Somriure de mentida (Maria de la Pau Janer)

Hi ha somriures que sorgeixen naturals, espontanis, sincers. Són el reflex d'un instant d'alegria, d'una sensació càlida, d'una situació feliç. Hi ha somriures de circumstàncies. A vegades, tots hem somrigut perquè no ens quedava més remei que fer-ho, encara que fos a contracor, amb un gest que era una imitació del somriure real.
Hem hagut de somriure per educació, hem esbossat un somriure de circumstàncies o de compromís. Aquells somriures que són un rictus de l'absurd davant l'absurditat del viure. Somriures que sabem ganyotes, però que ningú no sap reconèixer com a falsos. Ens vestim amb un somriure de mentida i sortim al carrer.

Tots tenim dret a refugiar-nos en l'ombra d'un somriure que no és de veritat, però que ens serveix de refugi davant els altres, que amaga les emocions que no volem compartir. M'expliquen que la BBC ha inventat un sistema detector dels somriures falsos. Una forma de mesurar l'habilitat que tenim les persones per ser sincers o falsos a través d'un somriure. Algú diria que els somriure falsos poden ser molt semblants als reals, gairebé idèntics. Tot depèn de la capacitat que té cadascú d'emmascarar els sentiments. És una qüestió d'actuar millor o pitjor. Al final, tot respon a una ordre del cervell. És així de senzill, encara que ens costi entendre-ho. Resulta que els somriures fingits es creen a la part conscient del cervell i hi intervé un múscul que està situat a la galta. Per contra, els somriures sincers són automàtics. Provenen de la part inconscient del cervell. Es contreuen els músculs de la boca i dels ulls, quan somriem de veres.

Ens despullaran el somriure. Les anàlisis d'un fet tan insignificant i tan important en les nostres vides suposa dibuixar-ne excessivament els límits. Els somriures certs són un moment en què la vida sorgeix lluminosa. Els somriures fingits poden ser una forma d'escapar dels altres. No tenim l'obligació de ser transparents.