s'han produït van a provocar noves situacions, nous conflictes. La convivència serà diferent, no serà ni millor ni pitjor,potser ens sorprenem i no hi ha tants canvis. Demà començarem a saber-ho. La capacitat dels infants d'adaptar-se amb normalitat a la nova situació és admirable i no ens queda més que dipositar la nostra confiança en ells i elles, ens van a sorprendre segur. El que per als adults és un problema, per a ells no ho és i a l'inversa. Enguany haurem de parlar molt, més que del costum, perquè segurament hi haurà decissions que no entendran. 

Demà entraré a l'aula perquè durants aquests dies sols l'he visitada per deixar algun paper, a penes he pogut respirar el que em transmet. A juliol vaig estar endreçant les taules i cadires i mesurant les distàncies i ja vaig tindre una mala sensació perquè les limitacions condicionaran moltíssim la metodologia. Em suposa un repte important trobar el camí per adaptar el meu treball a aquest barandat que ens ha aparegut sobtadament i que hem d'incloure. M'he fet el propòsit de no angoixar-me i de fer el que puga amb tot açò. No vull que aquesta situació siga motiu per deixar de fer coses. 

Pròximament tornaré a escriure a veure si aquesta entrada ha sigut una fantasia. Desconec en quina situació estaré quan reprenga el bloc. Expectatives zero, deixarem que les coses vagen pel seu curs natural i anirem adaptant-se. Enguany aprendrem molt i creixerem més. Beneït coronavirus.

ODA AL GOT D'AIGUA

En ple mes de juliol que estem i en un estiu ben calorós, un dels plaers més grans és beure aigua. Beure aigua es converteix en l'instant en que els problemes s'acaben i la sensació de sentir-te hidratada resulta molt gratificant. Fisiològicament ho necessitem i és per això que hi ha qui necessita beure més o menys.
I he volgut fer-li una oda al got d'aigua perquè els temps convulsos que ens han tocat viure fan que aprecies, valores i agraïsques coses que abans no. O serà que ja estic prop dels quaranta?
 I fa uns dies que beure aigua em resulta extraordinàriament gratificant. De vegades les coses més senzilles, com l'aigua, ens produeixen molt de benestar.
L'aigua neteja, l'aigua fa córrer les pedres als rius, l'aigua fa créixer les plantes. És un dels elements de la natura més importants que tenim. I metafòricament parlant, quan he estat nerviosa, quan he estat amb un poc més d'ansietat del què sol ser normal en mi, bec aigua. I aleshores l'aigua fa la seua funció: neteja els nervis, els ofega i finalment fa créixer la tranquil·litat.
Tampoc es tracta que ens passem el dia bevent, no em malinterpreteu. Ara bé, si volem passar-se el dia fent viatgets al servei i fent treballar en excés els ronyons, aleshores beveu com si no estiguereu bé, com si s'acabara el món!
Proveu a beure aigua, a la temperatura que el cos us demane. Proveu a fer-ho assaborint-la. Personalment sóc molt maniosa amb les aigües i no totes m'agraden. I proveu a beure en got gran, quin goig!
Visca l'aigua en got gran!