El caliu verbal

CRÒNICA D'UNA BAIXA MATERNAL

2011-06-13T22:09:00.004+01:00

16 setmanes a partir del 3 de març.I començava en compte enrere. El rellotge marcava les 19'37 hores quan vaig escoltar la veu de la meua princesa. El sol intentava dormir per les muntanyes i Roser acabava de nàixer. Són uns moments difícils d'explicar.La natura és tan savia que fa que oblides moltes coses.Pense que és un mecanisme de defensa.Ara sóc capaç de contar els fets,però vos puc assegurar que fa dos mesos,no recordava res.I això em feia sentir estranya.És com si allò no m'haguera passat a mi. De fet, si no fóra per les molèsties que encara tenia, pensava que Roser no havia estat a la meua panxa.
Les últimes setmanes d'embaràs van ser dures i molt pesades.Em vaig despertar,com de costum,amb un dolor d'esquena fortíssim.Vaig anar al servei i una marca de sang em va fer saltar les alarmes. Com que Vicent encara era a casa i no havia marxat a l'institut,vam decidir cridar a la ginecòloga.Aleshores,com que ja teníem el cotxe carregat,amb els vestidets, la robeta i tot el material que m'acompanyaria els quatre dies a la clínica,vam marxar sense saber si tornaríem. No tenia a penes dolor i estava molt tranquil·la.Si més no,la meua germana havia sigut mare feia unes hores i tenia molta il·lusió en anar a veure-la. En arribar a la clínica,em van dir que Roser venia de camí.Era 3 de març i el meu germà i Carme,la meua sogra,feien anys. Allò va ser un presagi màgic.Em vaig aferrar a això per traure forces...i les hores passaven,passaven...La meua cara anava cambiant a poc a poc,i ho sé perquè Cento i ma mare també la cambiaven.El dolor anava in crescendo i Roser cada vegada estava més prop.Finalment, em van baixar al paritori. El paritori era una barreja de nau espacial-farmàcia. Recorde una llum que m'enfocava,un rellotge enorme i un moble ple de material sanitari. Quan entres al paritori et vénen al cap mil coses.Fotogrames de la teua vida.Moments bonics,persones que ja no estan i en definitiva,el pare de la xiqueta.No és un moment íntim.Oblideu-se'n.Allà dins hi ha molta gent però és,possiblement,l'ocasió amb més complicitat que he viscut mai amb Cento.Cosa lògica,per descomptat.Després de molt d'esforç,i quan dic esforç,dic esforç, Roser va eixir.És un moment.......tan tan..........no tinc paraules,ho sent.
Alehores,escoltes el primer plor de la teua filla i et sembla que és música. És un plor que és queda memoritzat al teu cervell per a la resta de la teua vida. Com els músics que tenen oïda absoluta,ets capaç de diferenciar el plor de la teua filla a metres de distància.I ahí és quan te n'adones que eres mare.Quan el plor i la veu de la teua filla es converteix en única.
El segon moment més especial que recorde és el moment en que ixes del paritori amb la teua filla en braços.És l'inici d'una nova vida,per a tu i per a ella.Són moments de màxima confussió,d'eufòria,de dolor invisible i de felicitat. Per a mi va ser especialment emotiu quan en eixir,vaig vore ma mare i els meus tios.Ahí és quan vaig tornar a plorar d'alegria. Una alegria que fa que ta mare es transforme en una deesa i els teus familiars siguen molt més importants del que ja eren.
Bé,els dies a la clínica van ser durs i no vull dedicar una línea més al patiment.
Em quedaven 16 setmanes per gaudir exclussivament del temps amb la meua filla.S'han fet curtes,molt curtes.En breu,tornaré a l'escola amb un nou estat civil.
Les primeres setmanes no van ser massa bones per moltes coses.Ignores moltes coses,tens molts dubtes i sobretot,tens dolor.I la xiqueta....ai,la xiqueta,ens passem el dia mirant-la,pensant en com pot ser tan bonica.Han estat 16 setmanes precioses, plenes de coneixements, de sensacions.....el tacte d'una pell suau, l'olor a ella, el seu plor, la seua veu.......és una experiència sensitiva,per això és tan bonic. La baixa maternal hauria de durar més perquè el primer mes es passa francament mal,sobretot si és el primer fill o filla. Per sort,he tingut a una parella excel·lent,que ha estat al meu costat a tot hora,a cada minut,ajudant-me en tot.He comptat amb una mare que m'ha ensenyat tots els trucs d'una mare valenta i amb coratge.Gràcies a la baixa maternal aprens a valorar la mare i el pare que tens,ara els veus amb altres ulls.....i no t'imagines la vida sense ells.
Voldria haver escrit abans sobre Roser però he esperat a que acabara la baixa per compartir tot el grapat de sensacions que m'han vingut durant aquestes 16 setmanes. Els tòpics de ser mare? tots són certs.Tots llevat un: puc dormir fins 8 hores seguides perquè Roser ens obsequia cada nit amb 8 hores de silenci i d'intimitat amb la meua parella.

SETMANA 38

2011-02-16T08:55:00.003Z

Hui faig 38 setmanes d'embaràs. El meu cos ja fa setmanes que va notant els efectes de portar una nova vida a dins. Em note pesada, amb poca habilitat per a fer coses i increiblement despistada, la qual cosa no deixa de sorprendre'm perquè fins ara podia presumir d'una memòria d'elefant. Per contra, l'embaràs també porta coses positives, sobretot a nivell personal, espiritual i íntim. Fa temps que intente expressar en paraules el que se sent però em costa moltíssim, encara no he descobert quina és la millor expressió per fer palesa aquesta sensació tan formidable. El dia 2 de març és la data que la ciència ha dit que Roser vindrà al món però ja se sap que en aquestes coses, no sempre la ciència té la raó. Serà la natura la que manarà i potser es pose d'acord amb la ciència. És una de les qüestions que més m'ha cridat l'atenció de tot aquest procés: la natura. El cos és molt intel·ligent, d'això n'estic segura i quan viviu l'experiència no us oblideu d'això, d'escoltar al cos (a banda d'escoltar els consells mèdics).
Certament ens hagués agradat tenir un embaràs més actiu, tant a Cento com a mi, haver-li transmés moltes més experiències a Roser però no ha pogut ser, el consell mèdic ens ha impedit portar una vida més activa del que haguérem volgut. Per contra, pense que li hem transmés el que volíem i això sempre ens resulta gratificant.
Parlant de ciència i supersticions, aquest divendres hi ha lluna plena.....li fem cas a la ciència o a la natura?la lluna és natura o és ciència? vet aquí la qüestió....

Bloc obsolet

2011-01-29T20:25:00.003Z

Abans d'escriure ací,utilitzava la ferramenta del msn.Ara sembla que han fet el transpàs al wordpress i ofereixen fer-te el blog amb les entrades antigues.Doncs bé, si algú les vol repassar o llegir,allí hi ha les entrades anteriors a la creació d'aquest blog.....Espere que vos agrade!

http://rosamalonda21.wordpress.com/

CADENA TRÒFICA

2011-01-09T10:23:00.003Z

Entenem per cadena tròfica com el conjunt de cadenes tròfiques o alimentàries d'un ecosistema. És a dir, és l'expressió del conjunt de relacions alimentàries que hi ha dintre d'un ecosistema, una manera de representar com circula la matèria i l'energia entre els seus membres. En altres paraules, és allò que converteix a la natura en un dels més savis invents de la creació. Així, un animal, per sobreviure, s'alimentarà d'un altre i al seu temps aquest més menut haurà digerit un altre.
El cas és que amb tot aquest món d'avanços i noves tecnologies, invents i necessitats creades per al consumisme,enriquiment de fàbriques i empreses, açò se'ns oblida. Si se'ns apareix un insecte qualsevol a casa, a la terrassa ens naix la necessitat impediosa de fer-lo desaparéixer, ja siga per fàstic, per pànic....pel que siga, no volem aquest ésser allí. No ens parem a pensar que aquest insecte, aquesta aranya, mosquit o altre, està ahí precisament per algun motiu. No sóc de les que va darrere de les aranyes com una boja, fent-les morir amb indignació i ràbia. Sols quan és algun insecte d'un tamany i aparença sospitosa (i això que no sóc entesa en la matèria) reconec que les discrime i no els dóne oportunitat de compartir el meu espai.
I tot açò ve perquè tinc un gat. Tinc un gat que ha estat des dels 6 mesos negat de masculinitat i vivint 2 anys en un pis, escoltant els sorolls d'una N332 congestionada i fent algun que altre malabarisme intentant jugar amb una família d'oronetes que tenia al balcó de casa. Jugant amb elles fins als extrems de fer-les malbé i deixar-les agonitzant, sense que les pobres hagen pogut volar pel cel d'Oliva.
Ara, hem vingut a viure a un altre lloc. Primerament, estem envoltants de solars plens de canyes, signe evident que ací hi hagut marjal. Estem a la Vall de Burguera, actual sector 19. Ací la vida és molt tranquil·la. Tenim de veins a un matrimoni francés, aparentment jubilat que també té un gat, al quan hem batejat Rigodon. El nostre gat no té nom, es diu Gat. Des que ha vingut, és un altre animal, ha descobert una nova forma de viure. En un principi, sols gosava caçar algun que altre milpeus, intentava fer-se amb alguna mosca queferosa de setembre, amb alguna abella curiosa que venia a la cuina...
Gat sap ja quins són els nostres horaris i mentre jo guarde repòs a casa, ell ix als perduts i solars a investigar i portar a cap la seua curiositat felina. Quan dinem, sembla que sap que ja estem en taula i torna a aparéixer i es queda a dormir un poc la migdiada amb nosaltres. Després torna anar-se'n fins que el sol es pon i torna a casa. Així tots els dies.
Ahir va ser un dia especial perquè Gat ens va portar un trofeu. Ens va caçar un ratolinet i el va deixar a la terrassa de casa. Nerviosíssim per mostrar la seua heroïcitat, no feia més que miolar per a que el felicitàrem. Per a que després diguen que els gats no tenen un sisé sentit. Hem arribat a pensar que Gat sap que estic embarassada... i per això té eixe comporament....Potser ja és suggestió meua, no ho sabria dir.
La cadena tròfica ha tornat a donar-se aquest matí quan, en pujar la persiana per tirar el trofeu al fem que anit no vam ser capaços de llevar, hem pogut observar que ja no hi era. Una de dos: o el ratolí ahir es va fer el mort per a que Gat no el maltractara i ha conseguit tornar als solars de canyes i brosses salvatges, o ha vingut Rigodon o qualsevol altre animal i s'ha fet en ell. Siga el que siga, podem dir que gràcies a aquest PAI i aquests canyars que encara resten verges a la construcció, la cadena tròfica és possible, visible i real.

La grossa de Nadal i el meu embaràs

2010-12-22T09:07:00.002Z

Després de 30 setmanes d'iniciar aquesta nova aventura, hui m'he decidit a escriure.I escric hui per molts motius.Hui és el dia del popular sorteig de Nadal.Sí, aquell sorteig que tantes esperances dóna als que hem invertit en ell.El dia en el que molts ja hem fet càlculs amb diners que ni tan sols sabem si podrem vore.
El cas és que quan era menuda,aquest dia de vegades estava a casa,perquè no anàvem a escola,perquè les festes havien coincidit així.Aleshores,em despertava amb la clàssica melodia dels xiquets cantant.Una melodia "kodàlica" (amb les notes sol-la-mi).El meu avi o Quica posaven el sorteig de bon matí.Aleshores en quan eixia algun premi, el meu avi s'emocionava,plorava.I no perquè li havia tocat, simplement es posava content. Tot siga dit,que he heretat eixa facilitat per plorar i en quan es canta un premi, siga quin siga,fabrique llàgrimes amb una facilitat aterradora.
Enguany,per circumstàncies de salut,estic a casa veient el sorteig i com no,plorant amb el sorteig,igual que feia el meu avi.No vull atribuir-ho a l'embaràs perquè tots els anys m'emocione però ara,que les hormones estan més sensibles que de costum,vull pensar que ho faig amb més agilitat.
Ja sols em queden 10 setmanes de gaudir o de patir,segons com es mire.Gaudir perquè és un estat únic,comences a sentir coses noves,i entre elles,no sols notar una vida dins a tu.Sents un altre grapat d'emocions.Valores moltíssim més a ta mare,traus força de baix les pedres (força de voluntat)...I patir perquè el cos s'adapta a una situació nova i això cadascú ho viu d'una forma.En el meu cas,l'embaràs m'ha passat factura (tot i que he no he guanyat encara molt de pes,la qual cosa hagués sigut fatal!).
I ara,com que diuen que totes emocions passen a l'úter,vaig a continuar emocionant-me d'alegria veient com cinc dígits poden alegrar el Nadal als que han invertit en la sort.

USB

2010-04-02T20:57:00.001+01:00

Fa uns anys em van regalar el meu primer disc dur portàtil.Fins a aquell moment, feia servir altres suports per emmagatzemar la informació.Tenia els clàssics disquets,els cd's i algun USB de poca capacitat (512Mb va ser el meu primer). El cas és que el disc dur no l'utilitze sovint, en ocasions el connecte al meu ordinador per buscar alguna coseta o per guardar algun document o fotos. Per aquest motiu, d'una vegada a l'altra,no recorde exactament què hi ha en aquesta mena de capsa negra metàl·lica que sol romandre en algun calaix.És una grata sorpresa obrir una carpeta que algun dia vas nomenar "Estiu" per resumir el contingut. El titol quasi mai sol descriure la sensació tan bonica que m'emporte en vore i recordar moments que estic veient.És la màgia de la fotografia.Poder immortalitzar moments i tenir en suport "físic"un moment d'alegria. Les fotos se solen fer en moments agradables, les càmeres que solem tenir tots a casa han viscut sopars d'amics, de família, naixements, comiats de fadrina, festes....Tothom guarda les fotos i passat un temps les pot vore o no.Abans,amb el suport de paper,teníem més oportunitats per mirar-les, repassar-les, i sinó,que li ho diguen a Rebeca.Ara,amb la moda de la fotografia digital,que tot siga dit,per a mi,ha sigut el gran invent de la tecnologia,les fotos romanen en algun disc dur,en algun DVD i les més desafortunades,es queden a la mateixa càmera. Conec ja molta gent que ha perdut tota la informació que tenia al seu ordinador, al seu disc dur i sé que la impotència en eixos moments,t'apodera. Lògicament, hi ha tanta informació, tants moments.....Per això, tan prompte com puga,el meu disc dur haurà de buidar-se i repartir-se en alguns DVD perquè ni vull perdre les fotos i em ressistisc a no poder sorprende'm altra vegada obrint fotos antigues i fer un somriure acompanyat d'alguna llagrimeta que es ressiteix a eixir.

EGOISME ALTRUISTA

2010-02-20T23:18:00.003Z

EGOISME: Pot ser en la mesura que no som egoistes son beneits. I potser, tambè, en la mesura que son beneits ens veiem incapacitats per a ser egoistes.
Comence amb aquest aforisme de Joan Fuster l'entrada de hui. Per circumstàncies que ara no vénen al cas, hui m'han dit que sóc egoista. No m'he sentit ofesa i no sé si la persona que m'ho ha dit, tenia la intenció d'ofendre'm. El cas és que l'egoisme,per desgràcia,encara és vist com quelcom dolent.I com tot, s'ha de relativitzar. Ens han inculcat allò de "pensa en els altres, l'altruisme".El que no ens han dit és en quines situacions s'ha de fer això. Una cosa,no lleva l'altra. Es pot ser egoista en algunes situacions i en altres ser profundament altruista. Sempre he pensat que les postures radicals no ens enriqueixen i porten per mal camí, tanquen portes i ens ceguen.
És molt fàcil eixir amb aquest pensament,sobretot si el que t'ho diu és més egoista encara que tu i et busca per a que li soluciones una cosa en concret i abusa del teu altruisme. Hem de saber dir prou i el més important: hem de saber fins quan podem exigir de l'altra persona.Ens evitaríem molts maldecaps innecessaris.
En fi, no li donaré més importància a tot açò però no deixa de fer-me pensar totes aquestes contradiccions que la vida ens regala en qualsevol moment.

BALCONS AMB CABASSOS DE PALLA

2010-01-05T19:16:00.003Z

M'havia promés no plorar mentre veia la cavalcada de hui.Ha sigut impossible,encara està massa tendre el record de Rebeca.Hui ella estava histèrica,tot això dels regals la posava extremadament nerviosa.A estes hores,ja estaríem tornant cap a casa,hauríem vist els Reis a l'ajuntament i estaríem nerviosos pensant en què hauríen deixat a casa.Tots els anys ma mare i ma tia solien fer algun numeret,algun teatret.Recorde amb especial tendresa l'any que ens van deixar un sac ple d'entrepans i uns missatges,els quals havíem d'anar llegint i seguint les pistes.Les pistes van fer que els meus patins estigueren dins del forn i un altre regal,que ara no recorde,estava dalt,al quartet que tenia el meu avi al terrat.Un quartet on criava canaris i,en aquells temps,polits i altres aus.Possiblement per això,per la brillant idea de deixar el meu regals dins la gàbia dels polits,li vaig agafar fòbia als animals que tenen plomes.Recorde també un any que els meus pares no van tindre temps de preparar els regals i es van quedar a dins del cotxe.(Ara,lligant caps,pense que era eixa la raó).Vam haver de baixar a la casa de la platja per vore si els Reis ho havien deixat allí.Vaig plorar en vore que allà tampoc estaven.Quan els meus pares ja ens van vore en cara de desesperació,especialment a mi, van obrir el maleter del cotxe i plas!sorpresa!allà estaven els paquets.
No sé les costums que hi ha arreu del país relacionades amb la festivitat dels Reis.Ací a Oliva,a moltes cases es penja un cabàs amb palla.Es diu que és per al camell i no hi ha nen que no pregunte perquè es posa ahí si el cavall no hi arriba.Hui,al meu barri n'he comptat quatre.No sé si pels altres barris segueixen la tradició ja que el barbut vestit de roig s'ha encarregat de enfilar-se per molts dels balcons.A ma casa,solíem anar el dia 5 de gener pel matí a la muntanya o al camp a agafar verd per a l'hipotètic camell.Supose que en eixe temps els adults que es quedaven a casa tenien temps per rematar els regals que faltaven.En acabar de dinar, mentre ma mare bromejava diguent que els d'Orient estaven de camí i estaven per Cullera,anàvem a rebre els Reis: de vegades al port, altres vegades a la mar....En fi,cada any,els Reis venien en un mitjà de transport.Curiosament,sempre baixaven en el cotxe de la Creu Roja.Ja per la vesprada, com era tradició, anàvem a veure la cavalcada.Mai anava tota casa.El meu tio,amb l'excusa que havia vingut de viatge i amb el pretext de rebre Ses Majestats, es quedava a casa.Li solíem deixar un platet amb torró i amb mistela per a que es recuperaren de tan llarg viatge.Mon tio,molt gustosament s'ho menjava i nosaltres en arribar, ni ens imaginàvem el berenaret que s'havia fet a la nostra salut i a la dels Reis,per descomptat.
Ara,ja fa uns anys que la vespra de Reis no la celebre així.A casa,de moment,sols tenim una xiqueta i per sort,enguany comença a enterar-se.Esperem que a l'any que ve puguem tornar a posar el cabàs amb palla i repetir aquelles tradicions que,durant anys,tant feliços ens van fer.Mentre,veurem amb ulls el passat, recordarem, enyorarem i continuarem emocionant-nos en veure que hi ha llocs que segueixen posant el cabàs de palla per al camell.

POST IMPROVISAT

2009-12-26T21:22:00.004Z

Acabe d'esborrar el que havia escrit.No em semblava un inici digne.Quan comence, el que més em costa és precisament això: començar.Una vegada ja escrites les primeres paraules,tot i que no siguen les millors,ja em venen totes les idees,aquelles que emmagatzemades durant algunes setmanes que altres,volien eixir.Estic acabant el meu quart dia de vacances nadalenques i torne a tindre la sensació de no haver aprofitat els dies.He estat amb la família i tot això però no em negueu que a la fi del dia,necessiteu el vostre moment,la vostra intimitat. Aquestes vacances són necessàries,et donen un poc d'energia i et carreguen les piles per després començar el treball amb un poc més d'il·lusió. Quan arriba el dia 7 de gener,de sobte,et cauen damunt tots els moments, tots els propòsits que t'has fet i totes les frases que començaven amb: quan passe Nadal...I te n'adones que ja ho tens ahí que ho has de fer si no vols traïr els teus pensaments.El cas és que tots,alguna vegada,ens hem traït,sobretot després de veure que els projectes eren impossibles,no eren viables o possiblement no cumplien les expectatives.Però naixen altres activitats que no havien estat plantejades.Solen ser producte de la casualitat, de les coincidències i pel que siga,omplin més que allò que portaves mesos cavil·lejant.Totes dues ens poden fer feliços: les activitats "programades" i les improvisades.Les primeres, en cas de funcionar,ens donaran la satisfacció de veure's plasmades en algun lloc,físic o mental,i les segones,les improvisades,ens aportaran un raig de vitalitat en tant en quan,ens vorem amb la capacitat de dur a terme allò que se'ns ha plantejat i hem pogut moldejar,manipular...Què em digueu,preferiu la improvisació o la programació?

EL TREN

2009-11-26T22:41:00.002Z

En poc de temps, s'han creat tres esdeveniments al Facebook pel mateix motiu: la reinvindicació del tren a Oliva. Ara ja fa vora 35 anys que la Safor sembla que acabe a Gandia. A ulls dels qui decideixen vindre a conéixer la nostra comarca, els 36 quilòmetres que separen la capital de la Safor amb la capital de la Marina Alta,semblen convertir-se un malson.El que podria fer-se,teòricament en uns 35 minuts,es converteix en una hora de viatge,gràcies a les congestions dels dos grans formiguers saforencs d'Oliva i Bellreguard.
En el segle de les comunicacions, en el temps dels avanços, de la tecnologia, no s'entén que a un punt tant turístic com la Marina i la Safor les vies d'accés siguen tan pobres i rídicules. Els saforencs i els de la Marina Alta,patim dia a dia el calvari de travessar la tan famosa N332.Personalment observe des del balcó de ma casa, la gran quantitat de camions pesats, de mercaderies insòlites i tot un recull de vehicles,de totes les cilindrades possibles (per no dir el ventall de llargàries que podem observar).
El proper dia 28 a Oliva ens concentrarem per reinvindicar el tren.Ens unirem tots amb força per a exigir, necessitem el tren, volem que ens escolten i sobretot que ens creguen.Volem que comproven, en els seus ulls la situació, el soroll de la carretera, les cues llarguíssimes que es formen qualsevol dia de 18h a 20h de la vesprada o pels matins.
Esperem que els 36 km que hi ha entre Dénia i Gandia a partir d'ara siguen una motivació, un viatge agradable entre tarongers i amb aroma a salobre.I sobretot, que el tren forme part també de la vida de la Marina i la Safor,tot i que eixirà beneficiat tot el País Valencià i la resta d'usuaris.

CONSELLS

2009-11-26T22:24:00.003Z

S'acosta ja Nadal,s'acosten dies durs per a la meua família.Enguany el Nadal serà molt diferent,massa per al meu gust.Dimecres vaig acomiadar a Vicent,que torna a Anglaterra al seu treball i també vaig acomiadar,d'una altra forma,la meua tia Maria,germana de mon pare. Aquestes festes no tindrem ni a Vicent,ni a Rebeca ni a la tia Maria.Vicent,afortunadament estarà lluny,però estarà.Rebeca i la tia Maria en canvi ens escoltaran allà on estiguen,segur.
No puc evitar plantejar-me certes coses quan deixa de viure una persona estimada.És com si la vida mateixa t'obrira els ulls i sobtadament,valores allò que abans sembla que no valoraves.És una forma molt injusta de valorar allò que tens,però en part,pense que és "llei de vida".No crec que siga la única persona a la què li passa.
Enguany he complit un dels meus reptes o frustracions.Tenia com a assignatura pendent reprendre l'anglés i iniciar-me en un idioma nou.L'anglés sembla que marxa prou bé,tot i que podria anar molt millor,ja estic en segon d'intermedi i estic molt contenta.L'alemany,en canvi,no m'ha aportat grans coses.És possible que l'haja començat en mal moment o potser no acabe d'agafar-li el truc. Tots tenim reptes i una vegada complits o almenys iniciats ens hem de replantejar el següent objectiu. Sóc de les que té la malaltissa obsessió de voler acabar tot el que comença.Enguany me n'he adonat que no sempre això ha de ser així. Ja fa uns anys,Cristina,em va aconsellar molt bé en un tema que no ve ara al cas i em va dir: "Allò que no deixa,s'ha de deixar".No sabeu les vegades que li agraïsc aquell consell.Tant és així que quan estic angoixada per alguna cosa, estressada,és de les primeres veus que escolte;la d'aquell dia. És per aquest motiu que en el moment que acabe el PALE,em replantejaré els meus hàbits a veure si així puc gaudir-ne un poc més de les meues decissions. Ara i més que mai diré allò de: Any nou,vida nova.

Navarra no és meua

2009-08-17T23:33:00.008+01:00

29 estius tinc ja i moltes experiències acumulades -i les que em queden encara per viure! Reconec, però, que estic perdent el costum d'escriure i explicar coses. Fa temps, quan Maria de la Pau col·laborava a l'Avui, cada matí la llegia i fins i tot vaig somiar dedicar-me a escriure. Ara bé, no és gens fàcil tindre cada dia alguna cosa nova a dir. He estat uns dies a Navarra, concretament a Noain, una vall propera a Pamplona. Han sigut pocs dies perquè en el fons, sóc molt casolana i m'agrada fer viatges breus. Admire la gent que decideix anar-se'n tants dies pel món...Comente açò, perquè hem coincidit amb moltes persones que feien Camí de Santiago. Nosaltres també ens vam animar i vam fer un tram per Zubiri. He de reconéixer, la veritat, que es respira un ambient envejable. Fan ganes de recórrer el Camí i fer fora manies com les meues.

Si encara no coneixeu Navarra, aneu-hi que segur que no fareu el viatge debades.Vam visitar la Selva d'Irati, el segon bosc d'Europa més gran pel que fa a la presència de faig i avets, amb zones en les quals mai ha entrat la destral d'un llenyater. Tan alts eren els arbres que no vaig fer cap foto perquè no em cabien a l'objecitu. També vam visitar Olite, ciutat en què els reis de Navarra hi van construir un palau. Finalment, entràrem al País Basc per veure Sant Sebastià.

Quan estàs en llocs tan diferents, on les fotografies sempre tenen la llum perfecta i els colors ideals, penses a absorbir un poc d'allò i portar-ho a les zones de la teua comarca desfetes per la construcció. Els tarongers i la nostra mar estan ben fotografiats pels turistes que ens visiten i es pensen que tenen dret a tot. Jo, personalment, he pensat que Navarra no és meua i que si és tan bonica és perquè la gent d'allà se l'estima, perquè no s'han deixat portar per il·lusions efímeres sense futur...I això és el que tenim ací,després no ens queixem.

CASTELLS

2009-07-20T19:36:00.002+01:00

L'estiu és per excel·lència l'estació de les festes al carrer.A la Safor,de juny a setembre tenim festes per quasi tots els pobles i és per això que sovint,quasi tots els dies o cada dos o tres dies si pugem al terrat de casa podrem vore que estan llançant algun castell que posa fi a les festes d'algun poble.Anit vaig pujar amb Vicent a veure el castell de fi de festes d'Oliva.Un castell,tot s'ha de dir,especialment bonic per les combinacions de colors que van barrejar. Mentre mires un castell, pots pensar en tantes coses...pots pensar en tots els bons moments de les festes, pots pensar que hauries pogut aprofitar millor el temps, pots pensar que les festes tornaran...No sé vosaltres si penseu en alguna cosa quan esteu mirant-los.Quan jo era menuda,tenia pànic als castells i un dia,vegent el castell de les festes de setembre del Rebollet vaig començar a cridar com si estiguera boja. Encara em fa mal la palmada que em va fer mon pare a les anques. Aquell dia vaig perdre la por als castells.
Tinc por a moltes coses que no tenen solució amb palmades a les anques. La por no ens serveix per a quasi res. Per sort, la vida, els moments que vas vivint són oportunitats per anar perdent tot els temors.Per exemple, com ja he contat, la por als castells.
El sol s'està amagant ja i les cases tenen color daurat. És un moment realment preciós per agafar la càmera de fotos i buscar algun lloc tranquil. Potser ja venen en algun lloc la càmera que és capaç de representar gràficament el que en eixos moments se sent. La fotografia, és un art. Per la senzilla raó que el que en eixos moments tu perceps, vols representar, en aquest cas, gràficament o icònicament. El mateix passa amb la música, pintura, escultura, escriptura...La diferència és que la fotografia és un art que arriba a molta més gent que la resta d'arts.
Els castells de festes també són un art particular. Les persones el transformem en el nostre art, les palmeres, els coets representen el que durant uns dies han sigut vivències especials.

REBECA

2009-06-21T23:05:00.002+01:00

Hui comença el primer estiu sense la meua cosina Rebeca. He triat aquesta data per anar al cementeri a veure-la, a recordar-la.Per a Rebeca l'estiu era l'estació relacionada amb la llibertat, l'autonomia. Disposava de molt de temps per relacionar-se amb les veïnes del barri, anava a passejar i ens posava al dia de tot allò que passava pel poble. Era freqüent veure-la venir atrafegada cap a casa, amb alguna cosa a les mans, i amb ganes de contar alguna anècdota.
Mentre escric aquestes paraules, no em faig a la idea que Rebeca ens ha deixat.Quan perds algú que ha estat tan vinculat a tu, no fas més que preguntar-te el perquè.
Rebeca era com una germana meua. Era una cosina germana especial, ja sabeu que diuen que la família és fer-se i ella va estar al meu costat en moments molt delicats per a mi. Feia vida a ma casa.Els caps de setmana, moltíssimes vegades, es quedava a dormir amb mi, al llit que jo tenia a la meua habitació. Vam compartir molt bons moments. Rebeca era el meu àngel de la guarda i pense que el de tots els de casa.
Ara qualsevol cosa em recorda a ella: les fotos, una samarreta, els cd's, les motos, els puzzles...Tots tenim algun motiu per recordar-la dolçament, amb candor.
Fins a hui no he tingut forces per escriure.Ara ja fa 17 dies que ens ha deixat i han sigut més que suficients per enyorar-la més encara. Hem tingut la sort de tindre-la 32 anys, d'aprendre tantes coses amb ella...
Pense que quan mor algú, tots morim un poc però al mateix temps naix un esperit d'enyorança i una força per lluitar pel que ella hauria volgut fer i sobretot per mantindre la mateixa filosofia que ella ens va fer vore: la vida és molt més simple del que ens la plantegem.

Fins sempre, Rebeca.

Percepcions i expressions

2009-04-18T19:54:00.005+01:00

Tolon,tolon.....les campanades ja no són perceptibles.No sé per quin motiu toquen,tenint en compte que hui en un soterrament, tocaven a glòria...Ja res és el que sembla.
No he pogut evitar escriure al blog,ja són massa dies amb la idea pel cap. Sort que tinc aquest suport, si no hauria d'agafar algun bloc de notes, alguna llibreta per poder immortalitzar-ho. Són moltes les coses que em fan escriure, bones i dolentes. És potser el principi de l'expressió; la percepció. Qualsevol obra d'art naix d'una percepció, ja siga visual, sonora, tàctil o fins i tot emotiva.No ens oblidem que la realitat, de vegades, és com la percebem. Sempre m'he preguntat si el gust de la maduixa, o de la taronja, serà el mateix en les meues papil·les gustatives que en les d'una altra persona. O si els meus ulls veuen els colors de la mateixa forma que uns altres ulls.
Comence comunicant als que em lligen que he perdut la càmera de fotos, que he portat el cotxe al taller i m'he deixat bona part dels meus estalvis, que m'ha arribat la contribució del pis....i el més important que m'han donat trasllat a Vilallonga, a la meua benvolguda i apreciada comarca, als peus de la serra de la Safor. Ves per on que vaig nàixer el dia de la seua patrona, la mare de Déu de la Font, 17 d'agost.Si a més de totes aquestes coses que m'han passat en menys d'una setmana, vos dic que m'he llegit un llibre que m'ha deixat taquicàrdica... pensarieu que les meues vacances són dignes d'un programa de televisió o d'un llibre de còmic. No, val, no és llibre de misteri, és el que solem dir, una novel·la romàntica.
Ja feia temps que no llegia llibres així. L'últim que vaig llegir va ser Amor idiota i potser el que he llegit ara està al mateix nivell que l'obra de Baulenas. Són llibres relativament fàcils, senzills, d'una història aparentment típica i tòpica.Però són llibres que et fan desconnectar per complet (si vos agraden les històries romàntiques,clar). El cas és que llegint el llibre ( el causant que ara estiga escrivint al blog) m'han vingut tantes coses al cap. M'ha vingut al cap les bogeries que quan era jove vaig fer per "amor". I dic "amor" entre cometes,perquè ara no entenc el mateix per aquesta paraula. Em vaig enamorar perdudament, bojament, apassionadament per dos persones. La primera, òbviament no vaig a dir el nom, potser l'he oblidada perquè el temps, ja se sap, ho cura tot i injustament la segona va fer que l'oblidara. La segona persona la recorde tan tendrament....Recorde aquell enamorament d'una forma tan gratificant, tan dolça...Però creixes i la concepció de l'amor, amb el temps, va canviant.
L'amor, eixa paraula de cinc lletres, podria ser tranquil·lament les inicials d'Amistat, Misticisme, Onanisme, Rencor.... Ja ho sabeu, els qui heu estat enamorats sense èxit....haureu passat per tots aquestes fases,no?
I bé, deixe de posar-me caldosa, de posar-me pesada amb l'amor perquè al cap i a la fi no he escrit aquest blog per a parlar de l'amor ni dels meus enamoraments. Ja vaig escriure molt en el meu diari personal durant molts anys. Allà plasmava el meu odi, la meua impotència, els meus pensaments, desitjos...
Llegiu llibres que vos facen pensar, llegiu per poder desconnectar, llegiu perquè sí, però sobretot, llegiu per poder tornar a creure en l'amor.

ELS CAMINS DEL DIJOUS

2009-03-12T19:35:00.002Z

Torna a ser dijous.Estime aquest dia per la senzilla raó de saber que demà és divendres. Fins i tot me l'estime més que el diumenge. El dijous,enguany, és una dia amb característiques pròpies, amb una idiosincràcia peculiar pels fets que durant eixe dia,setmana rere setmana,em passen. Per a mi,la setmana comença dijous i és per aquest fet que sembla que perd el control del pas del temps. Quan menys me n'adone, torna a ser dijous. I això em passa perquè faig més activitats que mai, dedique el meu temps lliure a activitats diverses.
No deixa de ser per a mi un misteri que acumulem temps, història, passat a les nostres ments i als nostres cossos.Sense anar més lluny, i per als que encara són incrèduls i vegen com d'inútils són les xàrcies socials, hui un company de l'escola ha penjat aquesta foto. Amb un sol estímul visual em venen al cap milers de records relacionats amb aquells anys. Recorde aquella aula, aquell armari, la mestra...tantes coses...i com no, recorde els meus companys. No sé qui em va fer aquella foto però jo l'estava mirant i ara me n'adone que la foto no anava per a mi. O pot ser si...no ho sé. El mateix em passaria si m'aproparen un pot de pintura de dits, aquell olor em transportaria a aquelles aules. Els sentits ens evoquen altres temps i tornem a ser conscients del poc control que en tenim.
Són tantes coses les que aprens durant la vida que som incapaços, sovint, d'assumir aquest bagatge i quedar-nos en les bones vivències. Aprens que tens àngels de la guarda, aquelles persones que per la seua màgia natural t'han aportat grans moments, t'han fet valorar allò que durant molt de temps ha estat banal per a tu. Aprens que també tens molts, però que molts camins per descobrir i que si has estat caminant fins ara per calçades turbulentes, tindràs altres camins plens de flors, plens de gratitut. Però també aprens que els destins els pots anar buscant, que serà difícil que un camí aparega del més enllà, potser tenies uns matolls que no et permetien veure'l.

PASTORETS I PASTORETES

2009-01-05T16:42:00.003Z

En aquest moments sona la nadala amb la qual he posat títol a aquesta entrada.Visc prop de l'ajuntament i els carrers ja comencen a tindre ambient de vesprada de Reis.Quan jo era menuda,a aquestes hores ja no podíem més.Ma mare i ma tia ja havíen inventat de tot per aguantar-nos: la fira, jocs, a la platja, posar-li palla als camells, anar a per garrofes...Certament, si em passejara pels carrers, no faltarien balcons amb el cabàs,a Oliva encara hi ha tradició. És curiós com mai li vaig preguntar a ma mare com arribarien els cavalls allà dalt, si havíem posat el menjar amb la corriola i era lògicament innaccessible.
No sé què té aquest dia per ser tan entranyable. Serà que en l'aire es respira la il·lusió dels xiquets que no entenen de crisi? D'ací a unes hores, per baix de casa passarà la comitiva dels Reis d'Orient. Tinc la sort de poder veure el rei des de ma casa, i escoltar-lo.Hauria donat qualsevol cosa quan era menuda per poder vore la cara d'aquell qui tots deien Rei.M'agradava especialment Melcior, el primer, el que em produïa aquella mena de pànic nerviós. Una vegada em van acostar a besar-lo i crec que van dessistir de tant nerviosa com estava i dels crits que feia.
Continuen sonant cançonetes de Nadal. Ara estan fent proves amb el micro per tal que la veu del Rei arribe clara i amb goig a tots els ciutadans,grans i menuts. D'ací dos dies tornarem a la rutina.Jo, a la meua escola i els Reis reprendran el seu viatge fins l'any que ve.A hores d'ara deuen estar per Cullera, em deia ma mare, fent un càlcul estimatiu de l'hora que podrien arribar...I quina curiositat,que a casa sempre es quedava algú. Els majors ens deien que era per a rebre'ls, per a oferir-los misteleta i un poc de torró,que estaven cansats.I nosaltres,bajoques, ens ho creiem tot.Beneïda innocència!!

2009 OPTIMISTA

2008-12-29T22:56:00.002Z

Queden 48 hores de 2008 i entrarem a un nou any.O millor dit,l'encetarem,perquè això d'entrar més bé sembla una gosadia.L'encetarem com aquell qui inicia un nou projecte, comença una nova aventura.Deixarem arrere dates interessants, curiositats memorables i fets innoblidables.Cadascú s'encarregarà de classificar-ho.Uns condemnaran amb la ignorància allò que durant alguna època els ha perjudicat.Els altres qualificaran amb els millors adjectius les seues vivències irrepetibles.
El 2009 no impedirà que algú s'enamore, que continuem somriguent quan un xiquet ens fa una gràcia, que somiem el paradís, que recordem els amors platònics. Malgrat la crisi, el 2009 serà un any més, rutinari per a uns i tot un descobriment per a uns altres. La vida, tot plegat, és això, rutina, sorpresa, desencant, alegries, angoixes...I és per tot això, que espere que per a tu, el 2009 siga tot un conjunt de fets memorables, alegries i sobretot optimisme vers les dificultats.

Hort de Palau

2008-11-01T12:18:00.008Z

L'any 1983 s'aprovava la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, norma que havia de regular la introducció de la llengua en les escoles, garantir que els alumnes aprengueren l'idioma i foren competents a l'hora de parlar-lo i escriure'l. Un any més tard jo començaria la meua escolarització en el C.P Hort de Palau d'Oliva, al carrer de Santa Tereseta. Vaig aprendre durant vora 11 anys tot allò que ara sembla que a les escoles s'ha esvaït: el respecte al professorat, l'estima pel valencià i la consciència de valorar la llengua.

Ara la Conselleria d'Educació ja ha penjat el seu panell publicitari: «Ací el teu nou col·legi». En el cartell apareix el número d'unitats, les instal·lacions que disposarà el centre i com no, el cost de l'obra. L'Hort de Palau serà més cosmopolita, baixarà d'un carrer de santa a un carrer d'un escriptor d'Oliva: Francisco Brines. Fitarà amb un supermercat i amb les noves urbanitzacions del poble, però deixarà un barri ple de portes obertes, d'olor de fusta, de pendents breus però pronunciades. És molt probable que el pati d'ací a uns anys s'utilitze per a altres finalitats. L'ajuntament d'Oliva el destinarà a activitats culturals, esportives,qui sap què serà de la porxada famosa d'on ens guardàvem dels dies de pluja. El pati on tants dies hem jugat, hem rist i hem aprés...

Recorde l'Hort de Palau, la meua escola. L'escola que em va fer conéixer França, la que em va regalar les amistats que ara encara conserve i aprecie. I sense voler, cada dia, quan passe pels nous terrenys, enyore aquella època d'adolescent revolucionaria plena d'ignorància. Don Paco, don Vicent, don Carles, Mari Carme Girau, Rosa Mari Parra....són noms que sempre, i més ara qué sóc mestra, recorde. Noms als quals dec qui sóc i on em trobe. Persones que constantment tinc al cap. Ara el meu desig és que Palau porte als nous terrenys tot l'esperit que ens va acompanyar als que ara tenim quasi trenta anys d'hiverns saforencs.

Distància

2008-10-16T22:18:00.004+01:00

Hui per fi m'he decidit a escriure. Sé que alguns dels que em llegiu em digueu que escriga,que actualitze la web.Ho sent.No em vull prendre com una obligació i ho faig quan puc i sobretot quan m'abelleix.Tinc tantes coses per contar i tantes per compartir que no sé molt bé per on començar.
Fa uns mesos vaig escriure un post dedicat a la Fira de Fires i més en concret a unes persones que romanen al parc de prop de casa,bevent i intentat superar algun dels problemes que segurament els hauran causat aquest estat d'ebrietat continua.Doncs a aquesta singular colla,fa poc s'ha afegit una dona,una xica que em sembla que els ha portat un raig de frescor, i els ha fet mantindre el somriure gairebé a tota hora. Moltes vegades estic temptada a seure prop d'ells i escoltar les seues converses.Segurament no parlen de crisi,bàsicament perquè la gran majoria dorm a la fresca i passa dies sencers pel carrer,en racons i intentant suportar condicions climatològiques adverses. Així i tot, malgrat la crisi que diuen que ens afecta, ells semblen estar aliens a tot i no m'equivocaria si diguera que els seus problemes són molt més tristos i difícils que qualsevol dels que tenim nosaltres.Ells han triat oblidar-los així.

Fa uns dies parlava amb un amic que està a Berlín. Una de les coses que hem d'agrair a Internet,és la facilitat per estar en contacte amb algú que viu a milers de quilòmetres.Internet trenca les distàncies,millor dit,les retalla, fins i tot fa que estigam més units. I gràcies a això, a aquest fet, creixem com a persones, valorem el que tenim lluny i prop al mateix temps. La vessant "social" i comunicativa d'Internet, em fascina,tot i que també m'agrada la vessant informativa. Les xàrcies socials estan de moda. Sense anar més lluny, el Facebook, una mena de tauler d'anuncis,fòrum,xat....digueu-li com vulgueu, et permet trobar a gent amb la qual havies perdut el contacte.Això és,per a mi,realment interessant. Aquesta nova ferramenta té una aplicació també curiosa.Aquella que diu que les persones podem estar unides fins i tot per sis camins, per lligams entre altres persones. Així, una de les aplicacions et permet saber a través de qui hauries conegut a algú. Molts pensem que és una banalitat, una ximpleria però no deixa de ser un reflex que el món és molt menut, que estem més prop del que pensem.Veritat?

Desig de desitjar

2008-09-16T22:21:00.002+01:00

De sobte veus que tens a la bústia un correu.Te n'adones que és una presentació de diapositives i tens l'esperança que siga,almenys,interessant. Obris el document i comences a llegir.En eixe precís moment,et venen a la ment les persones a les quals estàs desitjant cadascun dels paràgrafs del poema. Sobretot desitges desitjar el millor per als que t'envolten, per aquells que en algun moment de la teua vida, el temps, les vivències i els aprenentatges han deixat petjades difícils d'esborrar. I tornes a rellegir el poema i recordes a més gent, a alguns més que altres...i recordes, i vols reviure....tic,tac,tic,tac.Endinsar-se pel pensament és,sovint, un exercici,un viatge per les vies d'un destí escrit.

TE DESEO

Te deseo primero que ames,

y que amando, también seas amado.

Y que, de no ser asi, seas breve en olvidar

y que después de olvidar, no guardes rencores.

Deseo, pues, que no sea así, pero que si es,

sepas ser sin desesperar.

Te deseo también que tengas amigos,

y que, incluso malos e inconsecuentes

sean valientes y fieles, y que por lo menos

haya uno en quien confiar sin dudar.

Y porque la vida es así,

te deseo también que tengas enemigos.

Ni muchos ni pocos, en la medida exacta,

para que, algunas veces, te cuestiones

tus propias certezas. Y que entre ellos,

haya por lo menos uno que sea justo,

para que no te sientas demasiado seguro.

Te deseo además que seas útil,

más no insustituible.

Y que en los momentos malos,

cuando no quede más nada,

esa utilidad sea suficiente

para mantenerte en pie.

Igualmente, te deseo que seas tolerante,

no con los que se equivocan poco,

porque eso es fácil, sino con los que

se equivocan mucho e irremediablemente

y que haciendo buen uso de esa tolerancia,

sirvas de ejemplo a otros.

Te deseo que siendo joven

no madures demasiado de prisa,

y que ya maduro, no insistas en rejuvenecer,

y que siendo viejo no te dediques al desespero.

Porque cada edad tiene su placer y su dolor

y es necesario dejar

que fluyan entre nosostros.

Te deseo de paso que seas triste.

No todo el año sino apenas un dia.

Pero que en ese dia descubras

que la risa diaria es buena,

que la risa habitual es sosa y

la risa constante es malsana.

Te deseo que descubras,

con urgencia máxima,

por encima y a pesar de todo,

que existen, y que te rodean,

seres oprimidos,

tratados con injusticia y personas infelices.

Te deseo que acaricies un perro

alimentes a un pájaro

y oigas a un jilguero erguir triunfante su canto matinal,

porque de esa manera,

sentirás bien por nada.

Deseo también que plantes una semilla,

por mas minúscula que sea,

y la acompañes en su crecimiento,

para que descubras de cuántas vidas

está hecho un árbol.

Te deseo además, que tengas dinero,

porque es necesario ser práctico,

y que por lo menos una vez por año

pongas algo de ese dinero frente a ti y digas

"Esto es mío"

sólo para que quede claro

quien es el dueño de quien.

Te deseo también

que ninguno de tus afectos muera,

pero que si muere alguno,

puedas llorar sin lamentarte y sufrir

sin sentirte culpable

Te deseo por fín que

sien do hombre, tengas una buena mujer

y que siendo mujer, tengas un buen hombre,

mañana y al dia siguiente,

y que cuando estén exhaustos y sonrientes,

hablen sobre amor para recomenzar.

Si todas estas cosas llegran a pasar

no tengo más nada que desearte.

Aniversari

2008-08-17T21:53:00.003+01:00

Hui faig 28 anys i encara no sóc del tot conscient. Cada aniversari és una oportunitat per reflexionar sobre el pas del temps, de les vivències, de tot allò que has aprés, de pensar en qui estimes i en qui t'envolta. Cumplir anys no deixa de ser un exercici d'enriquiment personal. No tinc molts records dels meus aniversaris, sols alguns d'ells han passat al meu arxiu intern,en algun indret del cervell. Són moments que en algunes ocasions busques, moments que en el seu dia et van aportar benestar,felicitat.Recorde especialment certs 17 d'agost:El primer, a la terrassa de casa mon pare va gravar una cançó i van cantar l'aniversari feliç (una cançó que, tot i ser ridícula musicalment parlant, t'arranca sempre algun lleuger somriure).El segon, quan en un intent d'animar-me perquè no havíem pogut anar a les festes de Forna,els meus cosins i un gran amic, van vindre a buscar-me pel balcó de casa amb un pastís d'aniversari.Sonava aleshores un acordió de joguet i algun que altre instrument rudimentari que en aquell moment buscarien entre les andròmines que solien haver per casa dels meus pares.I per últim, tinc també records subtils de pastissos, de regals (el rellotge que els meus pares em van regalar quan vaig fer els 18 anys, el coixí de Dario, el pijama de Quica, el ventilador que em va portar mon pare quan estàvem d'acampada a Alcalalí...i un grapat de coses que em reserve).
Els aniversaris cadascú els celebra com vol, com pot. És bonic celebrar que passa el temps i el cos ens demana recordar i reviure altres èpoques. I dia que passa,ja no torna. Per a tots els que m'heu felicitat, per als que no sabieu que hui feia anys, moltes gràcies. És molt divertit rebre tants missatges, trucades, correus electrònics, besades...que tenen un mateix objectiu.

Bruixes i alcohol

2008-07-27T21:33:00.006+01:00

Després d'una pausa plena de cadències, sorpreses i molta faena m'he decidit a tornar a escriure. És curiós com els millors temes, les millors idees i els possibles post et venen al cap precisament quan no pots escriure: al cotxe, al supermercat, a una cafeteria, a la dutxa...Més d'una vegada m'han entrat ganes de parar en un marge per a anotar de què vull escriure, com qui escolta el títol d'una cançó a la ràdio i la vol anotar en el moment.Resumint, qualsevol lloc pot ser un indret que et pot inspirar escriure.
A final de juny a Oliva van fer la Fira de Fires. Diguen el que diguen, va ser un èxit, en part, gràcies a la regidora que tenim que li ha posat molt d'esforç. Una de les activitats que hi havia ofertades i programades era la Fira Essotèrica. En principi, no li vaig donar més importància, simplement em semblava curiós que en aquesta època de crisi econòmica hi haguera cabuda també per a aquest tipus d'activitat. Però la cosa no acabava ahí, allò que em va fer que em plantejara escriure ací, va ser el lloc on la van ubicar. A Oliva, a un dels trams del passeig, entre pebrella i altres herbetes i arbustos, s'han acomodat una colla de personatges peculiars. Ja hi ha qui els ha batejats: la "Pandilla del tetra bick", "El casón histórico" i altres noms no menys originals. És sorprenent com les persones tenim la capacitat d'observar la realitat,unes vegades incòmoda i altres sorprenentment agradable. Per a mi és una màgia que la gent puga tindre una opinió d'allò que l'envolta,que siga crítica i que es preocupe per allò que passa al seu poble. En definitiva em semblava molt poètic que aquella colla de personatges amb els estòmacs plens de vi barat i cervessa, poguera compartir durant dos dies els desitjos de la gent de saber el seu futur i prediccions de les bruixes llogades. Em preguntava si aquella gent tindria també el desig de saber si la resta de les seues vides l'alcohol anava a acompanyar-los o pel contrari assaboririen la sort i el destí els preparava una sorpresa. Després de tot i misteriosament, aquells dos dies de Fira Esotèrica, els individus singulars van desaparéixer.

Desgavell

2008-04-06T10:49:00.003+01:00

Desgavell anit va triomfar a Oliva,al carrer Sant Vicent,on fa uns anys es feien els bous al carrer. Aquest grup de joves va conseguir que fins i tot els veïns d'un dels carrers amb més encant d'Oliva ballaren a ritme d'ska.
Qualsevol diccionari coincideix a dir que desgavell és sinònim de desordre complet.De fet,a la pàgina web del grup,es publiciten diguent que són un "conjunt de pertorbats, o millor, de pertorbadors que utilitzen la seua música per a intranquil·litzar la consciència de la gent".
Personalment anit vaig gaudir de vore com joves,adolescents,amb un hieratisme digne d'una escultura clàssica, movien el seu cos en començar a sonar la música de Desgavell.Molts dels que allí ballaven,feien salts, són fans incondicionals del grup: coneixen les lletres de les cançons, animen amb mirades de complicitat, amb gestos d'admiració. I també era curiós veure com els familiars dels músics repartits per tot el carrer intentaven assimilar l'èxit dels adolescents.I el millor de tot, música en valencià, de qualitat, amb missatges que possiblement alguns joves es limitaran a repetir,a tararejar. Són frases reinvidicatives,que parlen de la recuperació del territori, de la història, del passat.
I si desgavell significa desordre complet, la seua música, les seues lletres i sobretot la seua actitud, no fan més que aclarir a la societat, a ritme d'ska, la necessitat de tenir una consciència digna i de valorar allò que es té.
Gràcies als festers del carrer Sant Vicent,anit vam assistir, una vegada més, a un bon concert de rock local, on s'aposta per les creacions locals, on es dóna una important a tots aquells grups que amb il·lusió i dedicació, volen expressar el seu inconformisme.

Del divendres

2008-03-22T22:13:00.003Z

22 de març de 2008.Escolte ara a Fito y los Fitipaldis i em venen al cap moltes coses per a escriure. És curiós com hi ha músiques que tenen el poder d'evocar moments, de fer que pensem, de provocar simplement plaer.

Ja fa dies que tinc coses pel cap i no veig mai moment per escriure-ho.Tenir un blog em permet acabar de reflexionar sobre aspectes que en algun moment han quedat roders pel meu cap.La tecnologia ens dóna facilitats que abans no teníem.Estic segura que més d'una persona tenia una mena de diari, que llegit després de molt de temps, pot resultar fins i tot ridícul.Eren diaris,llibretes,quaderns on volíem deixar escrit la nostra inconformitat amb un tema en concret. Per a molts, els diaris van ser la primera oportunitat per fer literatura, però que quedava presonera entre aquelles fulles que sols l'escriptor podia llegir. Ara, en canvi, amb l'invent dels blocs, tot resulta més atractiu,tot adquireix un poc més de significat.
Enguany les casualitats de la vida han fet que la Setmana Santa i les Falles coincidesquen. Diuen que fins d'ací uns cinquanta anys no tornarà a ocòrrer. Si no passa res, ho tornaré a veure. Dels actes que més m'agraden són la Nit de la Cremà en les falles i la processó de Divendres Sant de la Setmana Santa. De la cremà, pense que és un dels moments més bonics i emocionants de la festa de falles, tot i que les falleres i els festers ploren el seu comiat. El foc és un element necessari per a la festa i en concret molt present en les manifestacions valencianes. Per a mi és preciosa la foguera imponent i perfecta que es crema davant d'ulls que recorden bons moments, cançons, balls, cubates...És possiblement l'únic acte que m'agrada veure en la festa de les falles.
Pel que fa a la Setmana Santa, el Divendres Sant és per a moltes persones la culminació de tot un any de promeses, creences, tradicions i costums.És un dia en el que si poguera immortalitzar algunes escenes que veig, ho faria. Les mirades, les llàgrimes, les petjades dels que en eixos moments rememoren moments de la seua vida, penediments o fins i tot alegries.És un dia emotiu, la gent s'emociona. Jo sense anar més lluny també.És com si d'uns anys cap ací se m'haguera activat el llacrimal. Vull pensar que el bagatge d'emocions que els meus 27 anys han acumulat són, en part, els causants d'aquestes gotes que solen morir en l'instant què naixen. Solen ser llàgrimes amb un trajecte breu, que banyen els ulls i se'n van instantàniament. Alguns ploraran per fe, altres de dolor, alguns d'impotència...i totes elles seran les llàgrimes d'un divendres en el qual s'escolta l'exactitud dels tambors i el silenci de les processons. Un divendres que any rere any em desperta sentiments diversos.

Any 2008

2008-01-02T20:07:00.000Z

Fa ja unes hores que hem canviat la data del calendari.Un any més acaba de nàixer. Si ens poguérem endinsar en el cervell i en els pensaments de les persones ens podríem trobar de tot. Els científics es proposen lluitar contra el canvi climàtic,els economistes continuaran fent prediccions de l'Euribor i un llarga llista de rutines que romandran en la humanitat.Sempre he dit que la rutina m'agrada, fins a un limit.El fet de tenir les coses planificades em dóna molta seguretat.Tanmateix no em fa feliç la idea de canviar d'any,de segle, de mes...i vore que els problemes continuen girant envers el mateix eix.

Desitjos i propòsits

Maria de la Pau Janer

No podem fer realitat tots els nostres desitjos. No som fades bones ni tenim poders màgics transformadors de la realitat. Ningú no fabrica varetes meravelloses prou eficaces perquè siguin res més que l'ornament d'una disfressa de Carnaval. Així doncs, és més que probable que Carla Bruni no ens vengui a cantar a cau d'orella, que mai no coneguem els secrets d'una bona novel·la, o que siguem negats a l'hora de cantar amb gràcia, ballar amb bon ritme, o fer aquelles receptes de cuina que les nostres àvies elaboraven amb temps i naturalitat. Tanmateix, sí que som capaços de complir els nostres propòsits. No em referesc només a la llista sempre frustrant, sempre inesgotable, d'allò que tots pensam que hauríem de rectificar de la nostra vida.

Tothom té propòsits ocults, íntims. Tots voldríem canviar coses de la nostra vida, situacions i actituds. Aconseguir-ho no és senzill, perquè hi ha hàbits que ens encadenen i ens obliguen. Hi ha aspectes de nosaltres que no ens agraden. Si ens miram molt endins -o potser no tant- ens serà fàcil descobrir-los. Intentar canviar aquelles històries transformables, que no depenen de res més que del nostre esforç, és possible. Són objectius que només ens plantejam molt de tant en tant, que ens fa por o mandra haver d'acarar, que signifiquen plantejaments nous dels que vivim. A vegades, potser només volen dir aturar-se a pensar. Pensar massa no és gaire bo, però no pensar gaire és terrible.

Quan encetam l'any, tenim el costum de repassar allò que deixam enrere i d'observar amb esperança el que encara no hem escrit. Deu ser una característica pròpia dels essers humans, que necessitam fites i punts de referència. També ens calen objectius, horitzons que puguin deixar de ser-ho per convertir-se en realitats, si ens ho proposam.

La carta als Reis

2007-12-15T08:28:00.000Z

Si hi ha una creació literària que tots hem fet ja des de ben menuts, és la Carta als Reis.Alguns de nosaltres feiem un exercisi de reflexió i contàvem a aquells personatges tot allò que havíem o no havìem fet.Molts ens sentíem culpables d'aquests fets. Sempre em preguntava si calia entrar en detalls, ja que aquelles personalitats no tindríem temps i em semblava molt injust que pogueren disminuir els regals per culpa d'errors típics de la infantesa. Ara de major, si haguera d'escriure una carta...més bé els demanaria solucions a conflictes, les coses materials ens lleven espai a les reduïdes dimensions que tenim als nostres habitatges. Tanmateix tenim el cap encara de racons per omplir, camins per acabar, processos incomplets...

Quan l'escriguis, recorda un instant

Maria de la Pau Janer

Quan escriguis la teva carta als Reis d'Orient, recorda un instant tots aquells que oblidares. La vida transcorre de pressa i sempre deixam la carta per al darrer dia. Fer un exercici de memòria és grat. Hi ha tanta gent que va passar pel nostre món i hi deixà una petjada subtil. Persones que desaparegueren fa temps del mapa. Vas oblidar-los, però encara són en algun racó dintre teu. No hi penses sovint, encara pots esforçar-te a rescatar-los de la desmemòria.

Recordaràs potser aquella amiga de la infantesa, amb qui llegies poemes quan els capvespres semblaven eterns. La veïna que et cantava cançons en castellà, però no en sabia gaire i les lletres eren una barreja estranya que et fa gràcia evocar. La professora que et va fer descobrir un llibre que t'ha acompanyat sempre, tot i que mai no vas saber-li agrair. Els amics de l'adolescència, amb qui vas beure les primeres copes en nits de disbauxa, quan escrivíeu un poema al taulell d'un bar i us sentíeu quasi immortals. Als disset anys la vida és eterna. El primer ball a la plaça d'aquell al·lot que tenia ulls de moix, i a qui estimares adolescentment i intensa. Els amics que només ho foren un temps, perquè la mateixa vida va fer-los lluny, i ara només en tens notícia de tant en tant. Els amors que duraren poc temps, perquè hi ha amors nòmades, viatgers. Aquella tia gran, que morí atropellada per una bicicleta, i que et feia uns pastissos que encara recordes. La venedora del quiosc on anaves a cercar un còmic cada divendres. El somriure d'una nina que era rossa i blanca, i que va morir fa temps, en un viatge d'estudis. Es deia Alba.

La llista podria ser molt llarga. Cadascú té la seva, personal, intransferible, com una targeta d'identitat. Quan escriguis la carta als Reis Mags, que és una carta de desitjos, pensa en totes aquelles persones que, alguna vegada, van fer realitat un desig teu. Gran o petit. Senzill o quasi impossible. Pensa-hi sense recança.

NACIONAL 332: Les vicissituds de la vida

2007-11-19T20:10:00.003Z

Les vicissituds de la vida d'algunes tempacions anònimes
Cada dia,sobre les 17:00 de la vesprada més o menys travesse la carretera N332 en direcció Oliva.Així com jo ja tinc la meua rutina feta,hi ha altres persones que comparteixen trajecte amb mi. Les trobem a una o altra banda de la carretera.Temptacions anònimes i en alguns casos amb noms sensuals.Els qui passem per allí ja coneixem el lloc on estan.Algun dia passarem i romandran,altres dies sols hi haurà restes de la seua estada: la cadira, la botella d'aigua amb la qual apaguen la sed que l'asfalt, l'espera i l'ansietat d'una nova vida els provoca. Tots tenim unes aspiracions en la vida.La seua màxima aspiració és no estar esperant un client que les mira com un objecte.Tal vegada esperen allò que no tenen i no han tingut oportunitat de conéixer: l'amor,la seguretat,diners...
Hi ha de totes les edats i nacionalitats.D'un any cap ací s'han renovat i algunes són noves en la zona.Cada vegada que passe per davant d'elles em pregunte que deuen estar pensant i tinc una barreja de ràbia,impotència i pena. Algunes d'elles estan allí per engany i per alguna màfia.No entenc massa bé totes aquestes històries clandestines,sols sé que fer una cosa que, possiblement, no t'agrada per obligació és una de les grans condemnes que pot patir una persona.
Si algun dia passeu per la Nacional 332 les podreu vore,esperant,caminant per l'asfalt calent,entre canyes...I ben certa estic que la presència d'aquestes temptacions no vos serà indiferent. Temptacions d'ulls insatisfets i infeliços, temptacions de gent pobra d'esperit i sobretot, anhel dels qui no saben valorar certes coses de la vida.

Com ser adult i no morir en l'intent

2007-10-14T18:58:00.000+01:00

L'emancipació vista desde lluny és un autèntic luxe.Allò de fer de la teua vida el que vols,no té preu.Poder menjar a l'hora que t'abellisca,ordenar o no l'habitació i decidir-ho absolutament tot és,per a molts,un somni.Però de vegades el somni es transforma en malson.És aleshores quan la perspectiva canvia.Hi ha dies que tot ho veus fet,que tot és fàcil i penses que els problemes no són més que paranoies fàcils de solucionar.En canvi hi ha dies que els conflictes semblen no tindre solució i ha sigut tot una espècie de maledicció que t'ha tocat patir.Aquesta barreja de desnivells emocionals en certa manera ens afecta i al mateix temps ens fa forts.Llances la vista enrere i et veus amb la vida fàcil,els amics,els somriures....i de sobte tornes a la realitat,i donaries el que fóra per congelar el temps i canviar les circumstàncies.Per als que heu sentit alguna vegada tot açò,molt d'ànim,tenim el que molts i moltes encara somien: la llibertat.I la llibertat té un preu,sabeu quin és?

2007-09-09T10:32:00.000+01:00

ESPEJOS
Manuel Vicent
9-9-2007 (El Pais)

El río en el que nadie se baña dos veces, según Heráclito, está formado por todos los espejos en los que uno se ha mirado a lo largo de la vida. La conciencia se inicia en el instante en que el niño se reconoce a sí mismo por primera vez en el espejo familiar del cuarto de baño. Llega un momento en que ante su propia imagen el niño piensa que ese que aparece allí dentro es él y no otro, esos son sus ojos, su nariz, su boca, su diente partido. Frente a ese espejo se establecen a continuación unos ritos inolvidables: su madre le lava la cara y le peina, unas veces a gritos, otras con lisonjas y allí se reflejan las primeras lágrimas, las primeras risas. En el azogue del espejo familiar la imagen del niño quedará guardada para siempre en brazos de Narciso. La edad consiste en ir dejando atrás aquel primer espejo. Un día el chico se afeitará la pelusilla del bigote y la niña se pintará por primera vez los labios con carmín, pero puede que sea ya en otro cuarto de baño. Si hubieran sido fieles al primer espejo no se habrían dado cuenta de que tenían ya quince años. El río de Heráclito discurre sobre nuestra piel, nos atraviesa por dentro y uno sólo comienza a envejecer cuando abandona aquel espejo que era un amante verdadero. Cada vez que vuelvas a mirarte en él después de una larga ausencia entenderás que el tiempo sólo es un cambio de apariencia. Se trata de una experiencia muy común. Al llegar el mes de agosto te vas de vacaciones a la casa de la playa, entras en el cuarto de baño, abres la ventana y te miras en el espejo donde había quedado congelado tu rostro desde el verano pasado. No estaban allí todavía algunas arrugas ni las ojeras que has cosechado a lo largo del año. Se hace evidente que has engordado. La expresión de los ojos tampoco es la misma. Pese a todo, durante el verano irás asimilando esta nueva imagen hasta aceptarla e incluso asimilarla con agrado, pero al volver a la ciudad, cuando apenas ha pasado un mes, en el cuarto de baño de casa te esperará la imagen que dejaste allí antes de salir de viaje. También algo habrá cambiado esta vez. El bronceado alegrará la palidez con que te recordabas, pero sin duda en la nueva imagen se reflejara una nueva erosión, el rastro de una aventura, la señal de una caída. Uno va envejeciendo en los sucesivos espejos como si se reflejara en río de azogue que nos atraviesa. Pese a todo existe un primer espejo que guarda tu imagen de niño ante el que tu madre te fregaba la cara con un estropajo. Ése es el que te amará siempre y te será fiel hasta la muerte.

Escolteu i penseu

2007-08-03T10:59:00.000+01:00

Hem escoltat ximpleries i ens han afectat.Hem escoltat veritats que no hem volgut creure. I després de tot això hem arribat a la conclusió que el temps i les ganes de viure són les que jutgen la veracitat i importància del que escoltem.Ací teniu un article.Reflexioneu a veure si esteu d'acord i a partir d'ara entreneu l'audició per fer-la cada vegada més selectiva i no deixeu que les bajanades emboiren la vostra visió de les coses.

Sabem escoltar

Maria de la Pau Janer

No només escoltam amb les orelles. El sistema auditiu no acaba aquí, sinó que integra una part del nostre cervell. No totes les persones tenen la mateixa capacitat per processar el que escolten. És evident que sempre hi ha els despistats, aquells que, quan els parles, pensen automàticament en altres històries. Són gent capaç de fer abstracció del que els envolta i volar lluny, més enllà dels límits de la realitat immediata. He conegut algunes persones així. De sobte, retornen al món. És com si venguessin de fer un llarg viatge. Et miren amb una barreja d'estupefacció i sorpresa, com si es preguntassin què hi fas, dient paraules inconnexes i frases que se'ls escapen. No són sords, ni tenen cap problema auditiu. Són pensaments voladors.

Hi ha gent que només pot concentrar-se a escoltar una sola cosa. Si mira la televisió, per exemple, no t'hi acostis a explicar-los cap aventura. Si ho fas, apaga abans l'aparell. Hi ha altres persones que poden fet totes dues coses a l'hora. Tots hem vist imatges de telefonistes que atenen, simultàniament, dues converses telefòniques. No tothom pot fer-ho. L'Institut Nacional de Sordesa i altres trastorns comunicatius, ha participat en un estudi que demostra que no totes les persones tenen la mateixa capacitat de processar el que escolten. La conclusió de la investigació, realitzada a partir de dues-centes parelles de bessons, demostra que aquesta capacitat té una rotunda influència genètica. És a dir, els gens ens permeten saber escoltar diferents discursos a la vegada. O ser incapaços de fer-ho.

El cervell interpreta els sons que escoltam. Ens diu en quins hem de posar la nostra atenció. Ens recorda també que hi ha sorolls que no val la pena de considerar. Poden ser només enrenous de fons. Estaria bé que ens indicàs també quina conversa serà interessant i quina té tot l'aspecte de convertir-se en xerrameca inútil. Per a dissort nostra, la majoria no tenim aquest poder. Ens ajudaria a no perdre el temps.

Ambatà d'agost

2007-08-02T23:13:00.001+01:00

Definitivament jo hauria d'haver nascut en un país on no fera tantíssima calor. Hui he acabat de pintar el barandat de l'habitació on posarem l'ordinador. Em pensava que seria fàcil però me n'he adonat que no és tan senzill com pensava.Sols dir-vos que he hagut de pintar pintura blanca per tapar els defectes.No volia un barandat verd?doncs ja està,a pagar-ne les conseqüències.
Omplir el pis és tot una aventura.Ja fa uns dies que tinc els mobles i ara em venen atacs de ser ordenada.Supose que aquest hivern tindré el cap en altres coses i l'ordre no serà el que es respire. M'he estat documentant amb la filosofia del Feng Shui.Òbviament no vaig a fer cas de tot el que diu perquè pense que hi ha detalls dels quals puc prescindir i pense que la meua vida no depen del lloc on ubique el llit o els espills. Ves per on que volia comprar-me els mobles de color cendra i he acabat comprant-los de color blanc. Estic últimament obsessionada amb el verd...Pense que és un color que em dóna vitalitat.No,això no ho diu el Feng Shui,ja ho sé. Possiblement siga perquè ara el verd està de moda. Fa uns anys m'entusiasmava el roig,tenia molta roba de color roig...
Sóc una persona de temporada.M'explique. Estic una temporada llarga o breu (depenent de les vegades) apassionada per alguna cosa i després,és com si no existira.Per posar-vos un exemple, els iogurts. Hi ha vegades que vaig a comprar i és com si no estigueren.Altres vegades,per contra,els mire i remire tots. Podria dir-vos altres exemples però no penseu tampoc que tinc psicosi!!

Necessite unes vacances de les vacances.No pare queta,el pis em porta molta faena, he de fer tota la vida social que no he pogut fer en tot el curs perquè estava a Dénia.Enguany,és el primer estiu que estic fora de casa,lluny de la platja (a 2km a penes,però per a mi,això ja és lluny)i comence a tenir malencolia de l'ambatà de després de dinar i les vetllades a la terrassa de casa. Ací al pis m'he de fer la idea que la nova vida ja ha començat i m'he de conformar amb alguna que altra ràfega de brisa que arriba pel carrer Sant Carles.

Nit del Putxero.Mamen fa de cap d'esquadra

2007-07-20T13:45:00.000+01:00

Ací va un altre video.A Mamen ja sabeu que se li dona molt bé fer de cap d'esquadra.Mireu i opineu!

MOROS I CRISTIANS

2007-07-20T13:21:00.000+01:00

NIT DEL PUTXERO JULIOL 2007

2007-07-01T20:38:00.000+01:00

ALS MEUS PARES: JOSEP I MARIA JESUS

Quedar-se a casa

Maria de la Pau Janer

Ens hem acostumat a la idea que molts fills se'n van tard de la casa dels pares. No hi ha grans desitjos d'independitzar-se, o les possibilitats són tan escasses que l'opció ja ni es planteja. Els joves acaben més tard els estudis, tenen dificultats per trobar feina, els preus dels pisos són alts. Molts es troben bé a casa. Si s'instal·len en la rutina d'una comoditat coneguda, en la qual tot es fa senzill perquè no existeix la preocupació de la logística diària, poden deixar que el temps passi tranquil·lament. Als països nòrdics, no fa gaire, els joves deixaven la llar familiar quan arribaven a la majoria d'edat. A casa nostra, això és impensable. Als trenta i escaig és del tot natural que la gent continuï amb els pares.

Fins aquí cap novetat. La sorpresa és que, segons un informe portat a terme per l'Imserso, hi ha fills que no se'n van mai de casa. Diuen les estadístiques que gairebé set milions i mig d'habitants de l'Estat espanyol, que tenen més de seixanta-cinc anys, comparteixen la casa amb algun descendent directe. No són els avis qui van a viure a casa dels fills, a partir d'una determinada edat. Resulta que els fills no marxen de la casa dels pares.

Entre les mateixes parets on t'has fet gran i on la mare t'explicava un conte cada nit, abans d'adormir-te, tu t'has convertit en un adult. Un adult que conviu amb aquella mare, que ja no és la dona forta que t'explicava històries, sinó, potser, una persona gran que comença a necessitar el teu ajut. Tal vegada té demència senil i et pregunta les mateixes coses mil vegades, així com, abans, tu li demanaves que t'explicàs el mateix conte un cop i un altre. La mare ha estat mare i àvia fins que ha pogut. Ha tingut cura de tu i dels teus fills, que també viuen davall el seu sostre. Ara és una criatura balbucejant, que necessita els altres. Com que no vas anar-te'n mai, has estat espectador de la seva decrepitud quotidiana. Només et queda fer-li companyia. Retornar-li una mica de totes aquelles coses bones que t'ha donat.

Somriure de mentida (Maria de la Pau Janer)

2007-06-23T20:28:00.000+01:00

Hi ha somriures que sorgeixen naturals, espontanis, sincers. Són el reflex d'un instant d'alegria, d'una sensació càlida, d'una situació feliç. Hi ha somriures de circumstàncies. A vegades, tots hem somrigut perquè no ens quedava més remei que fer-ho, encara que fos a contracor, amb un gest que era una imitació del somriure real.
Hem hagut de somriure per educació, hem esbossat un somriure de circumstàncies o de compromís. Aquells somriures que són un rictus de l'absurd davant l'absurditat del viure. Somriures que sabem ganyotes, però que ningú no sap reconèixer com a falsos. Ens vestim amb un somriure de mentida i sortim al carrer.

Tots tenim dret a refugiar-nos en l'ombra d'un somriure que no és de veritat, però que ens serveix de refugi davant els altres, que amaga les emocions que no volem compartir. M'expliquen que la BBC ha inventat un sistema detector dels somriures falsos. Una forma de mesurar l'habilitat que tenim les persones per ser sincers o falsos a través d'un somriure. Algú diria que els somriure falsos poden ser molt semblants als reals, gairebé idèntics. Tot depèn de la capacitat que té cadascú d'emmascarar els sentiments. És una qüestió d'actuar millor o pitjor. Al final, tot respon a una ordre del cervell. És així de senzill, encara que ens costi entendre-ho. Resulta que els somriures fingits es creen a la part conscient del cervell i hi intervé un múscul que està situat a la galta. Per contra, els somriures sincers són automàtics. Provenen de la part inconscient del cervell. Es contreuen els músculs de la boca i dels ulls, quan somriem de veres.

Ens despullaran el somriure. Les anàlisis d'un fet tan insignificant i tan important en les nostres vides suposa dibuixar-ne excessivament els límits. Els somriures certs són un moment en què la vida sorgeix lluminosa. Els somriures fingits poden ser una forma d'escapar dels altres. No tenim l'obligació de ser transparents.

Deute

2007-06-17T19:51:00.000+01:00

Des del dia 27 de maig que vull escriure al blog i no puc.Unes vegades per esgotament,altres per inapetència i altres per manca de contingut. Amb menys d'un més m'han passat moltíssimes coses i em resulta francament complicat començar.Totes són tan importants i tan banals,al mateix temps.
Aitana per fi està entre nosaltres.Hui ha vingut a casa, i els meus pares estaven emocionats,feliços i contents.Mon pare li ha tocat el piano quan ha entrat,per si de cas ho escoltava.Mon pare i ma mare saben bé que no escolta encara i no reacciona a sons,encara té tres setmanes...però supose quan et fan iaio o iaia,penses que tot va de meravella i tot és preciós.Jo,encara tinc poreta d'agafar-la.És tan menudeta que em fa coratge i molt de respecte tenir-la en braços.
El que se'm més estrany és la meua germana,que ja és mare.És com si el vincle amb ella s'haguera allunyat un poc.Quan es va casar,ja ho vaig notar,però ara que és mare...buf,se'm va fins i tot estrany veure-la com a germana.No és fàcil d'explicar perquè de fet ara tinc més confiança en ella.Els vincles i els rols,amb el temps van també canviant.Unes vegades per a bé i altres per a mal.En aquest cas,a mi m'està beneficiant i espere que a ella,també.
Precisament el dia següent al naixement d'Aitana,vaig firmar l'escriptura del pis que m'he comprat.Ara si que sóc propietària....
Hui hem anat a pujar coses,a posar llums...estem esgotats.Tenim tantes ganes d'anar a viure que hem improvisat una taula,un llit.Dijous,si tot va bé,tindré la nevera i llavadora i aleshores ja podrem anar a viure.Quantes ganes tenim!
Més coses.M'han donat la plaça a Xàbia.Allí em puc jubilar,si vull.M'han donat primària...ara que ja començava a agafar la marxa en la música.En fi,em vindrà bé canviar d'aires i també tenir un grup fixe i fer un any de "marota".
No puc més,ja continuaré un altre moment.Perdoneu,hui no m'he lluit però vaig escrivint al tall,a mesura que van venint-me al cap les coses.Un altre dia ja estaré més inspirada.

Nervis i més nervis

2007-05-21T19:44:00.000+01:00

A hores d'ara seguisc nerviosa.Les meues parpalles continuen palpitant,cada cinc minuts.De vegades baixa al braç.Els motius?se m'han acumulat moltes coses en poc de temps.Sovint,la vida és així de pesada.O no et passa res,o et passa tot en poc de temps.No és la primera vegada que em passa això i és que ja deien els avis que: benvingut el mal si vens sol.No són desgràcies,ni molt menys.Ben vist,i desde el punt de vista optimista sóc propietària,seré funcionària definitiva i seré tia.Què vos sembla?
Heu vist que he encapçalat l'entrada amb la foto del fauno.Quan vaig vore la pel·lícula,aquest personatge em va deixar perplexa.El fauno és una barreja de seducció,complicitat i sorpresa.Digueu-me somiadora,digueu-me infantil,però per uns moments m'haguera agradat estar en la pell d'aquella xiqueta. Deixar-me sorprendre per eixa confussió de sentiments és per a mi tot un atractiu.
Diguem que és com quan coneixes a una persona que et sorpren per algun motiu.Poc a poc vas endinsant-te en el seu món,sempre fins que ell/a et deixa.
Mai s'acaba de conéixer una persona.Millor dit,mai ens acabem de coneixer a nosaltres mateixa.Jo,personalment,encara em sorprenc d'algunes de les reaccions que tinc vers determinades circumstàncies. Unes vegades són sorpreses agradables i d'altres, em sent decebuda per no haver actuat d'altra forma. I així passen els dies, adonant-te de la quantitat de situacions en les que ens podem sorprendre nosaltres mateixa,sense necessitat de tenir un fauno al davant.

MIM AMB MÚSICA

2007-05-14T19:07:00.000+01:00

jerome murat
Uploaded by segalier

ON ESTÀ??

2007-05-12T15:52:00.000+01:00

Vinga,una foto per a passar el ratet.Heu de trobar un home en la foto.Si,es dificil,però no impossible.

* Si lo encuentras en tres segundos, tu cerebro es más desarrollado que el de las personas normales.
* Si lo encuentras en un minuto, tu cerebro tiene un desarrollo normal.
* Si te tardas de 1 a 3 minutos, tu cerebro esta reaccionando lentamente, ingerir mas proteína te puede ser de ayuda.
* Si te tardas mas de 3 minutos, tu cerebro es muy lento y la única sugerencia es ensayar con mas diseños de este tipo para desarrollar esta zona del cerebro.

Realment màgic

2007-05-10T20:15:00.000+01:00

M'he quedat sense paraules veient el video.Ja em direu què opineu!

ARTICLES D'OPINIÓ D'ALTRES AUTORS

2007-05-03T20:44:00.002+01:00

Espejos

Musicogrames animats

2007-04-29T12:14:00.000+01:00

Per als músics i mestres.He trobat aquest video al youtube.Investigaré si es pot gravar en algun CD,pense que és molt interessant.És una mena de musicograma animat.Ja em direu què en penseu.

El solar

2007-04-23T18:11:00.000+01:00

Tòpics a banda,la primavera és senzillament preciosa.El fet de ser una de les estacions de l'any en la qual el fred ja no és tan gelat i la calor comença a calfar,m'encisa.També la gratitud de poder gaudir de tantes hores de llum i despistar-te,estar desorientada en l'hora,fins i tot això per a mi és genial.
He anat a passejar la gossa.Són les 19h de la vesprada i el sol encara està al cel sense intenció d'amagar-se.Això fa que puguem veure totes les tonalitats de verd que la natura ens regala. Prop de casa tinc un solar que pense que és digne de fotografiar.I vos preguntareu el motiu. Està fet tot d'herbes i arbustos salvatges.Les palmeres,que li donen l'aire mediterrani,han nascut aleatòriament. I el que ho fa més bonic de tot, el paissatge de fons que té.La serra de Bèrnia,la serra Gelada i al fons Segària,la majestuosa muntanya. Cada vegada estic més enamorada de la Marina Alta.És una llàstima que ací el sòl siga tan car.Ben pensat,no m'estranya que el preu estiga pels núvols,perquè aquesta zona és única.I mireu que jo sóc admiradora de la Safor,nativa en Gandia,però la Marina Alta té un carisma diferent, una elegància natural que la fa encantadora.

Populista

2007-04-07T21:33:00.000+01:00

Dissabte 7 d'abril de 2007

Quan escric la data i coincideixen xifres sempre m'ature.No sóc supersticiosa però m'agrada pensar que cada dia és únic.Hi haurà altres 7 d'abril,però no del 2007.El proper serà el 2017.Ben pensat,sols hauré d'esperar un mes més per vore aquesta combinació de números.
Porte ja unes nits sense poder dormir per diferents motius. De vegades, sembla que tot vol esdevindre al mateix temps i no es veu manera humana d'eixir-se'n viu. Tinc un fort sentiment de culpabilitat per haver malparlat d'una persona que estime molt i ahir em vaig assabentar d'una circumstància familiar que l'està afectant.Això ho justifica tot. Estic desitjant vore aquesta persona per donar-li una forta abraçada.
Anit vaig estar mirant la processó del Divendres Sant a Oliva.No és que siga molt creient ni practicant.Millor dit,no ho sóc.Tanmateix m'agrada mantindre costums i en certa forma m'agrada anar a un acte tan gèlid i monòton.Dedicar-se a veure gent passar davant teu de vegades et fa pensar i traure les coses bones d'aquell espectacle. De la Setmana Santa m'agrada l'exactitud del ritme i la marcialitat dels actes.Tota la gent roman en silenci desde la seua cadira i n'estic segura que cadascú no estarà indiferent davant aquell passeig humà.
En general, em puc considerar una persona populista que gaudeix de vore com la gent gaudeix del que li agrada i viu amb tanta passió les festes.No puc evitar emocionar-me quan veig les falleres que porten les flors en l'ofrena;quan fan festes de moros i cristians; en les festes de la Magdalena.Qualsevol festa que convoca a tantíssima gent m'emociona. I no me n'avergonyisc d'això.

Desde los afectos

2007-04-04T09:29:00.000+01:00

Desde los afectos
¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?
Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que el odio y el amor son afectos...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad mal sana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...

Bravo!

2007-03-28T21:09:00.000+01:00

Ostres,puc tornar a escriure ací.No se com ho he fet.He intentat ja moltes vegades publicar ací i no he pogut. Sembla que tinc ja les piles recarregades per tornar a escriure.Malgrat això,no vos assegure res:)
En fi,per als que solieu llegir-me,espere poder tornar a la rutina....que ara ja no tinc excusa! i per als que comenceu hui,ara,benvinguts!

Una nit més d'estiu

2006-08-24T22:23:00.000+01:00

Després d'un dia bastant cansat,tenint en compte la poca activitat que ha caracteritzat aquest estiu, hui agafaré el llit amb moltíssima gana. Com de bo és dormir quan el cos ha fet de tot. Per desgràcia, no podré acabar la nit com m'agradaria i és que no sé per quina estranya raó, quan estem més cansats, l'apetit sexual augmenta.
Hui Dario m'ha regalat un coixí per a l'aniversari.A mi i a Miriam. La veritat és que és un regal original i que ben cert sé llluirà al meu sofà amb molta classe. Volia guardar-lo per al pis nou però crec que un regal fet amb apreci no mereix estar tancat en una bossa o en un armari esperant l'oportunitat de decorar un saló o un llit. Per aquest motiu, el faré servir tantes vegades com siga necessari, és clar que si!
Falta ja poc per començar les classes.Ja tinc ganetes de tornar al cole. Enguany serà el segon curs a Beniarbeig i tinc molta il·lusió, possiblement més que l'any passat.Potser siga perquè ja sé on vaig,amb qui i en quines condicions.Això em crea seguretat i per aquest motiu no he volgut cambiar d'escola. M'abelleix molt provar coses noves amb ells. Tinc ganetes de vore a la meua rateta Empar, a la dolça Sheila, al dotor David, a Samuel, a Ane, a Alba, a Paula, a tantes personetes que et fan els dies agradables. A tants xiquets i xiquetes que m'han ensenyat moltes coses, amb els quals he après. Però també m'abelleix tornar a riure amb Mati,plorar amb Loly i compartir experiències didàctiques amb Raquel. Amb totes les persones pots aprendre coses,totes aporten alguna coseta i és una llàstima que per experiències passades, no ens quedem amb la part possitiva de cadascú. No tots tenim la mateixa facilitat d'oblidar però pense que amb el temps,la vida t'ensenya,sempre que s'estiga en actitud adequada i favorable. I aprens que és millor mantindre allò que va fer que les persones foren especials en el seu dia i oblidar el que, en un moment donat, provocà que eixa concepció canviara.

La sintaxi de la vida

2006-08-09T22:41:00.000+01:00

Aquest darrer any me n'he adonat que faig servir el temps verbal que dediquem als desitjos. Abans, era de les que no arribava a verbalitzar-los i d'alguna manera o altra es quedaven pel meu cervell o fins i tot per alguna part de la cavitat bucal, a punt d'eixir. Si hi ha un tret que està caracteritzant la sintaxi, la formació d'oracions, l'estructura d'aquest 2006, és emprar el condicional. Estem en unes edats en les que podem utilitzar gairebé tots els temps verbals.Quasi sempre en indicatiu, parlem del passat, del futur llunyà i del que no ho és tant. I tots són temps verbals un tant efímers. Ho dius i ja ha succeït. Fins i tot, el futur,de vegades no és tant futur,perquè el temps passa ràpid i quan realitzem allò que ens havíem proposat, aleshores recordem el dia que vam emetre aquella oració futura.
M'agradaria,voldria...em passe el dia desitjant que arribe el moment que deixe d'utilitzar aquest condicional i et diga a la cara el present. Mirar-te als ulls cristal·lins que tens i transmetre't anhel de tu. I que amb aquests àtoms i partícules que cada vegada em deixes a la pell i que fan que estiga tota la setmana desitjant el dissabte. Donar-te els meus àtoms i deixar-los als teus llavis, al teu front.
El 2007 serà l'any del present?del futur?que serà?

Estiu

2006-08-07T10:37:00.000+01:00

Volia esperar que acabara l'estiu per tornar a escriure. El cas és que porte ja acumulades moltes coses sobre les quals escriure, reflexionar,parlar i si no ho faig prompte,em sembla que no ho recordaré. Aquell camió del fem, les festes de moros i cristians,la xiqueta que tots els matins em desperta, i tu i tots els moments que estic passant amb la teua companyia. No sé per on començar,la veritat. El que he enumerat, en un moment concret em va produir allò que diguem sensacions i aleshores la ment comença a fer metàfores,a pensar...
Intente fer memòria de tot el que em venia al cap però per més que ho intente,no em ve al cap. Supose que he arribat al moment,d'oblidar moltes coses,fins i tot eixes. De no deixar lloc al dubte i de no programar-me per a la mala sort i els mals pensaments. Encara que no ho desitgem, sempre hi ha moments que se'ns apodera tot això i acabem calfant-nos el cap amb coses que després,no tenen cap sentit.
Falten 10 dies per al meu aniversari. Faré 26 estius,buf.L'altre dia vaig trobar totes les agendes des del 1996.Telèfons,adreces,notes i tasques que anotava per no oblidar.Els deures per a casa de tercer de BUP,els de COU, les notes que escrivia quan estava enamorada d'algú que ara sols ha fet que deixar-me inútils records. Però malgrat tot,em quede en les coses bones. En els bons moments i en les oportunitats que em van donar per a que jo madurés. I enguany, quan crec estar més il·lusionada que mai, faré 26 anys. Una il·lusió molt real, que dia a dia va nodrint-se de la complicitat i les ansies d'iniciar un projecte junts.

La Nit de Sant Joan

2006-06-23T19:15:00.000+01:00

Vinc ara del poble d'invertir la meua paga extra en accions purament egoistes.He anat a l'estilista,com diria Ferran, i a renovar un poc el meu vestuari. M'he n'he adonat que defitivament he d'aprimar.Fins que no vas a comprar roba, no eres conscient, però hui quan he vist a l'etiqueta, la talla, m'he posat les mans al cap.
Quan anava pel carrer de dalt, he pogut vore que la gent ja estava preparant la foguera.Palets,cadires, fustes, de tot. En una nit com aquesta,les persones cremem andròmines i tot allò que pel temps ha perdut la seua utilitat real. Enguany cremaré els meus temaris d'oposicions. Faré foc a allò que durant tant de temps m'ha llevat la son. En el fons, tinc certa malencolia quan els veig, perquè em venen al cap tots aquells moments.Aquells temaris m'han acompanyat en les meues destinacions. Han anat a València,a Elx,a Cocentaina,a Benidorm,a Sumacàrcer i a Onil. Però crec que ja han complit la seua missió i hui els arriba la seua fi.
És una nit de fer màgia blanca, de botar les ones i demanar el desig, de llevar berrugues i altres creences més o menys estranyes. Jo amb les bruixes no crec, però per a mi aquesta nit té un significat especial. Mai millor dit, aquesta nit és màgica. Potser siga perquè tots els anys ho he passat molt bé. En una nit com aquesta vaig vore l'amaneixer de sol millor de la història i amb una companyia que ara està a un altre món.
Sabeu ja quin desig demanareu? no el digueu. Diuen que si ho dius no es compleix. Ja sé que cremaré però encara estic pensant què demanaré en aquest aquelarre tant particular que fem les amigues.
Moltissima sort en aquesta nit!!

Fesols,música i diccionari

2006-06-14T18:20:00.000+01:00

Dimarts,14 de juny. Em fa la sensació que el temps cada vegada més ràpid. Encara recorde el primer dia d'escola, quan ens vam presentar tots i ens vam conéixer.I ara,estem a l'etapa final.
Hui he anat al poble a fer classe i m'ha passat una cosa curiosa.He entrat al supermercat a comprar el berenar que havia promés als meus alumnes. En entrar,a les escales hi havia una bicicleta desgarbada,bruta i vella.He pensat que seria d'algun home de camp.Efectivament he passat a l'interior del comerç i he vist a la caixa,a la cinta,un home que esperava la caixera. Havia comprat un pot de fesols blancs,d'aquells que ja van precuinats,que sols has de calfar al microones o al bany maria.M'he fixat perquè és un menjar que no puc suportar. He agafat el que necessitava i he pagat.En eixir,a les escales,la bicicleta ja no estava.He associat que era de l'home que estava a dins quan jo entrava.Un home amb una apariència un tant peculiar.No sé si anava bufat,o és un home amb pocs recursos.Tenia el rostre brut,portava una roba fosca i no gens neta.
El cas és que he eixit i el pot de fesols estava al primer escaló.L'home ja feia camí,ell i la bicicleta. He intentat alleugerir el pas per vore si arribava on estava ell i així dir-li que s'havia deixat allò allà. Tot ha canviat quan he vist que a la cistella de davant portava un cartró de vi que anava fent un riuet per allà on passava.Aleshores m'han vingut al cap moltes coses,si eixe seria el seu sopar.si seria el sopar de la seua familia.Vets tu a saber! I he sigut dolenta i no l'he ajudat.no li he dit que s'havia oblidat els fesols.
Després m'he sentit un poc culpable però m'ha trencat l'ànima vore això.

Canviant de tema. Sabeu que estic escoltant ara?ostres,Mamen,recordes els festivals que muntavem allà a la terrassa de casa,per l'estiu? Maria,recordes com feiem de Teresa Rabal.Admirava la seua veu i es pot dir que un dels primers contactes amb la música van ser amb aquesta cantant i com no,Enrique i Ana. Teresa tenia els cabells morens,recorde com si fora ara la portada del disc.Em sabia l'ordre de les cançons i ara,en escoltar-les,he cantat la lletra a la perfecció.Recorde amb molta estima aquestes cançons,així com les cançons del grup Carraixet.Hi havia una cantant,crec que es deia Tica Grau o Mamen Garcia,ara no ho recorde.Era una veu preciosa.I ara,quan l'escolte,encara se m'il.luminen els ulls. De fet,la primera vegada que vaig anar a Montcada,a ta casa,vaig passar per davant del barranc del Carraixet.En eixe precís moment,em va vindre una sensació...la pell de gallina i unes ganes molt grans de plorar,d'emoció. Eixes són les coses dels noms.Alguns noms tenen més pes que altres. M'agradaria tenir un diccionari on totes les paraules em portaren sentiments bonics. Per sort,eixe diccionari no existeix.Ara bé, jo el tinc molt present.Simplement,les paraules que et porten mals records,no les menciones i no contes amb elles. Hui per hui,són noms propis i alguns comuns que em fan viatjar als moments més amargs que he viscut. Ara per sort,amb tu,estic construïnt un nou diccionari...Un grapat de moments que ja porte amb tu i que ja puc recordar.Comence a sentir la complicitat que tinc amb tu.Ja puc dir allò de : te'n recordes? fins ara això sols ho podia fer amb familiars i amb amistats. I també has fet que algunes d'aquelles paraules de l'amargor,tornen a tindre dolçor i puguen ser tractades objectivament.Quantes coses més estàs disposat a donar-me?

6/6/06

2006-06-06T21:47:00.000+01:00

Memoritzeu aquesta data perquè no la tornareu a viure.Hui quan estava a classe i l'he escrita a la pissarra ho he pensat.I en ocasions, els dic als nanos que el dia és únic.I ells,em miren amb cara de pàmfils sense trobar una explicació.
Hi ha qui pensa que hui comença la fi del món. Jo ja sabia que quan trobara la felicitat, no duraria molt. Però caram,això són bovades. I com que jo em dic Rosa, el món tardarà en acabar-se.Pensant-ho bé si acabara demà el món,tindria la consciència ben tranquil.la en certs aspectes.M'he tornat a enamorar.He aprovat unes oposicions i encara no tinc hipoteca!
Hui caminava pel carrer on en un futur espere dormir. Mirava cap a dalt les finestres que donaran llum a la meua casa (pis).I de sobte,em gire i veig la finestra de la meua antiga habitació,la del carrer Sant Carles.L'habitació de la llitera,en la qual la meua germana em va dir que estava eixint amb Ramon,en la qual vaig preparar el selectiu i en la que dormia cada nit somiant ser mestra.I ara,ací em teniu,plantejant-me aquestes ximpleries. Pensant què faria si acabara el món. Què farieu vosaltres?

Els taulells de casa

2006-05-31T22:01:00.000+01:00

Hui hem anat a fer la tria dels taulells que posarem al pis. Pensava que seria més fàcil triar quin volia però m'ha costat bastant.Sort que el constructor m'ha posat diversos taulells i he pogut decidir-me pels de color gris per al sòl i uns blanquets per a la cuina.
Em costa molt imaginar la superfície amb aquests taulells i per això no sabia quin elegir.És com si,per moments,et digueren que visualitzares un projecte.Així,ràpidament.A mi em costa fer-me una idea del que no és físic.El meu nivell d'abstracció és més bé baix.Supose que quedarà bonic,al cap i a la fi,totes les coses noves fan goig.
A Nadal m'han dit que ja estarà acabat.Tinc els meus dubtes,perquè totes aquestes coses,sempre tarden un poc més.En fi,si no passa res,l'estiu que ve,ja podré gaudir del MEU espai.
Tinc moltíssimes ganes d'anar-me'n de casa i viure i fer. Ací a casa,comence ja a cansar-me.Aquests barandats,al final,m'oprimeixen i em lleven les poques ganes que tinc de fer coses. A més,amb ma mare,les coses,cada vegada es compliquen.Ella té una forma de vore les coses i jo un altra i en moltes ocasions,les dos volem imposar la nostra forma de pensar i aleshores ve el conflicte. I mira que jo ja m'he fet la idea de prendre'm les coses d'una altra forma,però ostres,no és gens fàcil.I si damunt,el meu pilar,el tinc lluny...i ara m'ha dit que està amb febre...quina impotència,per favor!
Quan creixes,els problemes creixen amb tu.No amb magnitut,sinó amb desenvolupament.M'explique.Quan vaig aprovar les opos,pensava que allò seria la panacea, no saps per quin motiu,però creus que tot va a ser diferent,fins i tot la teua vida. Com de roïn és fer-se idees,veritat? després la desil·lusió és molt dolenta. Vaja,que igual que quan t'enamores perdudament,cegament,d'algú.Tot i que en eixos moments creus que tot és bonic,no ho veig gens gens sa. Després si no funciona com tu creus...venen els problemes. És important que no ens autoenganyem en res i estigam amb els ulls ben oberts perquè la vida,la vida transcorre per molts escenaris. Ara,per exemple,amb Vicent,el meu Vicent. Jo,ho aconselle a molta gent. Poc a poc,sense pressa. I cada dia et tornes a enamorar,veus una cosa nova que el dia anterior no havies vist. Però,què em digueu d'idealitzar algú?? això no és gens saludable.Inconscientment, la persona que idealitza està humiliant-se ella mateixa i posant-se per baix de l'altre. Això no és així, els dos haurien d'anar en paral·lel i si hi ha distàncies,que siguen les mínimes i sempre controlades

L'home del sac

2006-05-22T21:38:00.000+01:00

Possiblement era la figura que més temia quan jo era una xiqueta.Recorde aquelles nits a la casa del carrer Sant Carles,en l'habitació que compartia amb la meua germana Mamen. Mon pare venia cada nit a contar un conte o una història.Aquell relat em deixava sempre en la mosca darrere l'orella i em venien al cap imatges d'un home amb un sac.M'imaginava un home d'aspecte robust,mal vestit,amb les mans de llaurador i amb una cara molt estropejada.El fet que l'home del sac, vulguera la xiqueta en lloc de la vaca, això, em trencava les caselles.I moltes vegades,li deia a mon pare que em tornara a contar la història,per vore si així, la propera vegada,l'home del sac s'ho pensava millor.
M'agrada contar als nanos les històries que em contaven a mi.M'encisa veure com se sorprenen per les mateixes coses que jo.La flor del lliri blau,El conte del mig pollastre,L'home del sac, El conte del cigronet...són històries que han precedit les meues nits de xiqueta. Els xiquets i les xiquetes,en escoltar aquestes històries,sobretot la de l'home del sac, demanen tornar-la a escoltar.

La nostra ment és capaç d'emmagatzemar moltes estranyeses.En llenguatge actual,alguns i algunes som molt freekies mentalment.Tot i que no ho arribem a exterioritzar totalment,si es poguera fer una radiografia amb imatges dels nostres caps,més d'un s'assombraria de la quantitat de coses inútils que romanen per les cavitats.Em pregunte per quin motiu no podem eliminar aquestes banalitats i fer servir aquest espai per una essència més profitosa.
Wuytack, un pedagog belga, fa la comparació del cervell amb l'ordinador.En altres paraules, es tracta d'omplir d'informació i després aplicar-ho.El nostre cervell,doncs,seria un disc dur.Per quin motiu continue enyorant l'home del sac?Quina utilitat,no necessàriament didàctica,té aquest conte?
La literatura de vegades és massa complicada i té conseqüències sovint no gens sanes.Podria formatar el meu cervell, podria fer una bona neteja. El cas és que no podria contar als meus fills aquest conte que a mi m'han ensenyat. La solució serà doncs, acumular coneixements i alguna vegada,espolpir per eliminar allò que realment molesta.

Casaments

2006-05-20T10:49:00.000+01:00

A les 20'30 Natàlia entrarà per la porta de l'església de Pego.Hui es casa una de les millors companyes de magisteri.I el que per a ella és un dia feliç,és un sacrifici per a mi.He d'anar a l'estilista,m'hauré de posar el vestit,els tacons.En definitiva, vestir-te d'una forma incòmoda,tot per exigències socials. De vegades pense que tot aquest embolcall no és necessari. Al cap i a la fi,no sé quin sentit té que la gent estiga "guapa" per a una persona que potser t'ha vist de mil formes. Vull pensar que la gent celebra la seua alegria vestint-se amb les seues millors robes.No ho sé.
Enguany ja és el tercer casament que tinc.Fa dues setmanes,Enric,també va dir que sí. Sense voler,te n'adones que la gent prent la decissió d'un compromís,pel mètode que siga. I és la gent amb la qual has compartit molts bons moments i que recordes amb estima.
Sempre he vist els casaments com una cosa molt llunyana a les meues realitats.En altres paraules, mai m'he vist diguent un sí. I ara,si fora ara,el diria. Firmaria on fóra per acceptar que vull estar amb eixa persona,perquè crec és ella la que em farà feliç. Digueu-me precipitada,és possible. De moment, deixem firmes i papers per a un altre moment.Simplement,em dedicaré a gaudir d'eixa felicitat i ja vorem i en uns anys pense igual.

De la muntanya

2006-05-18T19:48:00.000+01:00

Segària hui tenia una fina cabellera.Per les finestres de l'escola i després,quan he eixit del treball,he pogut vore-la.Núvols lànguids coronaven el cim d'aquesta muntanya. Em venien al cap tantes coses...gairebé sempre he treballat lluny de la platja.Per contra,visc molt prop,a metres.Llevat de l'any de Benidorm i d'Elx,la resta de cursos la meua docència ha estat abraçada per muntanyes. Cocentaina,Onil,Sumacàrcer...van ser anys entranyables i potser per aquest motiu tinc tanta estima a la muntanya.O potser l'estime per altres raons no raonables.No ho sé.
M'agradaria viure en una muntanya, rebre els rajos de sol,tenir a prop els núvols i veure la ratlleta blava.És un dels inconvenients de viure a nivell del mar,quan veus la massa d'aigua,no veus mai la ratlleta blava. La línea que et fa pensar que hi ha món més enllà del que veus, la linea de l'esperança per a alguns. Observar l'horitzó amb una bona companyia, amb una llum de sol de les huit de la veprada en estiu...

INICI

2006-05-17T18:47:00.000+01:00

En un intent d'iniciar una nova etapa en aquest món virtual,hui comence amb aquest nou espai. Serà un espai obert a la reflexió, en el qual podré expressar tot allò que tinc ansia i que per les circumstàncies que siguen, la vida no em permet.Amb el desig que vos agrade a tots i totes, prompte començaré a escriure.