dissabte, 15 de desembre del 2007

La carta als Reis

Si hi ha una creació literària que tots hem fet ja des de ben menuts, és la Carta als Reis.Alguns de nosaltres feiem un exercisi de reflexió i contàvem a aquells personatges tot allò que havíem o no havìem fet.Molts ens sentíem culpables d'aquests fets. Sempre em preguntava si calia entrar en detalls, ja que aquelles personalitats no tindríem temps i em semblava molt injust que pogueren disminuir els regals per culpa d'errors típics de la infantesa. Ara de major, si haguera d'escriure una carta...més bé els demanaria solucions a conflictes, les coses materials ens lleven espai a les reduïdes dimensions que tenim als nostres habitatges. Tanmateix tenim el cap encara de racons per omplir, camins per acabar, processos incomplets...

Quan l'escriguis, recorda un instant

Maria de la Pau Janer

Quan escriguis la teva carta als Reis d'Orient, recorda un instant tots aquells que oblidares. La vida transcorre de pressa i sempre deixam la carta per al darrer dia. Fer un exercici de memòria és grat. Hi ha tanta gent que va passar pel nostre món i hi deixà una petjada subtil. Persones que desaparegueren fa temps del mapa. Vas oblidar-los, però encara són en algun racó dintre teu. No hi penses sovint, encara pots esforçar-te a rescatar-los de la desmemòria.

Recordaràs potser aquella amiga de la infantesa, amb qui llegies poemes quan els capvespres semblaven eterns. La veïna que et cantava cançons en castellà, però no en sabia gaire i les lletres eren una barreja estranya que et fa gràcia evocar. La professora que et va fer descobrir un llibre que t'ha acompanyat sempre, tot i que mai no vas saber-li agrair. Els amics de l'adolescència, amb qui vas beure les primeres copes en nits de disbauxa, quan escrivíeu un poema al taulell d'un bar i us sentíeu quasi immortals. Als disset anys la vida és eterna. El primer ball a la plaça d'aquell al·lot que tenia ulls de moix, i a qui estimares adolescentment i intensa. Els amics que només ho foren un temps, perquè la mateixa vida va fer-los lluny, i ara només en tens notícia de tant en tant. Els amors que duraren poc temps, perquè hi ha amors nòmades, viatgers. Aquella tia gran, que morí atropellada per una bicicleta, i que et feia uns pastissos que encara recordes. La venedora del quiosc on anaves a cercar un còmic cada divendres. El somriure d'una nina que era rossa i blanca, i que va morir fa temps, en un viatge d'estudis. Es deia Alba.

La llista podria ser molt llarga. Cadascú té la seva, personal, intransferible, com una targeta d'identitat. Quan escriguis la carta als Reis Mags, que és una carta de desitjos, pensa en totes aquelles persones que, alguna vegada, van fer realitat un desig teu. Gran o petit. Senzill o quasi impossible. Pensa-hi sense recança.