dilluns, 17 de novembre de 2014

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL II

Demà torne al món laboral. He estat pràcticament allunyada de les aules des de març.La raó: Vicent. Em van donar la baixa a març i he tingut tot aquest temps per gaudir d'ell i adonar-me'n de la meravellosa experiència de ser mare per segona vegada. En aquests moments puc dir que tenir un segon fill et dóna una força interna capaç de moure cel i terra.El dia a dia et planteja grans reptes, qualsevol moment és un aprenentatge i en quan tens un moment per reflexionar, penses en el gran màster que estàs fent quan cries els teus fills.I entens tantes coses.....entens a ta mare i a ton pare, sobretot. Entens el que diuen tantes mares en relació a la força que he parlat abans, perquè un fill t'ensenya a lluitar, a plantejar-te reptes i sentir-te poderosa aconseguint-los. Aquesta baixa maternal no ha sigut tan idíl·lica com la de Roser. Sóc plenament conscient que no hem de comparar però quan has viscut una experiència i després la tornes a viure, sense voler sols recurrir a l'anterior perquè sembla que et done seguretat saber el que passarà perquè ja ho has viscut.I ací és quan ve la frase famosa: "cada xiquet és un món". Efectivament.Has d'anar adaptant, refent, desfent i reaprenent dia a dia amb aquesta nova personeta amb la diferència que ja tens algunes coses apreses (bàsicament rutines). L'arribada de Vicent ha coincidit en un moment nou en la família i uns canvis en les nostres vides, no ha sigut fàcil l'adaptació però ho hem fet, que és el més important. El fet que Vicent nasquera per cesàrea programada afig un nou hàndicap a tot. Anar a parir,així,saps el dia,el moment no deixa de ser un poc gelat comparat amb un part natural. El factor sorpresa en aquest cas té un altra connotació. Recorde anar a la clínica amb la maleta amb l'angoixa d'haver deixat a Roser, l'angoixa de no saber com aniria....és un dels sentiments més espantosos que es tenen en el segon fill, al meu parer. La sensació d'abandonament efímer de deixar a un però l'alegria de rebre a un altre. Costa moltíssim i les hormones en els moments previs al part estan molt actives.Psicològicament s'ha d'estar preparat. Vicent ja va nàixer plorant,amb caràcter,era tan bonic!recorde que me'l van portar per vore'l i es va enganxar als meus cabells i no els deixava. Un gest que és un acte reflex de tots els nounats, el de prensió, però que ho interpretes com que el xiquet vol estar amb tu.I així ha sigut fins ara, ell reclama el seu lloc, ser el segon en arribar té les seues coses bones i dolentes. Una de les coses curioses que he pogut viure amb ell és el fet de ser xic. Tenia la teoria que la criança amb un xic no seria igual que amb una xiqueta.Dit i fet,jo no l'he viscuda igual.Tenia la teoria que les gracietes que se'ls fan als xiquets no són les mateixes festes que se'ls fan a les xiquetes.Això és una veritat com un temple i qui diga que no, és que no ho ha observat.Des que naixen ja els marquem i no ho dic amb caràcter dolent. Des que naix el teu primer fill, ja no tornes a ser la mateixa persona i si a això li afiges les experiències que vas acumulant fins que naix el segon, podràs adonar-te'n que la vida és molt més senzilla del que ens la muntem. Les preocupacions són altres, les inquietuts i les alegries diferents. I tot,absolutament tot, paga la pena. No incidiré en les coses dolentes que comporta tenir un altre fill, em quede en la part positiva i que tornaria a repetir en ulls tancats. En defintiva un segon fill m'ha ajudat a créixer com a persona,com a mare,com a parella, com a germana, filla,i tots els vincles que tenim amb persona. És una sensació de plenitut que t'acompanya.No tingueu por i doneu-li un germanet als vostres fills i filles que ja vos dir que paga moltíssim la pena.

1 comentari:

Patri Guillem ha dit...

Com T'entenc Rosa!!!
Jo encara estic de permis per maternitat, pero practicament totes les sensacions que has descrit les hem viscut. Que culpable hem vaig sentir en nàixer Dídac! va ser la primera vegada que passava 24 hores sense vore a Joan... i cada vegada que no el puc atendre perque el menut em reclama... pero que feliç sóc quan estan els dos junts i Joan li diu cosetes i Dídac somriu! Ahi se te curen tots els mals!
Ânim, demà comença una altra etapa dura, però valdrà la pena. Un besot.