Nervis i més nervis

A hores d'ara seguisc nerviosa.Les meues parpalles continuen palpitant,cada cinc minuts.De vegades baixa al braç.Els motius?se m'han acumulat moltes coses en poc de temps.Sovint,la vida és així de pesada.O no et passa res,o et passa tot en poc de temps.No és la primera vegada que em passa això i és que ja deien els avis que: benvingut el mal si vens sol.No són desgràcies,ni molt menys.Ben vist,i desde el punt de vista optimista sóc propietària,seré funcionària definitiva i seré tia.Què vos sembla?
Heu vist que he encapçalat l'entrada amb la foto del fauno.Quan vaig vore la pel·lícula,aquest personatge em va deixar perplexa.El fauno és una barreja de seducció,complicitat i sorpresa.Digueu-me somiadora,digueu-me infantil,però per uns moments m'haguera agradat estar en la pell d'aquella xiqueta. Deixar-me sorprendre per eixa confussió de sentiments és per a mi tot un atractiu.
Diguem que és com quan coneixes a una persona que et sorpren per algun motiu.Poc a poc vas endinsant-te en el seu món,sempre fins que ell/a et deixa.
Mai s'acaba de conéixer una persona.Millor dit,mai ens acabem de coneixer a nosaltres mateixa.Jo,personalment,encara em sorprenc d'algunes de les reaccions que tinc vers determinades circumstàncies. Unes vegades són sorpreses agradables i d'altres, em sent decebuda per no haver actuat d'altra forma. I així passen els dies, adonant-te de la quantitat de situacions en les que ens podem sorprendre nosaltres mateixa,sense necessitat de tenir un fauno al davant.