dimecres, 16 de febrer del 2011

SETMANA 38



Hui faig 38 setmanes d'embaràs. El meu cos ja fa setmanes que va notant els efectes de portar una nova vida a dins. Em note pesada, amb poca habilitat per a fer coses i increiblement despistada, la qual cosa no deixa de sorprendre'm perquè fins ara podia presumir d'una memòria d'elefant. Per contra, l'embaràs també porta coses positives, sobretot a nivell personal, espiritual i íntim. Fa temps que intente expressar en paraules el que se sent però em costa moltíssim, encara no he descobert quina és la millor expressió per fer palesa aquesta sensació tan formidable. El dia 2 de març és la data que la ciència ha dit que Roser vindrà al món però ja se sap que en aquestes coses, no sempre la ciència té la raó. Serà la natura la que manarà i potser es pose d'acord amb la ciència. És una de les qüestions que més m'ha cridat l'atenció de tot aquest procés: la natura. El cos és molt intel·ligent, d'això n'estic segura i quan viviu l'experiència no us oblideu d'això, d'escoltar al cos (a banda d'escoltar els consells mèdics).
Certament ens hagués agradat tenir un embaràs més actiu, tant a Cento com a mi, haver-li transmés moltes més experiències a Roser però no ha pogut ser, el consell mèdic ens ha impedit portar una vida més activa del que haguérem volgut. Per contra, pense que li hem transmés el que volíem i això sempre ens resulta gratificant.
Parlant de ciència i supersticions, aquest divendres hi ha lluna plena.....li fem cas a la ciència o a la natura?la lluna és natura o és ciència? vet aquí la qüestió....


1 comentari:

Joan R Malonda T ha dit...

Estimadíssima Rosa:
A mi em va pillar la primera infància de Guillem sense treball. Me'l penjava al coll (tenia 8 o 9 mesos)i anava a fer les gestions habituals als bancs, a les botigues, etc... Jo estava orgullós de tindre la camisa tota bavada del meu fill.
Araté catorze anys. I pels matins, per a despertar-lo, em sente als peus del seu llit i, molt poc a poc, li vaig fregant els turmells, els talons, les canelles peludes...
Alguna cosa pareguda faig també amb Irene. Encara que han crescut, pense que el contacte físic amb ells pot continuar, i enyorar quan eren uns conillets de les índies al meu llom.
Però no canviaria el seu creiximent per una nova infantesa d'ells. Cada temps el vull viure el més al dia possible, és per això que últimament no faig gaires fotos (algunessí, clar) per no distraure'm massa amb records del passat i pedrem coses que em demanen l'atenció...
Espere que la teva panxa segueisca el procés més rutinari possible, i que gaudesques del que el moment et regala a través de la teva filla i el teu home. Crec que vas a gaudir molt de la maternitat.
Un abràç ben gran, xicona.